Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

18 de desembre de 2015
0 comentaris

La ficció electoral

Confesso que aquests dies defujo com puc els anuncis electorals. Alguns, segons com, em provoquen el vòmit. No crec que sigui l’únic. M’emprenya la musiqueta d’ascensor amb cares somrients i amb el relat que estem sortint de la crisi, creant més ocupació que ningú, que ens van salvar del rescat i que com diria la cançó, “los pajaritos cantan / las nubes se levantan”. M’imagino que es deuen pensar que som imbècils (i sembla que les enquestes electorals, en part, els deuen estar donant la raó).

El cert és que només cal tenir algun ull i alguna orella en funcionament per esbrinar que l’escenografia dels espots té molt poc a veure amb la realitat pròxima, i hi ha més atrezzo que substància. Els 20 segons dels vídeos que ens bombardegen, les veus en off, els cartells amb frases ocurrents són una mena de pobles Potemkin.

Què són els pobles Potemkin? El 1787,  el mariscal Grigori Potemkin i favorit de la tsarina Catalina la Gran, fou l’encarregat de preparar una visita per l’acabada de conquerir Crimea. Per tal d’ocultar a la Tsarina de l’Imperi Rus la lamentable situació de la regió, el seu ministre va fer aixecat uns decorats impol·luts que simulaven pobles en perfectes condicions, i que ocultaven el que hi havia al darrere una regió assolada. El fet que Catalina la Gran no baixés de la carrossa en tot el viatge va fer de l’operació d’ocultació un èxit.

I certament, si sentim els candidats, la seva dialèctica actua com un veritable atrezzo. Perquè, sense anar més lluny, pels carrers de Girona hi ha gent sense sostre que fa deu i vint anys, quan passàvem per una altra crisi econòmica, no hi eren. El nivell de desesperació que es percep és més que manifest. A les escoles se senten històries que jo no havia sentit quan vaig començar en l’ofici. Els adolescents parlen de marxar del país. Els joves són expulsats de la universitat perquè no la poden pagar. Massa gent sense feina i massa gent amb massa feina, massa precària i amb salaris que no arriben ni a principi de mes. Molta gent desesperada, i un exèrcit de persones en un estat catatònic de profunda depressió.

I una cosa són les impressions, i una altra els fets. Fets, per cert, poc o gens esbombats per la majoria de mitjans. Des de 2011, a Catalunya, els suïcidis han augmentat un 10%, i els intents de suïcidi, un 22%. A ciutats com Barcelona, amb xarxes familiars més febles, aquestes xifres es disparen en un 60%. Alguns informes mèdics, a més, parlen d’un increment d’un 31% de malalties físiques, gastrointestinals i cardiovasculars, relacionats amb l’estrès. L’increment de consum de psicofàrmacs és ja d’un 18% en els darrers quatre anys, i podríem seguir.

El cert és que aquesta crisi, produïda per la nacionalització del deute dels bancs, per l’esclat de la bombolla dels més rics, s’ha portat per endavant desenes de milers de persones. Que per rescatar els bancs, d’acord amb la aquesta destructiva religió neoliberal, s’han produït sacrificis humans als insaciables déus de les finances. Que no hagués passat res si s’hagués deixat caure algunes entitats. Al cap i a la fi, els diners es poden reimprimir. Tanmateix, a moltes persones ha qui han pres la feina, la casa i la dignitat, o ja estan morts o molt probablement ja mai tornaran a aixecar-se. Els polítics que ens han governat des d’aleshores han estat una plaga bíblica, una piconadora de carn humana. Cal que no oblidem cap d’aquests fets en les eleccions d’aquest diumenge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!