Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
No recordo qui em va oferir el consell que, per a ser bon escriptor, calia estar molt amatent a les converses alienes. Que algú que aspirés a reflectir literàriament la realitat havia de sentir certa vocació d’espia. I, ho confesso, tinc el costum de fer d’observador, de registrar les dades que arriben pel meu sentit, i molt especialment afinar les orelles al meu voltant, especialment en els transport públics, per inspirar-me en la reproducció de diàlegs. Els mòbils (abans walkmans) amb els auriculars són un bon camuflatge per passar inadvertits en aquests furts de frases que perpetro a la mínima ocasió, car algú que aparentment sent música pot passar més fàcilment inadvertit.
La majoria de vegades, en aquesta activitat clandestina i moralment reprovable que practico, capto banalitats. Rumors, frases rituals, tòpics, mitges paraules,… difícilment sento coses interessants. Tanmateix, ahir va ser diferent.
Mentre tornava en un d’aquests regionals de darrera hora de la tarda, vaig ser al costat de quatre noies amb hijab. Mentre feia veure que mirava una sèrie des de la meva tablet, detectava que, entre les quatre noies amb indumentària declaradament musulmana, almenys tres, parlaven un castellà de suburbi. Totes eren joves, calculo que al voltant de la vintena d’anys, i només una semblava magribina. A partir del que anava sentint, vaig anar adonant-me que efectivament, les altres tres s’havien convertit recentment a l’islam. Al llarg d’una estona parlaven del difícil que havia estat per a les seves famílies respectives aquesta conversió, especialment per a les seves mares. En cap moment no vaig detectar quin podria haver estat el motiu d’aquesta decisió tan transcendent, encara que sí copsava en les seves paraules la il·lusió d’algú que es creu resascut, d’algú que creu que obre una etapa il·lusionant, una nova vida.
Sobre les causes, podria dedicar-me a especular com probablement ho facin els meus lectors. En cap moment van oferir-me indicis de la paraula clau: el perquè. Deixo aquesta tasca per sociòlegs i psicòlegs, i imagino que deu ser més fàcil detectar els detonants que no pas les raons profundes. Tanmateix, ben segur, el meu instint em feia empatitzar amb el disgust de les seves mares, que si bé van haver de lluitar molt per acostar-se a certs graus de llibertats personals, veuen com les filles acceptaven amb cert entusiasme una nova vida de submissió. I també em trobava certament colpit, perquè com està passant arreu de les societats europees, aquestes conversions a l’islam sembla que són cada vegada més freqüents. I no sembla que estiguem preparats mentalment per comprendre-hi i fer-hi front.
Evidentment, avui pensava en Houellebeq i el seu “submissió”, una gran novel·la ben entesa, en què un professor universitari escèptic i descregut, sospesa la possibilitat de convertir-se a l’Islam a una França de ficció en què el poder executiu (i bona part de l’econòmic i cultural) comença a estar ocupat per la religió monoteista més expansiva d’aquests moments. Estem assistint a un fenomen global de gran transcendència i penso que, ara per ara, estem desarmats com a societat occidental per fer-hi front.
Més enllà de valorar moralment aquest fet, veig aquí que les esquerres han comès un terrible pecat. El pecat de menystenir la dimensió espiritual de l’individu, d’emfatitzar excessivament la dimensió racional i material. I la gent té necessitats de tota mena, especialment les de la voluntat de fer-se amb una identitat coherent en una etapa de desarticulació humana. Les esquerres ens han fet impotents per evitar que qualsevol dogmàtic pugui esborrar ràpidament la conquesta individual de la llibertat.
Podríem parlar de crisis de la adolescència, de la frustració davant la identitat líquida a què el neoliberalisme en ha condemnat, a la fragilitat creixent dels vincles socials, a l’autisme col·lectiu a què sembla empènyer-nos el capitalisme. I això ha fet que abandonem el relat. I que els encantadors de serps comencin a fer el seu agost entre nosaltres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser això de les conversions és més senzill i complicat alhora.
Vaig a donar la meva opinió, que no deixa de ser això: una simple [i inacabada] opinió d’un cristià, convers i renascut.
Davant la buidor (pel que fa a valors morals saludables per a l’ésser humà i la resta de la creació) que sembla ser que ofereix la societat i cultura dominant a tot l’occident, i davant l’alienació que això comporta en l’individu, sembla normal -quant no imprescindible- que l’individu vulgui trencar amb la “generalitat” normalitzadora que ens empeny els poders, i que faci un pas per renàixer i alliberar-se de l’antiga personalitat. Això, per a molts, pot significar la conversió: abraçar lliurement un conjunt de creences i normes que íntimament els hi siguin sanadores. Enlloc d’entregar-se a una societat que lliga amb uns valors on el déu és idolatrar la materialitat, el diner, el “ara i aquí”, el poder sobre els altres; els conversos s’han entregat a la deïtat per relligar-se amb el Creador, i tot el que això comporta (amor, solidaritat, humilitat, responsabilitat, majordomia, etc.). Ve a ser una mena de renaixement, simbolitzat en el cristianisme amb el baptisme per immersió, en els adults (el baptisme d’infants és un ritual sense cap fonament bíblic).
Respecte a la pèrdua de llibertat, això és molt subjectiu (hi han noies musulmanes que, sens dubte, són molt més “lliures” que moltes noies seculars que van amb l’etiqueta de “lliures”). I el mateix es pot dir del dogmatisme i el sectarisme: aquestes malalties no són exclusivitat de les religions; és més, la generalitat de les religions ni són dogmàtiques ni són sectàries. Són els individus (tots, ja siguin religiosos o científics ateus) els que poden caure en el dogmatisme i en el sectarisme.
I una altra aberració que sovint es cau pels “especialistes” és voler que la religió sigui una cosa “privada” feta a casa de portes endins (a part, clar, del lloc de culte si les autoritats civils tenen a bé de donar llicència per l’apertura). La religió és una manera de viure, on els hàbits són diferents al abans de la conversió (o renaixement). Això que molts voldrien que els creients es comportessin d’una manera diferent al que hom creu és voler que els creients facin un exercici d’hipocresia o d’esquizofrènia que moltes persones no estan en condicions d’assumir. Un ha de ser coherent amb el que creu. Potser les persones (sobre tot les dones) que han abraçat l’Islam es veuen més perquè la seva indumentària les “delata” (a part de la major o menor conversió).
Atentament
“Jehovà, Déu meu,
he clamat a tu, i m’has donat remei”
Salm 30:2