Espai de Dissidència

Per a aquells que no siguin seriòfils com jo, Els Soprano és el títol d’una sèrie televisiva de culte de la HBO. Tractava sobre una família (més aviat un clan) de mafiosos contemporanis a New Jersey. A diferència de les històries de Mario Puzo, els Soprano eren més aviat modestos, i les seves misèries quotidianes, les seves famílies, els seus negocis, el bar que freqüentaven eren més aviat vulgars. No hi havia glamour, sinó kitch. Fins i tot la seva violència semblava banal. Si hi havia un fet que distingia la trama i potenciava el seu interès, era el seu protagonista, Tony Soprano, que visitava setmanalment una psicoanalista. No anava per cap mena de sentit de culpa, sinó més aviat per la seva dimensió existencial, per aquells petits problemes que poden fer de la vida quotidiana un buit vital, per la incapacitat de gestionar els petits i grans problemes que podia experimentar qualsevol empleat de classe mitjana.

L’especialitat dels Soprano era l’extorsió. S’hi dedicaven sense massa entusiasme, amb la fredor d’un banc que desnona hipotecats, o d’un cap de personal que acomiada treballadors per fer quadrar balanços, o d’un assessor fiscal que interpreta interessadament els límits de la llei. En certa mesura, exposava en clau de crim la banalitat del mal magistralment analitzada per Hannah Arendt.

He recordat aquesta sèrie quan veig aparèixer a Mariano Rajoy en les seves (per dir-ho d’alguna manera) rodes de premsa. O a Cristóbal Montoro anunciar el seu pla de fiscalització de les arques públiques de la Generalitat, amb una expressió molt semblant a la dels lloctinents mafiosos que expliciten les ferides i amputacions de què seran objecte les víctimes si no cedeixen al xantatge. La litúrgia és semblant, el to insultant i amenaçador, per un estil al de la sèrie. Si trobo diferències és que aquests llogaters de la Moncloa no tenen la classe de James Gandolfini, i no s’han plantejat mai passar-se per cal psicoanalista.

Com passa als consumidors de sèries, personatges com els Soprano, per la familiaritat amb què s’interactua entre personatge i públic, acaben inspirant una certa síndrome Estocolm. I acabem acceptant allò moralment inacceptable. Amb el PP ens passa una cosa similar. Ens anuncien que trauran el bat de beisbol, i no ens els acabem de creure, que sembla surrealista. La nostra reacció més raonable, atès que no podem confiar en cap autoritat que ens defensi (car ells han convertit l’estat en una mena de gran extorquidor) és ajuntar-nos tots, organitzar-nos i esgotar les existències de pals de golf, rems i fustes de críquet. Anar tots a una per fer front a l’agressió, i tornar-nos-hi. Al cap i a la fi, és l’únic llenguatge que semblen entendre. Les màfies són inacceptables, i plegar-nos a les seves exigències és suïcida.

Una altra de les inquietants conclusions d’aquest estrany serial és la indiferència còmplice (amb comptadíssimes excepcions) del conjunt de la societat espanyola. Qualsevol psicoanalista veuria que això és fruit d’una societat terriblement autoritària, que confon la democràcia (que és gestió política dels afers públics) amb les normes que la regulen. Els espanyols es deixen dominar per bandes autoritàries perquè encara no s’han desempallegat de cert franquisme sociològic. Entre el silenci col·laborador de molts dels nostres conciutadans percebenm la creença que es pot renunciar a la democràcia per mantenir la unitat de l’estat. Parafrassejant a Benjamin Franklin, això farà que perdin la democràcia i la unitat. Potser ha arribat a un punt que més que un psicoanalista, el que caldria seria un exorcista. Al cap i a la fi, a la Moncloa, i a moltes llars espanyoles, encara hi ha el dimoni de la dictadura instal·lat a l’interior de les psicologies col·lectives.

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara a Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!