Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 de novembre de 2015
2 comentaris

La broma s’hauria d’acabar

Un dels meus filòsofs de capçalera és Henry David Thoreau. Aquest pensador nord-americà, transcendentalista, inspirador de Gandhi, inventor de la “desobediència civil”, autor d’un dels llibres més significatius i literàriament impecables del segle XIX, Walden o la vida al bosc, va decidir un dia que s’instal·lava en una cabana al costat d’un llac, per dedicar-se exclusivament a passejar, llegir, pescar, pensar, conversar amb els veïns, badar i escriure aquell llibre fantàstic.

En aquests dies penso molt en ell. Fastiguejat per l’esclavisme, per la remor de guerra que era a punt d’enfrontar nord i sud, per la cobdícia que s’anava instal·lant al seu entorn, tenia prou raons per tractar d’abandonar el món, si més no a estones. Entenc la seva voluntat d’aïllament davant moments marcats per la incertesa. A mi m’ha passat en els darrers dies. Confesso que d’ençà les darreres eleccions, sense la radicalitat d’instal·lar-me en una cabana al bosc, també he buscat distanciar-me d’una realitat política complicada i cada vegada més críptica. He baixat el meu nivell de consum mediàtic, he defugit converses sobre el procés, evito deixar-me encomanar d’aquesta creixent angoixa que percebo entre tots els qui fem aquest trajecte.

No friso per un nou govern. Com Thoreau sóc d’aquests que pensen que “el millor govern és el que no governa”, car l’experiència dels darrers anys és que els governs forts es dediquen a legislar contra els febles i a complicar coses simples. Que allò que són reformes no són més que cert reaccionarisme polític i social, perquè els vents que bufen per Europa ens deixa la gèlida tramuntana d’un neoliberalisme que contamina les nostres societats, més enllà del color polític. En tot cas, crec que un nou govern ha de sorgir per materialitzar el mandat democràtic encarregat fa mes i mig.

Crec que ha arribat l’hora de sortir de la cabana i expressar el que em sembla evident. Tot citant el filòsof badaloní García Albiol, la broma s’ha d’acabar. Cal que Junts pel Sí i la CUP es posin d’acord. La lògica política indica que, en tota negociació, ningú no ha ve veure complertes el 100% de les seves intencions, ni hi ha cap línia vermella infranquejable. Hem d’enterrar les incerteses i fer complir allò que hem manat a les urnes. Cal anar bastint una nova República independentment dels noms i les idees particulars, on tingui cabuda tothom, des de les teresines als okupes, des dels religiosos als ateus, dels més prudents als més agosarats. Al cap i a la fi, tot estat no és d’esquerres ni de dretes, ni de la gent benestant ni de la treballadora, ni dels qui tenen cert pedigrí o dels, com jo, catalans petaners, sinó un conjunt complex i contradictori, fet a còpia d’errors i imperfeccions, amb tantes virtuts com defectes. Anem errats si volem un país per conquerir el cel. El volem per redecorar a la nostra manera el nostre propi purgatori, per fer-nos responsables de les nostres equivocacions en comptes d’haver de patir els hipotètics encerts dels altres.

Cal acabar amb aquesta broma que ja fa massa temps que dura. I això no ha d’acabar d’una altra manera que amb un acord. Com sigui!

NOTA: Càpsula del programa Girona Ara, de Fem Ràdio

  1. Estàs esdevenint un dels meus articulistes de capçalera. I perdona si et molesta això d’articulista (que ben mirat tampoc té perquè molestar-te): opinador si ho prefereixes (o encara ho estic empitjorant?).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!