Espai de Dissidència

https://www.youtube.com/watch?v=p-ZI28nbSDQ

En una coneguda cançó, Georges Brassens ironitzava sobre “morir per les idees”. El cantautor de Sète, molt actiu a la dècada dels seixanta, conegut per temes com La mala reputació o Chanson pour l’Auvergnat i versionat aquí per Josep Maria Espinàs o Paco Ibáñez, se’n volia fotre del desassenyat idealisme que traspuaven molts joves esquerranosos en una època en què maoisme, trotskisme, situacionisme i altres sectes monopolitzaven el discurs i s’allunyaven de les aspiracions populars.

En una barroera traducció, la cançó deia més o menys “morir per les idees / em sembla una idea excel·lent / jo mateix vaig estar a punt de fer-ho / a causa de les idees dels altres”. I en la tornada proclamava: “Morim per les idees / d’acord, encara que de mort lenta”. Brassens, que es caracteritzava per la incorrecció política, des de la més afaiçonada correcció formal, criticava la frivolitat amb què determinades creences ascendien a la categoria d’ideologies, i des de l’abraonament revolucionari, com aquestes acabaven per poblar de monstres els ideals il·lustrats. La seva proposta, antídot de l’èpica de cafè i barra de bar on els joves estudiants del seixanta-vuit acostumaven a arreglar el món, proposava que les idees calia plasmar-les en el dia a dia, des de la coherència dels fets, més enllà de la mística de les paraules. I veia en aquestes “grans causes”, interessos llòbrecs amb tendència a emportar-se per davant persones.

La ironia de tot plegat és que avui els versos de Brassens han estat profètics. Com es queixava el cantautor, avui “morim a causa de les idees dels altres”. Bona part dels antics revolucionaris de cafè (i jo n’he conegut uns quants), han acabat essent abanderats del neoliberalisme, profetes de l’economia financera, entusiastes venedors de preferents, executors d’hipoteques, consultors laborals que viuen de les comissions d’acomiadar gent, polítics que han privatitzat a tort i a dret, i legisladors que han impedit ILPs de pobresa energètica,contra els desnonaments o han perpetrat reformes laborals que han desposseït de drets les generacions actives i han empès a l’emigració els més brillants dels més joves.

Perquè, efectivament, avui estem morint de mort lenta… a causa de les idees dels altres. I potser, en aquestes circumstàncies, aquells que no tenim grans ideals i que a diferència dels gats i els videojocs només ens queda una sola vida, hauríem de conjurar-nos per seguir el consell del mateix Brassens, que cap al final de la seva cançó diu “Oh, vosaltres, els agitadors, oh vosaltres els bons apòstols / moriu, doncs els primers, us cedim el lloc / i sisplau, hòstia, deixeu viure els altres / la vida és gairebé l’únic luxe aquí, a baix”.

Nota: Càpsula a Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!