Espai de Dissidència

Necessito compartir-ho: estic escandalitzat per la manera en què s’ha desenvolupat aquesta campanya. Com a docent, constato que hem assistit un espectacle lamentable que fa molt poc en favor de l’educació –de la bona educació- del nostre país, que contradiu els valors i actituds que, des de les ordres que emanen dels mateixos que les transgredeixen, se suposa que hem de transmetre als nostres estudiants. Com a ciutadà, estic indignat. Penso que, des de l’antològic “Ha sido ETA” de l’exministre Acebes, no havia assistit mai a una concentració tan gran de mentides, manipulacions, falsedats, amenaces, insults, menyspreus, intents de dividir la societat, males paraules, pitjors expressions, i tantes i tantes coses que han fet molt de mal. Perquè, si el que pretenien era mantenir soldada la unitat de l’estat, el que han fet és cremar els pocs ponts que podien quedar. Han fet servir la por de manera barroera. I després de tota aquesta porqueria que han fet ploure al llarg d’aquestes setmanes, el paisatge resultant és irreparable. Qui voldrà mantenir-se unit a un estat que ha fet servir totes les males arts possibles per preservar la seva unitat? O, preguntat d’una altra manera, qui voldrà mantenir-se en un règim moribund que tracta desesperadament de mantenir un statu quo amenaçat per la voluntat democràtica de la gent?

I, potser, el que més mal fa, fins i tot personalment, és allò que una vegada Martin Luther King va identificar de manera brillant al llarg de la lluita per acabar amb la segregació racial: “No recordarem tant els insults dels nostres adversaris com els silencis dels nostres amics”. Ens han escopit per terra, mar i aire, titllant-nos d’estúpids, ingenus, insolidaris, bojos, nazis, nordcoreans, heretges i tants altres conceptes que requeririen la mida d’una Enciclopèdia Espasa. Han apel·lat als cognoms per dividir la nostra societat, han suggerit l’ús de la força, han falsificat documents europeus, han hipotecat la seva Espanya per obtenir ambigües renyades diplomàtiques, fins i tot ens han dedicat tedèums per mantenir una unitat pretesament voluntat de l’esperit sant. I mentre passava tot aquest espectacle, pràcticament ningú, a l’altra banda, amb comptadíssimes excepcions com Ramon Cotarelo, Moreno Cabrera o Suso de Toro, han callat. Ha estat un silenci incòmode i dur. Aquells que no dubtaven a reclamar la independència del Sàhara, de Palestina o de Timor Oriental, s’han afegit als propietaris de l’estat, per acció o per omissió. Han negat la nostra condició de subjectes i ens continuen considerant com objectes. Han precipitat un distanciament que ja no té marxa enrere.

No sóc cap ingenu. Sé perfectament que la lògica política és perversa, i que el joc brut s’aplica quan hi ha en risc un ordre oligàrquic. Ja ens deia Salvador Seguí que el poder trencarà tots els seus principis i normes per mantenir els propis interessos. Sé que les clavegueres de l’estat actuen a tot rendiment i que farien empal·lidir als guionistes de House of Cards. En fi. Com deu passar a molts, aquests quinze dies de campanya m’hagués encantat anar al llit i no despertar fins aquest diumenge, per agafar la papereta i sortir de casa amb el vot entre les dents.

Nota: Càpsula al programa Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!