Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 de setembre de 2015
0 comentaris

Ponts cremats que no es tornaran a alçar

Sabia que aquesta campanya electoral seria especialment dura. Tot i així, no deixa d’escandalitzar-me les tones d’intolerància, agressivitat, amenaces, mentides i mala llet que l’unionisme, braç polític de l’estat profund i saba de l’imperi, ha dedicat en aquestes eleccions transcendents. La histèria del poder polític de Madrid anunciava que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Aznar, com en el cas de les armes de destrucció massiva, va tornar a mentir i equivocar-se. Perquè, després d’aquests mesos, els pocs ponts de diàleg espriuans que podien haver sobreviscut a una dècada d’assetjament contra el nostre país, han cremat definitivament. Una gran i insalvable rasa ens separa.

No m’aventuro a pronosticar cap resultat en aquestes eleccions. Tampoc m’obsessionen els nombres. S’arribi o no a la majoria del cens per trencar els lligams jurídics amb Espanya, el mal ja està fet. Calúmnies i ofenses han retronat Cinca enllà, i amb un soroll encara més insuportable, han callat aquells que es deien amics nostres. El mal és irreparable. Els obstacles ja són insalvables. La voluntat unionista de guanyar a tota costa han condemnat l’imperi, perquè, qui assegurarà que a la mínima ocasió no es tornaria a provar? Ara tothom sap que Catalunya és un factor de desestabilització a l’estat, una prova de vulnerabilitat respecte d’un estat que ha perdut el nord i tot sentit del realisme i del ridícul. Ja no és possible recomposar relacions que definitivament s’han fracturat. Els espanyols ja saben que bona part del nostre país no vol saber res d’ells, i que aprofitaran qualsevol circumstància per perjudicar-los. Els catalans s’han adonat que allò de tenir un estat en contra no era cap llegenda urbana.

Experimento un fàstic profund. Les amenaces, el capteniment mafiós dels polítics unionistes i dels representants dels poders fàctics s’han tret definitivament la careta i es mostren com el que són. Grups de gent espantada que no dubta a fer tot el mal possible per no perdre la seva joguina. En els debats ningú no ha explotat que, en el cas que Catalunya s’independitzi, Espanya serà el seu pitjor enemic. I aquesta és precisament la principal causa per marxar. Gent sense escrúpols disposada a fer el mal per dissimular la seva absoluta incapacitat de gestionar un problema polític. Un estat que, a més s’ha fet un mal terrible, perquè… si s’impedeix una decisió per la via democràtica,… no estaran incitant a què grups que van abandonar les armes per considerar que era possible defensar pacíficament les seves causes, no es plantegin recuperar-les? Si fan servir el pitjor d’ells mateixos per mantenir l’statu quo, no farà que molts tractin d’emular la seva irresponsabilitat?

Els ponts són cremats. La seva desesperació és gran. La nostra principal arma ha de ser la determinació. Com deia Franklin D. Roosevelt, només hem de tenir por a la por.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!