Espai de Dissidència

Una de les grans paradoxes del 27-S consisteix a què l’exigència dels missatges clars deixa en evidència grans plantejaments retòrics i mostra el pensament profund de cada polític i cada formació. Així, Esquerra, d’acord amb la seva trajectòria en el poder, no li reca flirtejar (i deixar-se abduir) pel neoliberalisme convergent i dels seus empresaris i intel·lectuals, Convergència disfressa de modernitat els seus tics cameronians, i dins dels partidaris del no apareix amb un nul esforç dissimulatori el neofranquisme pepero i el neoprimoriverisme de Rivera.

Menció apart mereixen les noves-velles formacions al voltant d’allò que tracta de denominar-se el “Sí que es pot”. D’una banda, la formació de politòlegs de l’Autònoma de Madrid que, des de la seva retòrica inicialment revolucionària es reivindiquen com a l’esperança del regeneracionisme de la Segona Restauració, i des d’una llarga trajectòria i experiència dins del règim, el que darrerament era Iniciativa, i que tradicionalment ha estat un partit dirigit per elits, amb influència i capacitat de subordinació en sectors de treballadors i sindicats, i amb un passat de traïcions i sacrificis en raó d’abstractes principis superiors: la lògica del marxisme explicada a l’Animal Farms d’un Orwell amb traumes catalans. M’oblidava, esclar, del que queda del PSC, tanmateix, atès el que resta del seu electorat i la supervivència d’eslogans florits, he de confessar que no m’interessen les pelis de zombis.

Jo no sé què passarà el 27-S i dies posteriors. Tanmateix no és difícil d’imaginar què pot tractar de fer cada formació política. I dins de “Catalunya, sí que es pot” està clar que no té cap interès a propiciar cap ruptura, ni social ni nacional. La seva renúncia a participar en una DUI i supeditar tota decisió a un canvi a Espanya esdevé tota una declaració d’intencions: l’obediència a Espanya i la seva casta. La gent de Podemos, que de sociologia electoral en sap un munt, té claríssim que el règim de la Segona Restauració té molta corda, car difícilment Iglesias i els seus podrien arribar, ni en el millor dels seus pronòstics, ni amb l’aliança de qualsevol altre grup rupturista, ni a un 40% dels sufragis. A més, el discurs més rupturista fou abandonat a la primera de canvi. Enfront a les seves inconcrecions sobre el model federal que afirmen defensar, ni tan sols s’han atrevit a plantejar la República, ni a modificar els símbols franquistes que identifiquen Espanya. I no ho fan perquè no en tinguin ganes, sinó perquè la batalla simbòlica la saben perduda. La majoria dels espanyols donen suport als aspectes més visibles del règim i no acceptarien un reconeixement explícit de la plurinacionalitat. Un “sí que es pot” amb una IC acostumada a administrar el règim amb una retòrica esquerranosa que es contradiu amb la seva dilatada experiència en les institucions i amb el perfil sociològic i antropològic dels seus líders és llençar el vot rupturista a la brossa. Només cal recordar el tripartit i l’experiència de govern barceloní. I a més, de manera recent, el seu mirall grec Syriza, ha fet allò a què ens té acostumat qui té cert passat marxista: la traïció, la incoherència i el sacrifici humà per salvar els propis.

Ara per ara, i dins els límits administratius de l’estat, l’única possibilitat real de ruptura és a Catalunya. I aquesta es diu independència. No només perquè permetria acabar d’una vegada per totes amb la feixuga herència del franquisme que, com deia en Lluc Salellas, no marxa ni amb lleixiu, sinó perquè ofereix l’oportunitat de començar de zero: un nou estat, unes noves regles del joc, una manera novella de relacionar-se amb el poder.

Esclar, que com ja vinc assenyalant des de fa alguns anys, la independència no és exempta de riscos. Entre ERC i CDC hi ha massa neoliberal, idees hostils a allò públic, una bona colla de prejudicis contra les classes populars, i una història de gestió que no és precisament per tirar coets (encara que la majoria de polítics amb qui he tractat d’ambdues formacions són gent decent). En cas de victòria independentista, convé un marcatge profund, una oposició rigorosa, una capacitat d’intervenció i influència que pugui contrarestar determinades actituds i capteniments. Això ja està inventat i ha mostrat sobradament les seves virtuts: es diu CUP i ha estat disponible al Parlament i a diversos ajuntaments.

Anem a pams. En un escenari ideal, la llista única hauria d’obtenir més de 60 escons. Una vintena de sí que es pot servirien per congelar el procés a l’espera de supeditar-lo a unes incertes (i en perspectiva negativa) eleccions espanyoles. Un nombre superior a 20 escons de la CUP assegura una DUI i una fiscalització de les estructures d’estat en la direcció de la justícia social i la igualtat. De fet, des de la minoria, al llarg de la passada legislatura, l’activitat parlamentària dels cupaires ha aconseguit fites impressionants; suport a diverses ILPs, discussions al voltant del capitalisme, lleis contra l’homofòbia, comissions parlamentàries prou aclaridores,… I pel que fa a alguns ajuntaments, des de les minories s’han arribat a fer algunes maniobres magistrals (a Girona, la inventiva dels regidors Jordi Navarro i Anna Pujolàs mereix algun Òscar al millor guionista). Altres petits ajuntaments sota el seu control han repetit i ampliat majories,… En fi, en general, política decent, per part de gent decent, exhibint coherència.

Contràriament al que podríem arribar a pensar per la seva pressumpta radicalitat, la CUP  és el vot útil. Ho és en tant que garanteix la ruptura independentista, i en tant que també assegura que el nou estat tingui una matriu socialment més justa. A més, gent com l’Antonio Baños, amb qui he compartit taula més d’una vegada, em sembla el perfil idoni, en el sentit que la independència no es tracta d’una qüestió nacional, sinó de supervivència democràtica, de creació d’un estat còmode per a la diversitat nacional i social del país.

A les eleccions de 2011, 2012 i 2015 vaig votar les CUP. Per primera vegada no em vaig penedir de donar el meu suport a algú, ans al contrari, vaig quedar molt satisfet. Sembla que repetiré també d’aquí un parell de mesos. Com tothom, puc equivocar-me i penedir-me després. Tanmateix, del “sí que es pot”, després de veure tantes pel·lícules dels mateixos guionistes i directors, ja sé com acaba tot plegat. El vot útil, per a qui vol acabar amb el règim, i per a qui vol una república mínimament decent, ara per ara es diu CUP.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!