Espai de Dissidència

Aquesta és la meva càpsula setmanal a fem ràdio del dia d’avui

Aquesta setmana els analistes s’estan trencant les banyes per tractar d’interpretar els resultats electorals del passat diumenge. Contràriament al que molta gent pensava, les urnes han servit per fer una radiografia del país, i va i resulta que hem trobat un munt de fractures, si més no fissures en el cos social. Malgrat que ens repetien un i un altre cop que sortíem de la crisi, i ens mostraven unes xifres que ningú no veia traduïdes enlloc, la gent es queixava. Ara, amb els vots comptats, comencem a ser conscients del que en Quim Monzó en diria “el perquè de tot plegat”, o segons com, “la magnitud de la tragèdia”.

Vaig saber que l’Ada Colau guanyaria el darrer divendres de campanya. Primer, dinant amb la meva mare, que ve d’un poble molt conservador de Galícia i que tota la vida ha votat socialista, em va dir que aquest cop apostaria per l’exlíder de la PAH “cal que algú doni una lliçó als bancs”, em deia. Al vespre, en una trobada amb excompanys de l’EGB, gent de barri a Barcelona, supervivents de la duresa d’una crisi que ha causat ferides obertes, testimonis d’injustícies brutals, crítics de l’arrogància dels grups benestants, i sobretot invisibles als mitjans, estaven decidits a capgirar les coses, anhelaven un canvi profund. I estaven disposats a actuar. No puc deixar de pensar en Joan Garcia Oliver l’endemà de la revolució del 36: nosaltres, els qui no teníem nom, hem conquerit els carrers de Barcelona…

La política dels darrers anys ha convertit el nostre país en una mena de narració de Charles Dickens. Desnonaments, gana, cobdícia, corrupció, misèria moral, famílies desfetes, pobresa, precarietat,… Dickens és una bona expressió del món anglosaxó, en què la moral del capitalisme no té altre límit que la mala consciència. Els personatges de l’escriptor anglès només es redimeixen individualment, o els dolents són capaços de reformar-se des del remordiment. És així com actua el Mister Scrooge del Conte de Nadal. Rajoy, Montoro, De Guindos, Aguirre han estat Mister Scrooge sense aparicions fantasmagòriques. Tanmateix, el nostre país té una tradició més francesa, i jo penso que ens estimem més les novel·les de Víctor Hugo. A “Els Miserables”, també hi ha misèria i injustícia, tanmateix hi ha resposta, revolta, contundència, foc si cal. Enfront la injustícia hi ha acció, no resignació; hi ha barricades, no conformisme; hi ha acció col·lectiva, no mala consciència individual. I, a “El Comte de Montecristo”, hi ha finalment, venjança. Una venjança dolorosa i costosa, que fa infeliç els ofesos i ofensors, tanmateix una revenja que ressona a uns barris menystinguts, ignorats i maltractats.

Entenc determinades reaccions aquesta setmana. Fins i tot entenc a Miss Scrooge Aguirre, que considera una gran tragèdia que la conseqüència de les seves polítiques li plantin cara, que els seus fills no desitjats li alcin el puny. El cert és que quan es genera una dinàmica d’aquest estil, la incertesa plana sobre el futur. Encara que també ho fa l’esperança…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!