Espai de Dissidència

Tornant d’un programa de televisió, comparteixo taxi amb una noia prou jove, educadora social, crec que del Maresme. Són els dies posteriors a la massacre de Charlie Hébdo i ve de participar en el programa anterior al meu, en qualitat de catalana de confessió musulmana. M’he mirat la seva intervenció. Malgrat els seus pocs anys –diria que vint-i-pocs…- ho ha fet prou bé, amb aplom i seguretat, es veu que és una persona intel·ligent, tot i que el debat ha estat de seda, i ningú no ha contradit els seus punts de vista.

En el taxi lloo algunes de les coses que he dit, encara que també, conscient que no hi ha càmeres entremig, grato en algunes de les contradiccions que he detectat. Em poso una mica provocador. Ella defensa l’ús del mocador, perquè així ho diu el profeta, i és acte de bona musulmana. Jo replico amb algunes interpretacions de teòlegs musulmans, inclòs el polèmic Tariq Ramadan, segons les quals el terme “hijab” no vol dir vel, sinó cortina que separava les tendes dels antics beduïns, i que per tant, és una interpretació interessada que té com a objectiu restringir la sexualitat de les dones. Com a bona alumna del sistema educatiu català, admet la racionalitat de l’argument sobre la contextualització dels textos històrics, tot i això, persisteix en la idea que és de bones musulmanes portar el vel, malgrat que és conscient que això perjudica les relacions amb els no musulmans. Jo critico el vel precisament per això, perquè impedeix jugar en peu d’igualtat en una societat imperfecta, perquè representa una mena d’anunci explícit en què l’individu restringeix la seva relació amb l’entorn perquè posa per davant una part de la seva identitat (la confessió religiosa) per damunt de totes les altres. Ella critica la discriminació, encara que insisteix en la felicitat que li suposa acceptar les regles imposades per l’alcorà. Jo replico que un dels problemes de l’islam és tractar de regular tot el capteniment com a reacció enfront la inseguretat generada per una societat complexa i contradictòria com és l’occidental, en què l’individu te plena llibertat per equivocar-se. Ella em parla del goig d’una vida regulada per un conjunt de normes i rituals estrictes. Jo li esmento Eric Frohm i les seves reflexions sobre “la por a la llibertat”. Ella es accepta les restriccions a la sexualitat de les dones musulmanes. Jo li dic que una societat unida en la diversitat es forja des del principi en què tothom folla amb tothom, que la fraternitat es forja des de la igualtat, encara que això comporti no exhibir els signes de la diferència. La discussió s’encalla. Arriba un punt en què, sense perdre les formes, la cosa sembla un partit de frontó. Entenc que és un debat impossible. Recordo quan a filosofia del COU, quan ens parlaven sobre Sant Tomàs, i la (im)possible entesa entre fe i raó.

Ens acomiadem cordialment, encara que agafo el tren amb un to de tristesa. No sé perquè, percebo la mateixa sensació de frustració d’una escena similar, a finals dels setanta, entre una bona amiga i jo, sobre Leif Garrett. Ella defensava que es tractava d’un dels millors cantants de la història, amb més talent que ningú, un actor de primera. Jo posava en discussió la seva qualitat musical i interpretativa, el veia com un pur producte de màrqueting, que el seu únic mèrit era ser guapo. Per una discussió d’aquest nivell, pràcticament ens vam deixar de parlar. Ella estava obsessionada amb ell, no dubto que amb episodis histèrics propis de fans, amb catarsis col·lectives, i amb capacitat de fer sacrificis poc raonables (passar la nit fent cua per tenir-lo més a prop el dia del seu concert) i somiar a lliurar la seva virginitat a un mite com aquest. La meva condició moral no era precisament millor. Odiava Leif Garrett per ser un mite que competia amb el meu atractiu discret, i feia servir la raó per desqualificar un sentiment irracional de la meva interlocutora. Estàvem condemnats a un diàleg de sords, perquè cadascú, fent servir pirotècnia retòrica, volia demostrar el contrari que l’altra.

Van passar els anys, i el temps em va acabar donant la raó. L’estrella nord-americana es va apagar ben aviat. Dels cabells rossos en queda una calba. Del rostre dolç, una expressió dura. Del seu talent impostat, una trajectòria tràgica de fallides, addiccions, presó i condemnes diverses per possessió, consum i tràfic a petita escala de drogues. Malgrat haver endevinat què passaria (i fins i tot em vaig quedar curt), no estic precisament satisfet. Hi ha parts obscures de l’ànima humana que porten al fanatisme, com feia aquella companya de classe, com passa en el món de la política, en el món de la religió, i fins i tot en el món del pensament.

La religió té èxit perquè pot fer aflorar aquesta part tel·lúrica, fosca i irracional de l’ànima. Al cap i a la fi, la fe més o menys fanàtica també és una reacció enfront la pròpia racionalitat. Entronca amb la dimensió salvatge de la nostra identitat, la que sovint fa atreure la gent vers els diversos abismes.

Alguns dels nois que decideixen enrolar-se en les rengleres de l’Estat Islàmic, em fan pensar, també en trenta-cinc anys enrere, amb alguns dels antics brigadistes que van decidir a anar a Nicaragua per dur a terme la seva utopia revolucionària. Una utopia revolucionària que contrastava amb el fracàs d’intentar transformar la realitat al seu propi país. Una utopia que tenia alts components èpics, i que va acabar en un fracàs total i absolut, en què els diversos conflictes locals i la pulsió primitiva de diversos grups en conflicte no dubtaven a fer servir els voluntaris internacionals com a simple carn de canó. Molts dels nois que van a Síria o Líbia a fer la gihad pel seu compte, volen sublimar les seves pròpies frustracions. Amb una tradició patriarcal, els valors complexos i la societat cínicament igualitària d’occident despulla implacablement els seus fracassos. El seu desig de guanyar poder, respecte, força i dones (sexe i poder) es forja des de determinades addiccions a les diverses versions del “Call of Duty” on guanyar prestigi matant virtualment, i al consum de pornografia. En altres paraules, la lluita i la passió pel sexe i el poder. Com a individus pertanyents a una espècie de subproletariat, la frustració els porta a buscar el sexe i el poder lluny de les fronteres, forjant la seva pròpia utopia… reaccionària. Esclar que per buscar el tercer element, “respecte”, ho revesteixen d’un indocumentat discurs sobre la religió. Què hi ha, sinó la religió, que ha servit històricament per sacralitzar els crims?

En el cas de les noies, podríem parlar del mateix. Com les adoradores del Leif Garrett dels setanta, algunes van empeses per una utopia també salvatge de l’aventura. D’una estranya pulsió a trobar nòvio (en una realitat de barri prou dura) i respectabilitat (on la religió pot servir per trobar un lloc en el món, encara que aquest sigui un espai de subjugació). Quan era adolescent, hi havia noies que cridaven histèriques per la il·lusió de l’amor i el sexe (sublimats en el fenomen “fan” respecte a Garrett, els Pecos, Pedro Marín o els Sopa de Cabra) i no dubtaven a prendre riscos (com buscar els nois més quinquis que les portessin darrere una moto robada). Instint salvatge, inquietud tribal, voluntat d’ultrapassar els límits i sobreviure a una existència majoritàriament mediocre i frustrant.

En fi, per buscar l’origen de bona part del fenomen ISIS a occident, no cal recórrer a Pilar Rahola. Al cap i a la fi, la relligió és una excusa. Potser cal treure-hi la pols als llibres de Freud. O, millor encara, a rellegir a Joseph Conrad, molt especialment “El cor de les tenebres”.

Nota: Article publicat a la revista Mirall.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!