Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Ara fa uns dies, vaig rebre el darrer número de la revista fronterera Mirmanda, feta i pensada a banda i banda de l’Albera. Com sempre, editors i col·laboradors es van lluir. Malgrat que es percep com una publicació de cocció lenta, en plena discussió sobre el TTIP, en ple suïcidi del Partit Socialista Francès, en plena descomposició del sistema polític espanyol, en plena crisi de confiança nord-sud, dedicar un monogràfic sobre Europa té els seus mèrits.
No voldria comentar article per article, perquè entenc que el valor d’una revista s’expressa des de lectures transversals. Fonamentalment, la idea general encaixa a la perfecció amb les visions expressades darrerament per Josep Fontana, un dels millors historiadors continentals. En certa mesura, l’Europa que se’ns dreça al davant, podria ser una mala caricatura que ens havien promès a la fi de la segona guerra mundial, un espai de pau, prosperitat i pactes de classes; el benestar com a mitjà, la fraternitat europea com a fi. El fet de ser en un país on es va arribar a aquest pacte tard i malament (si és que mai arribà) ens fa ser més conscients d’aquest gran naufragi en què s’ha esdevingut el projecte europeu des d’almenys, 1989.
Precisament, el fet de ser catalans, també, una estranya nació que no trobà el seu estat el segle XX (l’oportunista neutralitat espanyola d’ambdues guerres mundials evità la descomposició destinada als envellits imperis) també esdevé una mena de canari de mina, de la inconsistència dels somnis continentals. La fredor (i sovint hostilitat) davant la voluntat democràtica catalana (mal que pesi, democràcia equival necessàriament a autodeterminació), i el saboteig de Les Alberes com a espai transfronterer en són bona mostra.
Ja sé que el meu posicionament personal és minoritari. Tanmateix, jo sóc partidari d’una independència unilateral que també ho sigui de la Unió Europea. No cal ser un expert en ciència política per arribar a la conclusió que les institucions europees estan dissenyades per impedir la capacitat de decisió ciutadana, per obstaculitzar les llibertats polítiques, per impedir, fins i tot, que la gent es pugui expressar mitjançant el seu vot. Només cal tirar d’hemeroteca per veure com s’han rifat els referèndums adversos al tractat constitucional, o com les directives europees de les darreres dècades van orientades a retallar drets personals i col·lectius.
A mi m’agrada Suïssa. No només pel seu benestar o neutralitat, sinó perquè no deixa de ser un estrany estat forjat per la voluntat popular, un espai d’atracció a ciutadans de característiques nacionals, religioses, culturals, molt diferents entre sí. Sinó perquè són una confederació feta a ella mateixa amb la intenció de fer front als imperis que sempre l’han envoltada. Perquè són gent, que al cap i a la fi, estan acostumats a decidir coses pel seu compte, a defensar-se pel seu compte, a pensar i equivocar-se pel seu compte.
I efectivament, una confederació que pugui créixer a còpia de gent i pobles decidits a emancipar-se dels imperis circumdants, també pot ser una bona contribució a la història de la humanitat. Al cap i a la fi, els catalans ja vam oferir una revolució que enlluernà el món.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord amb el seu apunt.
Tindriem de foratigar-nos, també, de les “essències patries” dels polítics catalans.
Fa pocs anys que l’aleshores flamant president (sr. Benach, d’ERC) del flamant parlament català ja ens va dir fins a on estan disposats els polítics a deixar que els ciutadans [sic] facin l’exercici democràtic de fer-se responsables del seu present i futur. Aleshores va ser una ILP de SI sobre la independència de Catalunya qui va fer possible que la majoria dels polítics es retratesin en les seves mancançes democràtiques.
Al jorn de les darreres eleccions europees, també ho vem veure amb el comportament de les nostres [sic] forçes d’ordre [resic] i les urnes del multireferendum.
Ara, amb aquest acord, ens volen tornar a enredar. Volen que votem la independència en un referendum constitucional. Jo, que no sóc partidari de tenir una constitució escrita, però en canvi estic a favor de la independència, què he de votar? I si algun independentista no li agrada la constitució proposada, què tindrà de votar?
A part, clar, que ja vem votar el 9N. D’acord en que aquella votació va ser paper mullat… Gràcies a la llei acabada de fabricar sobre les consultes no refrendaries.
Crec que volen que la gent es cremi. I tindrien de saber que, normalment, qui juga amb foc acaba cremant-se.
Atentament
La dona exemplar…
Es revesteix de força i dignitat,
i, somrient, espera el dia de demà.
[Proverbis 31:25]