Espai de Dissidència

Enric Pujol (Coord.), estudi introductori d’Òscar Jané, Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2014

Un dels errors més comuns (i descomunal) en la historiografia catalana és el concepte de Decadència per definir el període comprès entre els segles XVI i XVII. La suposada contracció històrica i cultural catalana no deixa de ser una invenció que té més a veure amb la mirada dels acadèmics que amb una realitat summament més rica i complexa. Quan hom manté una visió autoritària de la política, el trasllat de la Cort al centre peninsular és contemplat com a un signe de pèrdua de vitalitat, quan el fet amaga el sorgiment d’una vitalitat política i lingüística fonamentada en un procés d’anivellament social. La fugida de la noblesa vers Madrid, més aviat permet una base política més ampla i rica (criticada des de la meseta com a ingovernable). L’absència d’una cort impedeix que escriptors catalanoparlants facin de llepaculs al voltant de nobles i reis (que és el que són, fonamentalment, els considerats intel·lectuals del suposat “segle d’or espanyol” o francès. En contraposició, ens trobem davant de textos llargament menystinguts o ignorats.

Quan estudiava història moderna a la UAB, o quan preparava els cursos de doctorat amb professors brillants com Quim Albareda o Xavier Torres, començava a tenir notícia de dietaris personals de pagesos benestants o cronistes municipals com a fonts històriques de gran interès. De fet, els dietaris servien per obtenir un contrapunt a les fonts oficials al voltant de les guerres dels segadors o de la de successió, a banda de molts altres conflictes. Una feina d’història comparada ha permès veure que Catalunya, juntament amb el nord d’Itàlia, Països Baixos i Anglaterra, són regions europees on aquesta mena de textos representen una pràctica habitual que parlen molt de la vitalitat de la llengua i la cultura.

Amb una selecció i comentaris de textos molt pertinents d’Enric Pujol i un estudi introductori d’Òscar Jané, se’ns presenten i editen alguns d’aquests. Bona part, pràcticament descoberts entre el silenci historiogràfic d’una historiografia amb un estat en contra. Altres, com el de Narcís Feliu de la Penya, descobert als arxius austríacs a inicis del segle XX i menystingut per una historiografia espanyola que ha destacat pels seus esforços per esborrar la memòria històrica, molt especialment la guerra d’extermini que esdevingué el conflicte de 1705-1714.

No es tracta d’un llibre de divulgació, sinó un volum instrumental i extraordinàriament útil en una feina que s’espera de l’IEC. També és el producte de l’esforç de Pujol i Jané, dos dels historiadors més seriosos i compromesos del panorama historiogràfic català. Una lectura que esdevé contrapunt dels excessos del tricentenari, en el sentit que atorga una dimensió més d’història comparada, car els textos reproduïts, de característiques i estils heterogenis, comuniquen que allò esdevingut els segles XVII i XVIII no fou cap decadència, ni econòmica, ni política ni cultural, sinó la gestació d’una Holanda mediterrània, un estat modern, distanciat del model absolutista, amb un sistema legal protodemocràtic –les anomenades “constitucions”-, un país avortat amb sang i foc a partir de l’agressió per part de dues potències despòtiques (i decadents) com França i Espanya, capaces d’imposar-se només a partir de la força bruta dels seus exèrcits.

Llibre que té com a principal virtut qüestionar tòpics i creences, fins i tot assumides per un públic català, sovint amb més capacitat d’arrossegar-se per l’estètica que per la reflexió rigorosa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!