Espai de Dissidència

Quan era un infant, tot viatge em semblava una aventura seductora. Obria els ulls, i amb una emoció irrepetible, recolzava el front al vidre i veia desfilar el paisatge davant els meus ulls. Era indiferent que el viatge es repetís centenars de vegades –com el trajecte ferroviari entre Barcelona i Torredembarra­-, o que es tractés de breus minuts al metro o fins i tot el tramvia. El viatge era somni, i el somni, viatge. Fins i tot quan el pare, que es va treure el carnet de conduir tard, cap als 46 anys crec recordar, i encabia la família en un Renault 8 de segona mà, mai se’m va acudir preguntar mai “quan arribem”.

I tanmateix, com a urbanita proletari que sóc, no vaig viatjar massa de petit. Barcelona era aleshores –i encara ho és- una mena de ciutat estat que considerava Catalunya com un estrany hinterland que funcionava sota paràmetres diferents, un espai per veure racons  curiosos, monuments rònecs, o per tenir una “torre” que sovint no passava de terreno o apartament a la platja. De nen, podria comptar amb els dits d’una mà els viatges fets abans de l’adolescència: Saragossa (en Talgo, amb uns Monegros que m’impressionaren), Cullera (platja propera a València on em va sorprendre la categoria de platja de madrilenys) Galícia (jo diria que perquè la meva mare s’acomiadés d’un país que, entre nosaltres, no s’ha estimat gaire) Andorra (en autobús, per comprar sucre i altres coses exòtiques com tabac de contraban) i Madrid (viatge de final de curs). Tots i cadascun dels viatges amb la mateixa cara d’il·lusió recolzada al vidre, mentre desfilava el paisatge davant els meus ulls.

Eren els anys setanta, i vivíem aleshores en un país aïllat i avorrit. Hi havia dos guineans a l’escola, i tothom volia ser amic seu perquè conferia un toc d’exotisme rar. El més enllà el podíem veure en el blanc i negres dels televisors, els reportatges de Jacques Cousteau o els petits documents periodístics de l’Informe Semanal.

Ja d’adolescent i jove, i amb una certa afició a la muntanya, explorar el Pirineu era com endinsar-se al territori inexplorat d’Alaska. Grans espais verges, un món (també antropològic) per conèixer, un paisatge radicalment diferent a la ciutat amb menys zones verdes per habitant de les capitals europees. Agafar el tren, o deixar-se portar pel Renault 4 de la nòvia del meu amic Enric no era massa diferent a l’emoció que podien sentir els pioners dell Dakar.

En una de les primeres classes de magisteri, vaig tenir la sort de conèixer en Jaume Botey, un excapellà que ens feia classe de “Coneixement de Catalunya”, on s’improvisaven nocions de la història i geografia del país que els currículums franquistes ens havien escamotejat. Ens va donar un consell: Compreu un cotxe i volteu pel país. Això a nosaltres, alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona, constituïts en bona part per nois i noies de barriada com jo mateix, representava un repte. El consell, d’acord amb les meves inclinacions naturals, fou seguit amb devoció. Al cap de poc em treia el carnet de conduir, vaig heretar el Renault 8 del meu pare (que després vaig substituir per un Renault 6 de tercera mà no massa més nou que l’anterior) i així vaig fer. No només pel país.

La independència personal, i en un país que evolucionava ràpidament de l’aïllament a la internacionalització féu que els viatges es multipliquessin. De fet, als 22 vaig arribar a París fent autoestop, o vaig conduir fins Holanda seguint una noia de Groningen, o vaig explorar a fons el Pirineu, o vaig cremar un Interrail viatjant en trens nocturns per centre Europa, o vaig fent altres coses. La vigília de cada viatge sempre em resultava expectant. I a mesura que anava fent anys i disposava d’una mica de diners, vaig anar seguint altres destins més llunyans i exòtics: Egipte, Marroc, Grècia, Cuba, Islàndia, Canadà, Patagònia, Turquia,… i un llarg reguitzell de destins que anaven omplint de color un mapa mut que conservava de l’època de les classes d’en Botey.

Tot té el seu temps. Reconec que d’un temps ençà em fa mandra. En algun lloc vaig llegir que Josep Pla, també passà una primera etapa de joventut i maduresa amb viatges inacabables de poc equipatge i molta agudesa observadora, amb esperit cosmopolita i distanciament burgès. I tanmateix, coincidint amb el final de la guerra, cap als quaranta anys, es va aïllar al Mas Llofriu de Palafrugell, es col·locà la boina, encengué un cigar, i pràcticament es va tancar.

Aquesta història convé matisar-la, perquè en realitat, Pla seguia de tant en tant desplaçant-se d’un lloc a l’altre (la Guia de Catalunya o Navegació de Cabotatge van ser alguns dels llibres que va escriure per aquesta època, que són dels pocs que rellegeixo de tant en tant). Tanmateix, sí que a partir d’aquest moment, l’escriptor empordanès pren un to més introspectiu, més fatigat. Mor el periodista i neix l’escriptor divagatiu. El viatger deixa l’equipatge i es concentra al seu interior.

Penso sovint en aquesta imatge perquè jo també sento cada vegada més mandra quan he de desplaçar-me. Experimento la pèrdua d’interès pel món, i sento com la meva il·lusió cotitza avall en el mercat de valors. Sento com la introspecció comença a actuar com a una droga addictiva. Suposo que el poeta Joan Margarit podria descriure amb alguna metàfora aquest procés d’envellir mentalment. I tanmateix, mai aquest país estava tan obert com ara. Mai els meus alumnes estan tan internacionalitzats, aprenen llengües, fan estades arreu, fan petit el nostre país, i consideren que precisament és el món la seva pàtria. I des d’aquesta pàtria ampliada, estableixen el seu petit país, que veu créixer un estel entre les seves barres.

No arribaré al punt d’en Pla de col·locar-se una boina, ni dedicar-se als excessos etílics que potenciaven la seva depressió. Tanmateix veig que tot viatge no deixa d’expressar la voluntat de conèixer, l’instint indagatiu. I aquest es pot expressar amb una motxilla i un passaport carregat de visats, encara que també en una tarda tancat en una cabana llegint i divagant, com feia Thoreau al costat de Walden Pond.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

La fotografia és a Escòcia, juliol de 1995

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!