Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 de desembre de 2014
6 comentaris

Decebedor Pablo Iglesias

A vegades m’agrada definir al fenomen Podemos com a “la venjança dels primers de la classe”. No ens enganyem, bona part del nucli fundador del partit podrien ésser classificats com a “JASP”, “Jóvenes, Aunque Sobradamente Preparados” que recorda la campanya publicitària del Renault Clio de mitjans de la dècada dels noranta. Són joves, saben idiomes, tenen una formació acadèmica espectacular, i semblen mentalment més preparats que una classe política en què els corruptes i els indolents copen les institucions. Això, acompanyat d’un extraordinari carisma, i d’un context d’una crisi estructural i malestar social, fa que hi hagi una oportunitat per capgirar el sistema.

Iglesias i Podemos són uns innovadors polítics de primera fila. Molts, com Errejón disposen d’uns coneixements profunds de ciència política i posseeixen prou edat per mantenir una necessària insolència política per precipitar canvis profunds. Tanmateix, i tal com ens recorda Stirner, qualsevol canvi fet des de dalt, no deixa de ser una versió refinada de la subjecció política, un perfeccionament del domini personal i col·lectiu. Les revolucions, si pretenen transformar en profunditat, han d’implicar la destrucció total de les estructures polítiques. En termes en què ho puguem entendre, l’única forma factible d’alteració dels equilibris de poder interns a Espanya (la «casta»), consisteix a dissoldre-la del tot, a desmantellar-la, a destruir la seva unitat política.

Aquest matí Pablo Iglesias ha vingut a Barcelona a fer una presentació pública d’intencions. Ha actuat amb solvència discursiva, i amb fragilitat de fons. Ha aconseguit connectar amb aquells sectors que es van deixar enlluernar per l’esperança del canvi de la mà de Felipe González. Amb aquella Catalunya d’arrels espanyoles que no han acabat de trencar alguns lligams emocionals (i referencials) amb la pàtria d’origen, ni tampoc trencar amb una determinada pulsió caciquil, d’addicció als lideratges providencials que provenen dels pobles monàrquics. Iglesias, que és un intel·lectual brillant, sap perfectament que davant seu té un dilema terrible. Un dilema irresoluble. Pot acabar l’any vinent com a nou president espanyol, tal com avancen sondejos. Tanmateix, l’aritmètica li impediria fer la revolució anhelada: (guillotinar –metafòricament, esclar– la «casta»). És més, per entrar a la Moncloa hauria de jurar prèviament una constitució que no podria reformar. El pas següent, seria ésser assimilat per un sistema que actua com una hidra, i acabar, en el millor dels casos, fent una política caciquil de parxes i regals com va fer el mateix (i venerat al Carmel) Felipe. Això és el que ha succeït a tants i tan benintencionats polítics que, volent el millor per al seu país, han acabat traint-lo per acció o omissió, o simplement se n’han acabat cansant.

Per arribar a la Moncloa, necessàriament ha de trair els catalans. No pot ser d’una altra manera. Malgrat una certa retòrica autodeterminista, i que avui ens hagi parlat de “nación de naciones”, la lletra de la cançó ja ens la sabem. No calen espòilers per avançar que l’estatus català, decidit des de Madrid, no serà altra cosa que una sessió de maquillatge amb estris de la senyoreta Pepis. Tanmateix, els vots catalans li seran imprescindibles per ascendir al govern. Iglesias és possible que íntimament consideri que la injustícia amb els catalans requereixi un acte reparador, tanmateix sap perfectament que en la cultura política espanyola, Catalunya mai no serà respectada. Qualsevol gest favorable comporta la defunció política de l’agosarat que ho provi. És per això que avui ha fet el discurs pirotècnic, estudiat, i poc original, d’atribuir el nacionalisme a la burgesia, i altres vulgaritzacions marxistes. És per això que parla del nacionalisme català i no parla de l’espanyol. És per això que no ha dit que, en realitat, l’únic nacionalisme excloent és l’espanyol, que no tolera diferències, que és excloent i supremacista, i que per molt modern i progre que es presenti, actua com a una religió, car és garantidor de l’ordre intern.

Iglesias és decebedor, en aquest sentit. Sense independència, no hi ha ruptura. No hi pot haver ruptura dins Espanya, sense el sacseig que propiciï una independència catalana (probablement seguida d’altres). Només així poden alterar-se els equilibris de poder que faci fora les elits de les institucions estatals i dels engranatges clau. Només des del trauma de la dissolució es pot reformular l’estat. Només des del trencament de la legalitat constitucional es pot propiciar un nou procés constituent, també a Espanya. Iglesias, en aquest sentit, és decebedor, perquè actua al dictat dels prejudicis del nacionalisme hispànic, sense el valor d’enfrontar-se al fet que els espanyols (i no només les seves elits) tenen una important responsabilitat en la deriva negativa del seu país. Car bona part dels espanyols han preferit sovint sacrificar democràcia i llibertat per assegurar la “integritat” de l’estat, o s’han deixat arrossegar per la catalanofòbia, o han estat col·laboradors necessaris en la bombolla immobiliària, o han estat indiferents davant les desigualtats,…

Podemos, si no és capaç d’assegurar un referèndum d’autodeterminació, només demostrarà la hipocresia dels reformadors, que parlen de ruptura només quan són a prop que els convidin a la festa. La independència catalana, no deixa de ser la prova del cotó fluix.

  1. salvant distàncies temporals i conjuntures polítiques i socials em ve al cap un que en arribar a Barcelona va baixar del tren amb un entrepà, potser de sardines, embolicat amb paper de diari per demostrar alguna cosa, Lerroux es deia

  2. Bravo, perfectament descrit! “La revolució dels JASP”: justa la fusta. Brillants en retòrica, polits en estètica… però extremadament freds. Com han aconseguit arrossegar-ne tants? Suposo que és l’efecte “adoctrinament de les masses” que tant denuncien.

  3. Hola Xavier,

    He començat a llegir la teva entrada i he passat de certa expectació a decepció certa: inicies l’article amb una anàlisi crítica de la transformació social pivotada des de l’avantguarda intel·lectual i l’acabes amb una conclusió previsible i tristament maniqueista. Personalment, Podemos em genera molts dubtes (estructura, programa, personalismes, viabilitat….). Per mi, el debat rau aquí no en el consagrat procés. Per favor…! Hi ha vida més enllà del Procés!
    Però ja posats, em (et) pregunto: què és més factible? La transformació social d’Espanya via catarsi causada per la independència de Catalunya? O la independència de Catalunya via ascens al poder de Podemos a Espanya?
    Afegeixo: què és més probable? La transformació social de Catalunya via ascens al poder de Podemos a Espanya? O la transformació social a Catalunya via ascens al poder de les forces independentistes a Catalunya? Ups… el segon ‘misteri’ ja el tenim resolt: CiU mana amb el beneplàcit d’ERC i de transformació social, rien de rien.
    Evidentment, tenim el debat de l’ou i la gallina que ens entreté i el mantra de l’Espanya ens roba que tot ens ho explica. Sense menystenir ni debat ni el mantra, proposo guarnir-los amb una paleta de grisos i una actitud multi-tasca. La meva proposta no és original …la CUP i ICV-EUiA s’han fet un fart de picar pedra, però els ha mancat la força o la valentia per plantar-se i trencar amb el pensament únic. Ara Podemos sembla determinat a fer-ho, i jo que men’ alegro.
    Tanco amb una evidència: ara mateix, qui està generant il·lusió nova és Podemos, no el Procés. Ves que en les hipotètiques eleccions plebiscitàries no tinguem una sorpresa…

    Salut

  4. La independència d’en Mas i Jonqueres pidolant a Brussel·les per continuar perdent sobirania enfront la oligarquia financera és status-quo i una nova traició a la sobirania popular.

  5. Y donde se habían metido todos estos expertos comentaristas hasta ahora??? Como es que no oíamos sus criticas a los lideres que nos han gobernado hasta hoy??? De donde les ha salido este repentino interés por instruirnos en la esencia política del coletas??? Porque no nos han instruido en la esencia de los Aznares, los Gonzalez, los Mas y los Pujol??? Porque no nos han abierto los ojos, como pretenden hacer ahora, ante la ignominia de sus políticas y practicas corruptas??? Y porque mezclan churras con merinas intentando identificar a quienes se encandilan con el coletas con nostálgicos de otras tierras??? Es que no se puede ser catalán y de podemos??? En fin, todos contra podemos, que da mucho miedo que puedan. No vaya a ser que tengamos que abrir las ventanas y limpiar el polvo acumulado debajo de las alfombras.

  6. Diferències entre P. Iglesias i F. González:
    González va arribar amb financiació alemanya, benedicció del club Bildeberg i tolerància dels franquistes (per la por al ‘comunisme’, coses de l’època).
    Iglesias arriba amb crowdfunding, desconcert del club Bildeberg i tolerància dels mitjans (el espectacle com a rei, coses de l’època).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!