Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

29 de novembre de 2014
0 comentaris

Visions ambígües sobre treball i revolució

Michael Seidman, Los obreros contra el trabajo. Barcelona y París bajo el Frente Popular, Pepitas de Calabaza, Logroño, 2014, 540 pp.

El misteri historiogràfic de l’ocultació de la revolució llibertària de 1936 fa que tesis doctorals com la del nord-americà Michael Seidman (Filadèlfia, 1950) passessin desapercebudes. Manel Aisa, des de la biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, sempre m’advertia que la presència d’investigadors foranis era desproporcionadament elevada en comparació als pocs historiadors catalans que ens dedicaven a fer recerca sobre anarquisme. I, de fet, bona part d’aquestes investigacions ens passaven força desapercebudes.

El llibre de Seidman és una d’aquestes mostres de clandestinitat historiogràfica. Redactat al llarg de la dècada dels vuitanta, havent passat per arxius barcelonins i parisencs, Seidman publica en castellà el que havia estat la seva tesi doctoral, tres dècades després, en una visió relativament actualitzada.

Los obreros contra el trabajo és una investigació acadèmica d’història comparada en què s’analitzen paral·lelament dos fenòmens pròxims en la cronologia: la revolució llibertària de 1936 a Barcelona i l’arribada del Front Popular a França el mateix any. La seva tesi és que allò que es planteja com a una revolució radical, en el primer cas, una d’institucional (el del govern Blum), en el segon, parteixen d’una mateixa premissa: la resistència al treball (especialment a la disciplina laboral, els mecanismes fordians d’alienació laboral, i la recerca de l’oci i el consum com a objectius irrenunciables). Alhora, també planteja el xoc entre els lideratges respectius (tant entre els anarquistes, com entre els dirigents obrers) amb un objectiu productivista, amb unes bases que tracten d’escapolir-se del control extern, propis del sistema de cadenes industrials, i cerquen conquerir espais de descans, reduir el ritme de treball, i controlar la producció sense implicar-se excessivament en la seva tasca. No massa diferent del ja abordat per Edward P. Thompson o John Rule per a les seves investigacions al voltant de la resistència obrera a la Revolució Industrial al llarg dels segle XVIII-XIX.

En certa mesura, l’obra de Seidman es deixa condicionar pels ressons de maig del 1968 (molt dominant encara en la consciència fracesa dels setanta i vuitanta, on l’historiador residí) i també dels prejudicis de la societat nord-americana actual en la imatge projectada sobre els europeus. L’obra té les seves virtuts, com uns arguments originals, un enfocament ambiciós i una profusa documentació, i realment val la pena llegir-la perquè aporta coneixements significatius i conclusions interessants. Tanmateix, es nota el pas del temps, i es perceben idees poc consistents. També, com succeeix a una obra que estava destinada a impressionar un tribunal de tesi (segons l’autor, no assolí precisament aquest objectiu), sembla que li ha passat la data de caducitat. Tres dècades han estat una eternitat en els estudis i recerques fetes sobre el món llibertari, especialment pel que fa als aspectes culturals, ideològics i antropològics. I, al cap i a la fi, en una sociologia del treball on les idees de Latouche sobre el decreixement, i de Bauman i Sennet sobre l’exclusió laboral, l’absència de productivitat dels treballadors hauria de premiar-se. Al cap i a la fi, la millora tecnològica ens aboca, o bé a l’abisme de la desocupació estructural, o bé al repartiment de l’ocupació. En realitat, l’obra de Seidman -una crònica de com un percentatge important de la classe obrera real tracta d’escaquejar-se del treball- hauria d’entendre’s com una crítica al que va fer caure el comunisme (i que potser farà caure el capitalisme): la resistència passiva a l’explotació laboral.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!