Espai de Dissidència

LÓPEZ SÁNCHEZ, Pere, Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Las casas baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, Barcelona, Virus, 2013, 438 pp.

En els darrers anys estem assistint a canvis profunds respecte al discurs històric i la mirada de l’historiador. Si busquéssim metàfores audiovisuals, podríem afirmar que estem vivint una mena de transició entre l’era analògica i el món digital. Fins fa escasses dècades, l’historiador podia ser contemplat com el professional dedicat a ordenar fets i processos; l’acadèmic que després de rigorosos procediments i metodologies, era capaç d’oferir una interpretació amb aspiració canònica. En una època on resultava complicat accedir a fonts, on les bases de dades esdevenien d’elaboració complexa, i els historiadors habitaven en circuits acadèmics hermètics que portaven a militar en determinats corrents historiogràfics, s’acabava compartint amb la comunitat una fotografia fixa, sovint estàtica i amb contorns relativament definits.

En el present, la història, aquest camp de coneixement que estudia el passat, viu, d’acord amb els canvis socials, grans mutacions. Ha deixat de ser una mena de monopoli acadèmic en mans de professionals. L’expansió de la universitat entre sectors socials abans aliens ha propiciat noves mirades. La  tecnologia han facilitat l’accés a les fonts. L’eclecticisme s’ha instal·lat en les ciències socials. I en plena crisi d’institucions com el marc estatal, les institucions educatives o l’antic uniformisme respecte a models socials i polítics s’està lliurant una batalla, potser encara sorda, entre història i memòria, una tensió, assenyalada en el seu moment per Paul Ricoeur, entre memòria individual, memòria col·lectiva, representació i discurs històric; o entre l’elaboració fràgil del passat que combina memòria, mentida i oblit, com denunciava Francesc-Marc Álvaro.

A la manera de Pierre Nora, l’autor de Rastros de rostros parteix de la intersecció egohistòrica entre la memòria personal i la història general. A partir de la seva experiència social i familiar, condicionada per la mirada d’investigador acadèmic, s’enfronta a un passat polèmic, d’una memòria volgudament silenciada en el terreny de la història canònica, l’oblit institucional davant d’uns fets carregats d’arestes. L’autor tracta d’indagar sobre la història i la intrahistòria d’aquell barri que, com assenyalà un dels seus il·lustres cronistes, Paco Candel, resulta ser Donde la ciudad cambia su nombre. Cases Barates, Can Tunis, Prat Vermell,… és un d’aquests llocs socialment sensibles, falla tectònica on eclosionaren rèpliques de terratrèmols socials en la convulsa ciutat que, a principis del segle XX, un periodista argentí metaforitzà com a «Rosa de foc».

Es podria haver tractat d’una història local més. Una descripció d’un espai de la memòria, on el còctel de pobresa, precarietat i marginació catalitza en violència revolucionària el 1936, i esdevé una geografia maleïda entre la Barcelona benpensant noucentista, allunyada de «la ciutat d’ivori” que alguns pretenien bastir, a cavall entre el noucentisme burgès i el republicanisme modernitzador (i incapaç de satisfer les aspiracions majoritàries) de les classes mitjanes urbanes catalanes. I de fet, hi ha l’imprescindible espai per a la crònica convencional: descripció dels orígens barraquistes que l’Exposició del 1929 tracta de corregir, de les martingales i corrupteles de l’Ajuntament barceloní a l’hora de construir i gestionar l’espai, de l’antropologia del, més que immigració, nomadisme proletari, de les lluites obreres o la, tot just recuperada recentment “vaga de lloguers”, dels poc coneguts episodis del maquis urbà de postguerra o de les insultants estadístiques de la repressió franquista, que fa de Can Tunis un dels punts negres en la desproporció de residents morts, empresonats o exiliats que fa d’aquell barri al marge de la ciutat oficial, origen d’una tràgica diàspora entre els camps de concentració alemanys, francesos, algerians, espanyols o siberians. Es podria haver caigut en la temptació de posar al dia aquell espai de memòria ja descrit al llarg dels cinquanta pel seu historiador “oficiós” Candel. Tanmateix, i malgrat les excel·lents aportacions en aquest sentit, el llibre representa tota una altra història. Amb un ús acurat (i frustrant) de fonts d’història oral, complementat per una extensa documentació que contradiu els fets viscuts, Rastros de rostros es pot considerar com un assaig sobre el fracàs en l’escriptura de la història, sobre la limitació del discurs historiogràfic, sobre la boira de la guerra entre les històries oficials, les històries oficioses, i la impossible suma de memòries parcials i divergents, silenciades i en extinció; entre el conjunt contradictori d’experiències personals i la impossible construcció d’una memòria col·lectiva consensuada.

De la mateixa manera que cinema va transformar radicalment les estructures narratives de la novel·la, l’eclosió del documental històric està condicionant en profunditat l’escriptura de la història. En un exercici de simplificació, podríem afirmar que els primers es fonamenten en una addició de testimonis, no sempre coherents ni convergents, sobre uns determinats fets: un calidoscopi de vivències, experiències i interpretacions sobre determinats fets o processos històrics, que el director, i especialment el muntador, combina amb la intenció de compartir un seguit de missatges, d’anar bastint un discurs, potser fragmentari, encara que en una determinada direcció. En el món de la creixent producció de reportatges fílmics sobre la història de l’anarquisme espanyol, n’hi ha un de referència, i que marcarà tendència al llarg de la dècada posterior. Es tractarà de Vivir la utopía, (Juan Gamero, 1997) on a partir de la tècnica de l’addició de testimonis, combinat amb imatges d’arxiu i una narració en off basteix un determinat discurs. Un discurs fragmentari i incomplet, com no pot ser d’una altra manera. Un discurs gasós i mal·leable, farcit de digressions i circumloquis, i molt especialment, amb abundància de silencis. La de qui resta forma de filmació per resistència a parlar, ja sigui per por, fatiga, incomoditat o desconfiança.

Rastros de rostros és un documental en forma de llibre, en el sentit que manté tots aquests elements. Una frustrant (i reiterada) veu en off que destaca els silencis sobre els testimonis, les absències sobre les presències, i el contrapunt d’una documentació que falseja la realitat en la mateixa proporció que els detractors de la història oral  consideren que menteixen els entrevistats. Al cap i a la fi, en la història contemporània, com en el present quotidià, vivim envoltats d’anàlisis incompletes i interpretacions deformades. I aquesta assumpció, reconeguda a gairebé cada plana, és el punt principal d’interès del llibre.  Una obra sobre la dificultat d’escriptura de la història. O explicat d’una manera més explícita: l’exercici de la història com a camp de confrontació de memòries. Sovint un combat desigual entre qui, arran de la seva hegemonia (política, social, cultural) pot imposar la seva memòria enfront altres, entre la versió dels vencedors i el silenci dels vençuts.

Precisament el silenci és un altre dels subtemes implícits en l’obra de Pere López Sánchez (Barcelona, 1958), professor de la Universitat de Barcelona i, dels del vuitanta, autor de textos en una línia similar a l’analitzar. Bona part dels testimonis callen. O prometen informacions i en el moment de la veritat, callen. O són familiars que fan callar. Es defuig el record, pel dolor, la càrrega traumàtica d’un franquisme que decretà silenci i una transició que propicià oblit, i per desconfiança respecte qui és percebut com a element aliè a la comunitat i al dolor experimentat, impossible de transmetre en lletra impresa. Malgrat que en els darrers anys s’ha fet un esforç, força incomplet, per la recuperació de la memòria històrica, pocs són ja els testimonis en condicions, i més entre uns sectors, els vinculats als grups anarquistes que protagonitzaren la revolució del 36, damunt dels quals se’ls negà la memòria, per perdedors, i per haver estat perdedors dels perdedors.

Més enllà d’aquesta circumstància, el llibre conté aportacions significatives, coherents amb un conjunt de treballs i recerques que estan deixant anar lluny allà on hi havia indicis o prejudicis, fins i tot entre els propis historiadors. Rastros de rostros en un prado rojo (y negro) és una obra de gran interès que complementa altres treballs recents de Chris Ealham sobre violència i segregació urbana a la Barcelona dels vint i trenta, o José Luis Oyón, Eduard Masjuan o Josep Maymí sobre urbanisme i exclusió social i composició sociològica dels revolucionaris de 1936, complementables amb els treballs d’història oral d’Eulàlia Vega o Dolors Marín. Treballs que tenen a veure, directa o indirectament, amb la idea que sovint el relat històric és fabricat a la manera d’una expropiació de la memòria. Al cap i a la fi, la realitat, com a bona part dels documentals històrics, és una suma caòtica de testimonis incoherents i desordenats. Pere López Sánchez, de manera honesta, ens fa reflexionar sobre aquesta impossibilitat de simplificar tantes veritats, tants silencis, o tantes tergiversacions, en una única versió, en un discurs mínimament coherent. En aquest sentit, la seva lectura resulta de gran interès, perquè posa en evidència les limitacions de tot historiador a l’hora d’emetre anàlisis sobre un passat sempre esmunyedís. I comparteix amb el lector un subjecte històric incòmode, i desconegut encara per al gran públic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!