Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

11 d'octubre de 2014
0 comentaris

Manuel Valls, perfum de Vichy

França és un país peculiar. Com tota gran nació, els nostres veïns viuen en l’ambigüitat. Històricament, la seva supervivència és el fruit dels equilibris entre vectors socials polítics i culturals que apunten en direccions divergents. I tanmateix, quan hom visita el país, hom pot respirar l’atmosfera plàcida i la tensió tel·lúrica que acaben reflectint les pel·lícules d’Eric Rohmer. Amics i famílies que, en un impecable jardí, seuen a taula i comparteixen en harmonia dinars i inacabables converses en un diumenge assolellat mentre que els comensals amaguen secrets, infidelitats i enemistats que, tanmateix, solen resoldre’s de manera civilitzada.

La història francesa és farcida d’episodis curiosos en què revolució i reacció viuen en perpètua promiscuïtat. A l’execució republicana de reis, li succeeix la coronació d’un emperador; a l’aparició de brillants anarquistes com Proudhon, es respon votant un Bonaparte; a la revolució llibertària de La Comuna, s’estableix una república paradigma d’estat autoritari, centralitzador i eficaç; al Front Popular de 1936 es respon amb una derrota aprofitada pel reaccionarisme col·laboracionista de Pétain. A la festa de maig de 1968, els francesos s’agafen a l’uniforme del vell general De Gaulle.

En aquestes contradiccions semblen existir constants. Una estètica innovadora i sofisticada, progressista, radicalment igualitària, que conviu amb un esperit conservador i tradicional. Una tendència llibertària amb una certa passió per l’ordre. Aquesta dualitat, útil per fer front a les crisis cícliques del continent, no obstant, acaba per evidenciar un cert desgast com a estat, una sensació de decadència accentuada en les darreres dècades. Si més no, és el que es desprèn de la tradició dels propis francesos a psicoanalitzar-se de manera periòdica (especialment pels seus intel·lectuals), com de les crítiques interessades dels qui li disputen l’hegemonia occidental (fonamentalment els neoliberals anglosaxons i els partidaris del capitalisme prussià d’Alemanya i els seus satèl·lits).

Els francesos tradicionalment es debaten entre la voluntat d’establir una societat confortable i la necessitat de millorar l’eficiència social i econòmica. La primera els porta a perseguir un model equilibrat, amb gran protecció social i laboral, un estat del benestar sòlid i potent i una intervenció (i presència) estatal omnipresent. La segona els empeny a destruir tot l’anterior per tal de retornar a la pulsió desigualitària de les seves elits. Només cal contemplar l’exhibicionisme de riquesa que comporten determinats personatges, en certa mesura hereus de l’absolutisme decapitat a partir del seu “mite” de 1789.

Hi ha dues experiències recents que han evidenciat aquestes contradiccions i han causat gran frustració entre els partidaris de la divisa republicana de liberté, égalité, fraternité. El 1981 el socialista François Miterrand és elegit president de la República, amb un ambiciós programa de nacionalitzacions, extensió de drets socials i laborals, increment d’impostos a les grans fortunes, increment de salaris generalitzats entre els treballadors més modestos. Un conjunt de factors interns i externs i altres no massa ben explicats fan que, al cap de pocs mesos, la seva política experimentés un gir de 180 graus. El neoliberalisme ja s’havia instal·lat aleshores a bona part de Llatinoamèrica manu militari, mentre que Tatcher i Reagan iniciaven el desmantellament de l’estat del benestar. L’intent del cop d’estat a Espanya el mes de febrer, també comportà un gir radical en les polítiques redistributives que havia protagonitzat un Adolfo Suárez que s’havia convertit una nosa també per als interessos empresarials nord-americans. En certa mesura, el gir Miterrand suposà la gran traïció a l’esquerra de la qual els socialistes ja no se’n van recuperar. I malgrat la presència de personatges honestos i interessants com Lionel Jospin o Martine Aubry, capaços d’establir tímides mesures de millora com la jornada setmanal de les 35 hores, els francesos d’esquerres ja van deixar de creure en la política convencional

En certa mesura, bona part de les idees i les pràctiques “altermundistes” sorgeixen a mitjans noranta a França. La contestació social i ideològica al neoliberalisme pren la forma de crítiques i propostes des de plataformes com Le Monde Diplomatique, ATTAC o de teòrics com Susan George, Viviane Le Forestier o el galaico-francès Ignacio Ramonet. Estableixen un relat segons el qual les grans fortunes, els conspiradors de Davos persegueixen destruir el sistema socialdemòcrata, el keynesianisme que havia permès els “trenta anys gloriosos” de postguerra, i s’estableix un model neoliberal en què la base de la piràmide engreixa el vèrtex.

Després dels mandats de Chirac i Sarkozy, els socialistes havien tornat al poder el 2012. Un home que no suscitava precisament entusiasme entre els electors d’esquerra. Amb una agenda no tan radical com la de Miterrand, proposava, si més no a la seva campanya, algunes mesures pròpies de la socialdemocràcia. Tanmateix la seva consistència ha durat poc. Més enllà de la crítica per part de les elits i les pressions alemanyes, s’ha demostrat impotent per protagonitzar una ruptura respecte a tres dècades de polítiques neoliberals. Finalment, davant el nerviosisme i el ressentiment de bona part de les bases socialistes, davant el conat de rebel·lió dins el seu propi partit encapçalat per Arnaud Montebourg aquest passat estiu, Manuel Valls, l’enarca barceloní ha donat el cop definitiu. Una adopció incondicional de les polítiques d’austeritat  decretades a Brussel·les… tot i que dissenyades des de Frankfurt (on rau el poder financer) i Berlín: austeritat, retallades, prioritat del pagament del deute… En resum, la història es repeteix respecte a la de 1981 (qui sap si aquest serà, com deia Marx, des d’una perspectiva paròdica). El fet és que les cruels retallades a les polítiques de benestar supervivents, afegit a l’aprofundiment del model neoliberal i de l’austeritat prussiana, han acabat per desacreditar l’esquerra convencional.

El dinar de diumenge francès, si avui l’hagués de tornar a rodar Éric Rohmer, potser ja no seria tan confortable, ni tindria aquest regust dolç en la seva conclusió. Perduts els equilibris, els francesos poden reaccionar de mil maneres, no sempre civilitzades. De fet, bona part dels amics veïns en comparen el cop d’estat de finals d’agost (en què Valls fa una purga a l’ala esquerra socialista) els recorda al govern col·laboracionista de Vichy. El PSF ha esdevingut una mena de col·laborador amb l’odiat ocupant alemany. Perquè, certament, les polítiques dissenyades des de Frankfurt i Berlín estan desvetllant una mena de fronda. No oblidem que precisament el reaccionarisme del Vichy de debò, més que una “Resistència” i un “alliberament”, esdevingué una mena de guerra civil entre les esquerres (que al 1944 esdevenien en bona part comunistes) i les dretes. Hi va haver milers de morts i unes represàlies terribles oblidades oficialment del seu relat històric.

La paradoxa és que la revenja pel gir reaccionari dels socialistes pot venir… del Front Nacional! Amb unes esquerres amb un sostre de vidre (com les de Mélénchon o el carter trotskista Besancenot), sembla que seria Marine LePen la que explotaria el sentiment revolucionàriament nostàlgic de bona part dels francesos. De fet, si mirem amb detall el seu programa polític, trobaríem un compendi de les mesures keynesianes aplicades al llarg de 1945-1975, els “trenta gloriosos”, tot i que amb un relat nacionalista, reaccionari i estèticament contra els valors tradicionals de l’esquerra. Paradoxes de la història, és com si LePen s’hagués apropiat de les idees de l’esquerra mentre que aquesta només s’hagués quedat amb una estètica, en certa mesura obsoleta. En resum, un panorama complex i difícil. Sembla que al dinar francès al camp, als comensals, entre el sol i els freqüents glops de pastís, els resultés ben difícil aclarir les idees.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!