Espai de Dissidència

Un dels principals vicis en què incorrem els historiadors és la de l’establiment de paral·lelismes. De fet, és en moments d’efervescència social i política quan trobem que ens criden per fer xerrades, escriure articles, muntar exposicions, o fins i tot se’ns fan consultes sobre la situació actual i se’ns demana que, d’acord amb el nostre coneixement del passat, ens aventurem a endevinar per on anirà el futur.

A mi en genera molta ànsia això de les prediccions. Com passa amb els economistes, el més normal és que errem en els pronòstics. I darrerament, em sento com si estigués fent intrusisme en el gremi dels astròlegs. La gent em pregunta què passarà, com si jo fos una mena de Sandro Rey. Jo només puc aferrar-me al coneixement del passat  (un passat que mai no es coneixerà prou) i entrar en el relliscós terreny dels paral·lelismes.

Sobre el 9 de novembre, és obvi que els promotors de la consulta pretenien fer-la coincidir amb el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Per als qui teníem una edat que ens permetia ésser conscient del moment i la transcendència de l’instant (aleshores em faltava un mes per fer-ne 24), ens resultà increïble allò que s’esdevingué. Com bona part dels meus lectors, el mur, com el món de la guerra freda, semblava un sistema petri inamovible, un fet que perduraria molts anys. No existien símptomes clars que tot plegat s’esfondrés en poques setmanes. Ja aleshores, com a estudiant d’història i persona amb inquietuds polítiques, em mirava amb lupa les informacions que ens subministraven els mitjans de comunicació. A més, l’estiu anterior, en un camp de treball a Bèlgica, havia coincidit amb alguns alemanys occidentals i un noi búlgar. A partir de diverses converses, cap ni un no m’apuntava cap indici que la solidesa de les totxanes s’estava esquerdant internament. Les declaracions dels buròcrates de l’RDA semblaven esculpits en titani. Res no es mouria. La història, a més, resultava una llosa desmoralitzadora. Tots els intents per trencar amb l’ordre de Postdam havia acabat sota els tancs soviètics (o les operacions encobertes de la CIA).

Tanmateix, el mur caigué per sorpresa. Sorpresa entre els joves, que no havíem conegut altre món, i sorpresa entre els grans, que havien acceptat aquell ordre com un fet inamovible. I tanmateix, el nerviosisme, els malentesos, les inquietuds, i sobretot, una corrupció profunda d’aquella gran mentida que havia esdevingut el “socialisme real”, es va acabar en una nit. Com vaticinava Lluís Llach, a una “estaca” que disposava ja aleshores d’una versió en polonès”, ben sabíem que era podrida / i costava tant” fins que, ben corcada, estirant-la jo per aquí, estirada tu per allà, acabà tombant.

Ho sento molt. Tanmateix, quan veig la cara de Rajoy, de Margallo, de Wert, de Soraya, de Montoro,… veig la mirada impassible i inquieta d’Erich Honeker. Veig com la seva actitud pètria, de titani, amenaçadora, respon a l’instant en què intueixen que el seu “socialisme real” ha estat una mentida. I, sí que és cert que hi ha hagut gent conspirant en contra seva, encara que és sobretot la seva impotència, el corc que es menja les canyes que el sustenten, que les coses…

Em nego a fer pronòstics. Deixem aquesta feina per a en Sandro Rey. Tanmateix, com deia Martí i Pol, tot està per fer i és possible.

Gute Nacht

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!