Espai de Dissidència

No és fàcil valorar una figura política complexa i contradictòria com la de Jordi Pujol. I més ara, quan l’escàndol i la circumstància política condicionen l’anàlisi. En el meu cas, a més, hi ha una certa perspectiva històrica que ha fet evolucionar la meva percepció de manera paral·lela a l’evolució política d’un personatge històric de la magnitud de l’antic president,  i el ferm propòsit de no deixar-me influir pels meus propis prejudicis ideològics, d’afinitats, de classe o pensament. Tot i així he de reconèixer que al llarg de tots aquests anys, els meus sentiments respecte de la persona i el personatge han oscil·lat entre el menyspreu i l’estimació, la crítica i l’admiració, la distància i la familiaritat. Aquestes impressions paradoxals, en certa mesura, no crec que siguin massa diferents de les que bona part de ciutadans d’aquest país ens ha inspirat un home de la seva magnitud.

És evident que el fet que precisament ara surti a la llum l’ocultació fiscal no resulta especialment gratuït. La maquinària de l’estat és poderosa per neutralitzar tots els actius que apunten per una ruptura amb l’ordre actual, per atacar l’establishment hispànic i propiciar l’única sortida possible per aquest laberint farcit de paranys que és el decadent imperi espanyol. També és obvi que el capteniment del president és impropi i inacceptable, i que fa mal més enllà de les conseqüències pràctiques que se’n puguin derivar. Ara bé, no cal tenir gran imaginació per comprendre que això serà utilitzat per desacreditar un independentisme popular, cívic i ciutadà, i també per intentar enfosquir la trajectòria d’un home complex, i que tanmateix aporta a la història actius i passius farcits de contradiccions. També és fàcil, des dels prejudicis, atacar-lo i alimentar aquestes teories que vinculen el procés a la cortina de fum. Com si els seus inductors no fossin responsables de la gestió mafiosa de l’empresa Espanya!

En certa mesura, aquesta història em recorda a Verdaguer. El capteniment del poeta resultà ser també molt contradictori. No dubtà a fer servir les relacions personals amb la família Comillas per intentar buscar un espai confortable per a la seva obra, ni estalvià la lloança a una colla de malfactors milionaris. O, certament, també participà –escandalosament- en pràctiques d’exorcismes i espiritismes. I tanmateix, tingué les seves visions místiques, i els seus gestos vers els més pobres i desposseïts, i malgrat ser al servei de l’espanyolisme més ranci de l’alta burgesia barcelonina i reivindicar Espanya (en català) a l’Atlàntida, paral·lelament codificà bona part dels mites que permeteren recuperar una identitat cultural nacional catalana.

Els pecats de Pujol (que són molts, així com també les seves virtuts) tenen a veure amb un únic fet. Es tracta d’una qüestió de classe. Encara que el president no forma part del pinyol de les grans famílies, sí va créixer en un entorn d’una burgesia que considerava l’ocultació fiscal com a una pràctica habitual i normalitzada. Pujol, com tants d’altres grans cognoms de l’economia catalana, formaven part d’un egoisme de classe que considerava normal l’ocultació de capitals. I és per això que ha de respondre davant la societat catalana, de la mateixa manera que les classes benestants del país, també han de respondre en la conformació del nou país, de la mateixa manera que les classes baixes també han de respondre pel seu menyspreu a la cultura o l’educació, o la negligència a l’hora de desatendre els afers públics.

El procés d’independència, que és un esforç ingent que ens posarà a tots al límit, ha de servir precisament per purificar-nos com a societat, per expiar els nostres pecats del passat i bastir un nou futur tot restablint lligams entre la gran diversitat del nostre país. Una diversitat que sobretot és social, de manera que tots els grups socials han d’estar disposats a fer una gran batalla per la igualtat. Pujol ha demanat perdó, i sembla que ja ha fet el gest de pagar els diners que havia escamotejat a la societat catalana (un bon gest seria que els ingressés a l’hisenda pròpia). La seva classe social l’hauria d’imitar. Al cap i a la fi, la construcció d’un estat ha d’implicar necessàriament un nou pacte social, que ha d’incloure un nou pacte de redistribució.

P.S. Caldria exigir a la potent maquinària estatal i diplomàtica els mateixos esforços per descobrir els titulars de la resta de comptes a l’estranger, molt especialment d’un PP corrupte, o d’una aristocràcia de SICAVs amb reialesa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!