Espai de Dissidència

Xavier Rubert de Ventós, De la identitat a la independència. Empúries, 2014, 220 pp.

El 1999 el filòsof Xavier Rubert de Ventós publicava un llibre molt rellevant en què, des del seu camp, la filosofia, expressava els seus motius que l’impel·lien a abandonar la innocència i entrar de ple en la independència. El filòsof barceloní sabia de què parlava. Sense abandonar el seu tarannà acadèmic, havia estat un home d’acció, participant en primera línia de foc d’una política, la de la Transició, que havia simulat heroismes i que en realitat no resultava altra cosa que una correlació de misèries. Fart de l’escolta, Espanya, i en ple context d’anticatalanisme militant a Madrid, acaba per agafar l’últim vers de l’oda maragallana per finiquitar l’estèril discussió amb un lacònic Adéu, Espanya.

No, no es tractà d’un text polític, ans al contrari. Es tractava, ras i curt, d’un llibre de filosofia política, d’alt contingut ètic i antropològic, que reflexiona sobre les diverses aportacions aleshores recents al voltant de les qüestions de nació. I que sobretot, parteix de les experiències desagradables de ser fill d’una nació sense estat. A partir d’aquí, dissecciona bona part dels discursos que, des de la supèrbia supremacista dels estats, redueixen a les identitats no estatals a una condició subnacional. Qualsevol recurs és fet servir de manera intel·lectualment tramposa: que si des del presumpte cosmopolitisme es nega la igualtat d’aquells que tenen un estat, que si el folklorisme romàntic de les velles nacions, que si l’obsolescència de qui no té l’aixopluc d’una administració que no li vagi en contra,… i no podríem parar.

Rubert de Ventós, que va de metafísic, encara que resulta molt especialment un home que domina a la perfecció l’ètica i l’estètica, en base a les seves difícils experiències personals, arriba a una única conclusió possible. Més enllà de passats i presents, si es vol tenir futur com a identitat, en l’ara i aquí cal un estat. I en la situació de l’ara i aquí, això vol dir l’Espanya intolerant i monoteista de la supremacia castellana, elabora la seva coneguda frase de “no serem independentistes fins que ens hi obliguin”. I és evident, que des del coneixement íntim de la societat espanyola, i dels personatges que remenen cireres, a ell li han obligat. L’estat, com a institució, té una llarga i trista història de violacions de drets individuals, de totalitarismes latents i explícits. Malgrat això, resulta un bon instrument per ésser subjectes, i no pas objectes, de possibilitat de visualització, d’existència legal.

Resulta molt interessant que la reedició d’aquest llibre escrit fa una quinzena d’anys, recuperi un pròleg del seu amic Pasqual Maragall. Sense donar-li la raó sentimental (recordem que Maragall sempre ha estat molt emotiu i, com a home de fe, encara es creia allò de l’Espanya plural), sí que li acaba atorgant la raó intel·lectual. Malauradament, els fets el van portar a la raó despullada. La idea que l’únic mot viable en la relació turmentada amb Espanya, no és pas l’”escolta”, sinó l’”adéu”.

Un llibre que, llegit en les circumstàncies actuals resulta, no únicament un missatge local lògic, sinó una reflexió profunda sobre la lògica dels estats i les nacions, que hauria de ser un referent en el pensament occidental. No oblidem que Rubert de Ventós no ha estat mai un polític escaldat, sinó un filòsof i acadèmic reputat. I que el cas català, no és pas singular, sinó malauradament l’expressió d’un problema profund en les relacions entre individu i estat, entre drets individuals i col·lectius, que com bé ens demostra, no resulten una oposició, sinó estrictament complementaris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!