Espai de Dissidència

Ara que s’acosten eleccions, i per tant, una època d’expectatives incomplertes, els partits que remenen les cireres de l’estat, tornen a treure el tema dels peatges. Fa pocs anys, una munió de ciutadans emprenyats va autoorganitzar-se per fer una de les protestes més interessants dels darrers temps. Seguint la tradició llibertària de llarga durada pròpia del país, es va engegar una campanya de desobediència civil que recordava molt a aquells motins contra quintes i consums que va caracteritzar el XIX català. Tanmateix, ben aviat els partits, com va succeir amb la domesticació d’associacions de veïns i sindicats durant la transició, es van apressar a col·locar-se al davant, i finalment, a neutralitzar-lo quan ja no els feia falta.        

Era evident que un moviment així resultava perillós perquè atacava un dels puntals simbòlics del sistema d’asimetria de poder entre Madrid i Barcelona, entre una concepció jeràrquica del poder, i un esperit assembleari i anarco-col·lectvista que roman en l’inconscient col·lectiu del país. Només cal remetre als fets. Qualsevol pot tallar la Meridiana o la Ronda, que no passa res. Ara, no se us acudeixi obrir els peatges per tal que els cotxes puguin passar gratuïtament. Són capaços d’enviar a la Legió en cinc minuts. I per suposat, us faran pagar de la vostra butxaca les suposades pèrdues de beneficis.
 L’anunci de Solbes, carta de presentació d’un Montilla que pretén reduir el perfil catalanista del socialisme, vol fer de caramel (o de licor fort) per anar oblidant el fracàs de l’estatut. No sé si aconseguiran enganyar a algú.
Crec que hi ha pràctica unanimitat al país a l’hora de considerar aquesta institució dels peatges com a mostra d’una gran i terrible discriminació, que esdevé, paradoxalment un dels grans trets diferencials del país. Tampoc no descarto que realment suprimeixin algun o en rebaixin una part. El que passa és que no modificaran una estructura de vies de comunicació basada en l’explotació monopolística de les classes mitges del país. Simplement, corregiran alguns dels excessos més intolerables. Argumentaran que la supressió total és inviable econòmicament. Fals!!! En els darrers anys hi ha hagut desenes de milions d’euros destinats a infrastructures que no s’han executat, i per tant, podrien haver-se utilitzat per fer un fons per al rescat. En segon lloc, un rescat immediat sortiria més barat que la construcció d’infrastructures paral·leles que, pedaç a pedaç, i de manera incongruent i desorganitzada, es va fent al país, com el cas de la N-II. Finalment, el rescat immediat de tota la xarxa, simplement, estalviaria més de la meitat del pressupost de Foment per a Catalunya.
Qui prodest? A qui beneficia aquesta expoliació a càmara lenta? Només cal veure l’accionariat de les empreses concessionàries, un dels grans negocis del segle. A més, en ple creixement demogràfic desbordant, com l’actual, les perspectives de negoci de les concessions ultrapassen de llarg, els beneficis previstos. No es podria escurçar el termini de les concessions per aquest motiu?
Hi ha una darrera consideració que voldria aportar. Crec que els peatges podrien ser una gran oportunitat, que a més, capgiraria les intenicions electoralistes d’aquells que pretenen apaivagar les tensions nacionals. Al meu parer, la Generalitat hauria l’expropiar de manera sorpresiva i immediata a totes les autopistes del país. A continuació, es podria indemnitzar les empreses concessionàries a partir d’un peatge a la suïssa. Què vol dir, això? Els suïssos no tenen peatges físics, tanmateix, en el moment de travessar la frontera, els gendarmes t’enganxen una pegatina per poder circular per la xarxa viària, i la broma et costa uns seixanta euros, que et serveix per a tot l’any. Un impost únic de seixanta o cent euros per circular durant tot l’any tindria la virtut que els ciutadans del país, usuaris habituals, sortirien menys perjudicats pel sistema, mentre que els conductors foranis, que utilitzen les nostres infrastructures, podrien contribuir a l’esforç fiscal en una mesura més justa, com a manera, també, de compensar el dèficit històric.
Finalment, una mesura així, tindria una virtut. Seria una manera de visualitzat Catalunya a tota Europa. Hi ha poques maneres de prendre consciència que Catalunya és més que una regió en veure un policia, a la frontera, que et fa parar per posar-te una enganxina i fer pagar un peatge.