Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Sostenia Bakunin que els estats poderosos només es poden sostenir mitjançant el crim, mentre que els estats petits només són virtuosos gràcies a la seva feblesa. Sabia de què parlava. Qui fou pare de la I Internacional i del concepte d’internacionalisme òbviament era crític amb els nacionalismes conformats al llarg del XIX, car resultaven esdevenir sovint una mena de coartada mística que permetia que els treballadors poguessin ésser posats al servei de les creixents maquinàries bèl·liques europees. Sabia de què parlava, perquè de família aristocràtica, havia estat militar al servei del Tsar, en un exèrcit la funció del qual consistia a oprimir pobles per ésser explotats i espoliats per l’Imperi Rus. Radicalment igualitarista, llibertari i ferm partidari de la fraternitat entre individus i pobles, es va posar al costat dels polonesos en les seves periòdiques revoltes contra l’imperi, i al costat dels treballadors en les diverses revolucions socials arreu del continent.
La qüestió nacional i el món del treball han mantingut tradicionalment relacions complexes. Sovint les opressions se superposen i els imperis cerquen la divisió interna per afavorir el manteniment d’ambdós dominis. L’estat opressor tracta de cooptar les elits locals per reforçar el control i la subjecció dels oprimits, i sovint tracta d’alienar els grups socials més desafavorits mitjançant la restricció de la seva llengua, o la negació de la seva identitat. Tanmateix, les opressions, com sostenia Bakunin, són inadmissibles, siguin socials, individuals o culturals. Cal recordar, a més, la paradoxa de Bakunin, el col·lectivista que perseguia la destrucció de l’estat, estava disposat a acceptar estats més petits, perquè així esdevenien més vulnerables a les pressions dels treballadors.
Els treballadors i treballadores catalans són heterogenis, tant pel que fa a orígens, referents, consciència i identitat. Tanmateix, si tenen una cosa en comú és que pateixen un estat comandat pel més ranci del franquisme i el més letal del neoliberalisme. Reformes laborals, de pensions, destrucció de serveis públics, deslocalitzacions i una infinitud de greuges que poden resseguir-se a través del BOE i del DOGC. En aquestes circumstàncies, el punt d’inflexió que capgiri aquesta dinàmica tan negativa no vindrà per una ingènua i metafísica sortida de la crisi, sinó per una ruptura radical amb l’ordre econòmic vigent i el trencament de l’hegemonia de les classes dirigents.
L’efervescència que viu Catalunya en l’actualitat pot fer que la independència constitueixi una oportunitat d’or per revertir aquesta involució que patim. Som conscients que sobre aquesta qüestió, els treballadors i treballadores del nostre país tenen opinions diverses, entre reticents i entusiastes. Les organitzacions sindicals reflecteixen aquesta ambigüitat, amb un suport genèric al dret a decidir i una prudència respecte a l’opció independentista. Tanmateix, el que hi ha un possible escenari de construcció d’un nou estat, sobre bases radicalment diferents, i això requereix d’organització i protagonisme dels treballadors i treballadores a fi de poder intervenir i controlar el procés, si més no, a l’hora de dissenyar les regles del joc de la futura república. És per això, que des de l’Assemblea Nacional Catalana hem organitzat una sectorial gironina de treballadors i treballadores que cerca aplegar i organitzar el màxim nombre possible de treballadors de les comarques gironines.
En la possibilitat de ruptura, cal que aquells qui treballen (o qui es veu privat d’aquest dret) participi i s’organitzi per evitar el perill que la independència es pugui fer en contra de les persones assalariades. És necessari que treballadors i treballadores participin del procés i practiquin una gimnàstica organitzativa per tal que siguin ells i elles els qui decideixin com es reparteixen els beneficis, quin és el marc horari, les condicions laborals, els serveis públics, a quina edat i en quines condicions cal jubilar-se, i totes aquelles decisions transcendents relacionats amb el món del treball.
El dijous, 7 de novembre a Girona, a l’auditori dels locals sindicals del carrer Miquel Blay fem la presentació pública de la sectorial. Comptarem amb les reflexions pertinents del filòsof i catedràtic Josep Maria Terricabras. Tanmateix, la principal aportació, no aquell dia, sinó a partir d’aleshores i amb contracte indefinit, l’esperem de persones que considerin, com Xosé Afonso, que és “o povo qui mais ordena”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llavors arribo quan defenses vinculant-ho a Bakunin els serveis públics estatals. Aquí he deixat de llegir per no seguir el més mínim sentit de coerència, anarquia i estat com a productor de serveis i mercaderies? No, no.
El teu model de societat és socialista estatista que els llibertaris consideren capitalisme d’estat ja que és un simple canvi d’amo, el treballador no s’emancipa amb l’estat com a patró. En tot cas potser millora les condicions laborals, no el seu estatus de manat, tot engreixant la burocràcia que es converteix en la nova burgesia.
Això no té res de llibertari.