Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 d'octubre de 2013
0 comentaris

Petit Stalingrad

Fa un any vaig ser a fer costat d’una incipient PAH, al barri de Sant Narcís de Girona, per evitar un desnonament. Érem potser una cinquantena de persones, molt diverses (regidors, immigrants, desocupats, metges, mestres i una colla d’activistes). La mobilització els devia agafar per sorpresa (la varietat fa més por que la uniformitat) i a darrera hora es va aconseguir la paralització d’aquella injustícia.
Algunes setmanes després, vaig participar a Figueres en un acte de presentació del Calendari Solidari al costat de la Marta Afuera, la coordinadora de la PAH de Girona. Vaig restar impressionat per la desbordant personalitat i capacitat organitzativa d’aquesta noia jove i madura, contundent i raonable. També, devia ser a principis d’hivern passat, vaig assistir a una assemblea de l’entitat en què hi havia desenes de “literalmet” persones afectades per la hipoteca, i en vaig quedar corprès. No pel drama humà, ans al contrari, sinó per l’exhibicionisme de dignitat. Gent de procedència diversa, tant des del mapa geogràfic com del social, discutint sobre aspectes jurídics que poguessin evitar desallotjaments, sobre quina resultava la millor manera d’organitzar-se, sobre com executar protocols de comunicació en casos d’urgència, i multitud d’activació de ressorts de resistència activa i passiva.

La Marta Afuera, allà hi era, ordenant el debat amb una autoritat que em feia pensar en Salvador Seguí. No estava sola. Potser és la cara local més visible d’unes desenes d’activistes de gran formació, experiència, determinació i instint. Probablement aquestes quatre virtuts cardinals han servit per tal que avui la PAH esdevingui la gran esperanaça blanca que permeti fer front a la injustícia legalitzada i la dictadura dels mesquins. És més, en tots els actes de protesta social dels darrers dotze mesos (que han estat molt i molt variats) percebo un veritable lideratge amb capacitat de catalització d’energies disperses (tot i que dubto que el Banc de Sabadell els faci un anunci). I si han assolit aquest lideratge ho és per la seva combinació d’idealisme i pragmatisme. Perquè si poden presentar èxits és per tres factors: gosadia, dimensió moral i intel·ligència.
Ahir vaig ser al Bloc Salt. Impressionant. Aquesta volta no érem cinquanta, sinó potser més de mig miler. Imagino que en poc temps, això encara es multiplicarà per deu, i per cent, i per mil… No perquè la seva reivindicació sigui justa, sinó perquè es podia viure en directe allò que els sociòlegs comencen a denominar “empoderament popular”. I això passa perquè, primer hi ha una presa de consciència col·lectiva, i després perquè hi ha organització, una disciplina organitzativa fruit de la consciència, i la convicció de la rectitud moral dels seus objectius.
Ahir no vaig parar d’intentar formular una nova expressió, un nom per al Bloc Salt. Demano que passi a dir-se “Petit Stalingrad”. Ho és perquè pot representar un punt d’inflexió en aquesta guerra que fa l’1% contra la resta. Perquè ha estat el primer revès important amb què s’han trobat els blindats del capitalisme especulatiu, acostumats a una blietzkrieg triomfant sense resistència eficaç. Perquè victòries com les d’ahir, poden implicar que la por canviï de bàndol, i la Wermatch dels rics comenci a exhaurir els seus atacs i recursos. Que nosaltres cada vegada som més i estem millor organitzats. I que gent com Botín, Brufau, Rato o Rajoy ja poden cercar un búnker, perquè com anuncia una antiga cançó de Leonard Cohen: First, we’ll take Manhattan, then we’ll take Berlin… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!