Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

31 d'agost de 2006
3 comentaris

La desaparició de Naguib Mahfuz

La notícia de la mort de l’escriptor egipci Naguib Mahfuz m’ha fet evocar aquell meravellós estiu de 1991, quan vaig descobrir tant l’autor com aquell país obert a banda i banda del Nil.

La descoberta literària d’aquest (encara no ho era) premi Nobel va ser paral·lela a l’exploració d’aquell país durant un sufocant agost. No podia ser d’una altra manera. Només italians, espanyols, catalans i algun que altre alemany despistat tenia prou seny per visitar el país en el mes menys indicat de l’any. Les circumstàncies, associades a aquestes inhòspites temperatures, van anar associades a l’inici de la lectura de El carreró dels miracles, a Luxor. Aquell dia, una indisposició em va frustrar la visita a la Vall dels Reis. Tanmamateix, em va ajudar a entendre millor la caòtica ciutat d’El Caire.

No va ser la primera, ni probablement l’única coneixença interessant que vaig fer sobre aquell viatge. A Egipte hi ha un important nombre de gent culta, refinada i amb un sentit de l’anàlisi política que seria l’enveja de molts dels nostres periodistes. Només mesos abans hi havia tingut lloc la primera guerra de l’Iraq i l’ambient dins el món àrab semblava tens. Un noi que vaig conèixer, de la minoria copta -cristians que van mantenir les seves tradicions i la llengua hereva de l’Antic Egipte- em va alertar que el país viuria un dels periòdics moments de violència associades a un fonamentalisme islàmic que venia de lluny. De fet, els Germans Musulmans, aquesta entitat d’histèrics ultrareligiosos venia dels anys trenta i deu anys abans una trama de fanàtics es va carregar Sadat.

I certament, aquell noi no n’estava equivocat. Pocs mesos després va haver el primer atemptat contra els turistes, i Egipte va deixar de ser un país segur. Recordo que vam anar a Abu Simbel, a la frontera amb el Sudan, en furgoneta, i totalment sols. Avui tinc entès que arreu els turistes van amb escorta policial, i que fa molt de temps que només és possible anar a aquest complex arqueològic per avió. Tots hem perdut molt.

Si he de destacar alguna cosa de Mahfuz és la seva capacitat de narració realista, de poder captar l’ànima d’uns personatges comuns, de poder destriar les seves il·lusions i pensaments en el sí d’una existència aparentment anodina. I la majoria dels seus llibres em van servir per veure les escasses diferències entre les trames argumentals que podien existir als barris populars d’El Caire amb les que jo mateix contemplava al meu carrer. Ara potser ho hem sofisticat una mica més, i vivim en la il·lusió de ser de classe mitja. Em fa l’efecte que el món àrab també es creu aquestes imatges falses, i menyspreen la poesia de la quotidianitat que va saber captar aquest novel·lista. Una pena. Tanmateix, el meu barri és més aprop de “El carreró dels miracles que de Los vigilantes de la playa.

El 1994 va ser víctima d’un atemptat. Un fanàtic musulmà va clavar-li un ganivet a la gola. No hi havia cap motiu perpetrar res a un personatge tan respectat i respectuós al seu país i a fora. Si havia tingut problemes amb la censura havia estat per la seva crítica al nasserisme. Probablement, l’únic argument per tractar de matar-lo, des del punt de vista d’un islamista, era per escriure novel·les. Segons tinc entès, en àrab la primera novel·la la va escriure un metge egipci, cap a 1940. No hi havia tradició anterior d’aquest gènere literari. La novel·la és un producte literari pensat en la idividualitat. Permet al lector entrar dins la seva intimitat i generar una consciència lliure. Per a un fanàtic religiós, sigui musulmà, sigui cristià, la solitud, la reflexió personal i íntima sobre trames complexes representa un perill, perquè allunya les persones de la superstició cega.

Aquell atemptat, tanmateix, va fer molt per tal que bona part de la societat egípcia es preparés per rebutjar la violència comesa en el nom d’una pressumpta divinitat. Per una vegada, l’autor va esdevenir un protagonista redemptor.

Qui sap si ara deu trobar-se fent una pipa d’aigua amb Kavafis?


  1. benvinguda sigui una de les millors plumes de Catalunya. Et demanaria que publiquessis alguns dels teus articles i no t’ oblidis de "Els vells estius".

  2. Molt d’acord en les opinions que dones sobre aquest bonic i interessant país que és l’Egipte. Però apuntar que tot i que durant uns anys Abú Simbel va estar tancat  al turisme per carretera i, efectivament, només era possible anar-hi en avió, ja fa un parell d’anys llargs que la ruta de terra torna a estar oberta. L’escorta policial, amb tot, encara és manté, i es munta un "convoi" amb els vehicles que volen visitar el famós temple de Ramsés II. 

  3. Molt d’acord en les opinions que dones sobre aquest bonic i interessant país que és l’Egipte. Però apuntar que tot i que durant uns anys Abú Simbel va estar tancat  al turisme per carretera i, efectivament, només era possible anar-hi en avió, ja fa un parell d’anys llargs que la ruta de terra torna a estar oberta. L’escorta policial, amb tot, encara és manté, i es munta un "convoi" amb els vehicles que volen visitar el famós temple de Ramsés II. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!