Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
En conec uns quants, d’aquests 150.000 que el socialista Fernández demana deportar a Extremadura. Alguns són amics, altres familiars. Els he tractat aquí i allà. Els seus descendents són sovint fruit de matrimonis mixtos, sovint barrejats en combinacions complicades. A alguns els encanta tornar al poble els estius, altres no ho farien ni “jartos de vino”. Alguns se senten profundament espanyols. Altres van ser a la Diada, mentre que molts dels seus fills porten estelades.
Certament, tenen uns cognoms i unes arrels, tanmateix, i més enllà de la llengua que parlin en la intimitat, han assumit valors i pràctiques que els distancien respecte el seu passat. I quan dic, valors i pràctiques n’he de parlar un de molt català: no suportem ni tolerem les relacions desigualitàries. Els catalans som profundament àcrates, ja siguem anarquistes de dretes o d’esquerres. No tolerem el caciquisme, ni que altres decideixin per nosaltres, ni que ens tractin com a menors d’edat. En això els amics i familiars extremenys que conec s’han catalanitzat profundament. I, potser els encanta el “pueblo”, anar a caçar i tenir unes oliveres. Tanmateix, no tornarien a l’Extremadura caciquil, amb señoritos demagogs de Fernández Vara, ni marquesas de los Santos Inocentes ni “jartos de vino”.
Certament, tenen uns cognoms i unes arrels, tanmateix, i més enllà de la llengua que parlin en la intimitat, han assumit valors i pràctiques que els distancien respecte el seu passat. I quan dic, valors i pràctiques n’he de parlar un de molt català: no suportem ni tolerem les relacions desigualitàries. Els catalans som profundament àcrates, ja siguem anarquistes de dretes o d’esquerres. No tolerem el caciquisme, ni que altres decideixin per nosaltres, ni que ens tractin com a menors d’edat. En això els amics i familiars extremenys que conec s’han catalanitzat profundament. I, potser els encanta el “pueblo”, anar a caçar i tenir unes oliveres. Tanmateix, no tornarien a l’Extremadura caciquil, amb señoritos demagogs de Fernández Vara, ni marquesas de los Santos Inocentes ni “jartos de vino”.
Extremadura, malgrat els progressos indubtables, és encara una regió fracassada. Per què? No, sisplau, que ningú no pensi en els tòpics sobre el PER i l’economia subsidiada. No hem de confondre mai la causa amb les conseqüències. El principal problema es diu: latifundisme, grandes de España, caciquisme,… El resultat de no haver fet una reforma agrària com cal (és a dir expropiació total i sense indemnització dels señoritos extremenys que han fet servir el terrorisme econòmico-polític com a eina de domini) ha estat el d’una regió permanentment subdesenvolupada i subsidiada. I, per tant, una psicologia col·lectiva irritada i frustrada que, a falta de jueus, posen els catalans com a principals culpables que els señoritos (i marquesas) de Madrid encara mantinguin el feudalisme.
Potser sí que caldrà que hi vagin 150.000 extremenys a Extremadura (potser acompanyats de 300.000 amics catalans). No per quedar-s’hi, sinó per fer fora a aquesta classe social paràsita que domina aquell territori i ensenyar a aquella població a viure sense cacics, ni señoritos, ni propietaris, ni guàrdies civils, ni demagogs ploramiques al més pur estil Fernández Vara.
Potser sí que caldrà que hi vagin 150.000 extremenys a Extremadura (potser acompanyats de 300.000 amics catalans). No per quedar-s’hi, sinó per fer fora a aquesta classe social paràsita que domina aquell territori i ensenyar a aquella població a viure sense cacics, ni señoritos, ni propietaris, ni guàrdies civils, ni demagogs ploramiques al més pur estil Fernández Vara.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon dia Xavier.
Només varen sobreviure les classes socials que vosté menciona i que encara perduren.
http://www.youtube.com/watch?v=bfJhhiIWPKk
Jo també en conec uns quants, i hi he estat algunes vegades. Això del sr. Ferández Vara és una bajanada que l’inhabilita com a polític. Massa sovint, els ciutadans no ens mereixem els representants que els partits ens imposen. Et deixo una reflexió personal sobre la fixació amb Catalunya que tradicionalment han mostrat els polítics extremenys de tots colors. I això que estem lluny, geogràficament parlant: http://alexasensio.blogspot.com.es/2012/05/si-teng-cuions.html
Per això quantes més millor.
Per fi hi ha algú que posa el dit a la llaga, una de les llagues, potser hauríem de dir. La reforma agrària, un dels nàufrags més poc coneguts de la Inmaculada Transició, aquell packet-boat que tant va engrescar a molta gent quan va ser botat.
Quan jo era a la Universitat Central fent estudis d’Història, –parlo de bastants anys enrere– ens visitaven estudiants i PNN andalusos atrets sobre tot pel prestigi d’Emili Giralt i el grup de gent entorn d’ell que treballaven la història agrària. Era un intercanvi engrescador i en certa manera fruitós, i l’element central de les preocupacions d’aquells xicots del Sud era la reforma agrària, encara pendent aleshores i malauradament encara pendent avui.
Amb la democràcia degudament encarrilada per les pressions militars i civils i les LOAPA en benefici dels grups més reaccionaris de l’Estat, la reforma agrària al Sud latifundista espanyol va passar a millor vida, sense que cap dels partits polítics majoritaris en fes bandera. Faltaria més, ‘señor conde’.
I amb la entrada a la Comunitat Europea una pluja d’or va caure sobre els grans propietaris en forma de subvencions agrícoles i mercats protegits d’una magnitud extraordinària. A sobre, el sistema de transferències permetia que en lloc de la Guàrdia Civil –recurs sempre de mal gust– es tingués a la gent tranquil·la amb les ‘peonadas’ i sistemes parells.
Uns anys més tard, en 1992, fins i tot els van posar el AVE per que la duquessa de Alba i altres col·legues anessin a ballar sevillanes a la Feria de Abril amb tota comoditat.
Fora del magnífic grup de lluitadors y lluitadores de Marinaleda, poca cosa s’ha fet per modificar unes estructures més pròpies del segle XIX que del segle XXI.
No esperem que ens parlin d’aquest tema els ‘barons’ d’aquelles terres. La seva feina es complaure als amos, oposar-se a qualsevol reforma amb cara i ulls i posar cara ferotge al ‘catalán insolidario’.