A vegades, estar suficientment informat de les coses que passen a fora no té la força de quan t’ho expliquen directament. Dissabte passat vaig anar a Toulouse a una d’aquestes trobades sindicals transfrontereres en què persones a banda i banda dels Pirineus, tot parafrassejant Tolstoi, viuen la infelicitat cadascú a la seva manera. Tot i
Sóc plenament conscient de la necessitat de refundació de Convergència. Una República Catalana necessita un partit d’ampli espectre en què tant el centre, com espais socialdemòcrates, com àmbits conservadors es trobin còmodes. Ho necessiten tant determinats sectors socials com el conjunt del país. Cal una força cohesionadora del país amb capacitat d’entesa amb una societat
Ara fa uns vint anys vaig fer una magnífica estada acadèmica a l’Argentina. Més específicament, mentre feia el doctorat, vaig poder estar-me a la Universidad Nacional de la Patagonia, la qual cosa, fent bons els llibres de viatges de Bruce Chatwin i Paul Teroux, era el més semblant a acostar-se a la fi del món.
Fa algunes setmanes vaig estar traduint un article d’un col·lega britànic, en Richard Hatcher, que és professor de pedagogia a la Universitat de Birmingham i activista del National Union Teachers. L’escrit, que tracta d’analitzar els diversos sistemes d’avaluació implantats a Anglaterra i Gal·les pels darrers governs conservadors i laboristes, han fet de l’avaluació una obsessió
No he tractat mai l’Anna Gabriel, així que no puc dir res positiu ni negatiu sobre ella. Ara bé, com tanta altra gent, he opinat sobre la seva actitud política, els seus gestos o les seves paraules. En les traumàtiques quinze setmanes que van anar des de les eleccions del 27-S fins a la investidura
Va haver un temps, quan estudiava magisteri, a mitjans dels vuitanta, en què el concepte autonomia escolar s’associava a la idea d’adaptar l’acció educativa a cada context singular. Veníem d’un sistema rígid i centralitzat, a còpia de currículums tancats i insensibles a la diversitat, en què l’educació espanyola esdevenia una fotocòpia de baixa qualitat de
Evidentment, em sumo al llarg llistat de condolències per la pèrdua d’una de les figures referents del país que va apostar decididament per fer del nostre, com deia Ferran Soldevila, “un país normal”. Malauradament, la seva pèrdua sobtada, li impedirà veure culminat el fruit del seu esforç i de l’esforç col·lectiu on ella resultava ser
En els darrers anys, la paraula “autonomia” s’ha anat imposant en el llenguatge escolar. Quan servidor de vostès anava a magisteri a mitjans vuitanta, aquest concepte servia per definir la capacitat que podíem tenir els docents a l’hora d’adaptar la nostra acció quotidiana en funció de les circumstàncies. En una època en què es privatitza
Ha passat ja un mes de la teòrica desconnexió. Imagino que molts es pregunten quin sentit té esperar altres disset mesos per formalitzar les passes que ens han de dur a la República Catalana. Diria que alguns, amb bon criteri, desconfien de la sinceritat del govern i alimenten les especulacions sobre si el processisme acabarà
Jordi Borràs, Desmuntant Societat Civil Catalana, Saldomar, Barcelona, 2015, 221pp Des de fa molt de temps, constato la solitud terrible de l’unionista demòcrata resident a Catalunya. Malauradament, el nacionalisme espanyol és tacat d’origen per una certa hegemonia ideològica vinculada a l’autoritarisme més ranci, monàrquico-anacrònic en perpectiva llarga, postfranquista des de la història més recent. És
Comparteixo aquest article publicat a la secció de Girona de l’Ara, el divendres 5 de febrer, en què se’m demana l’opinió sobre els esdeveniments al voltant de la darrera investidura. Les setmanes viscudes entre el 27-S i la investidura de Puigdemont, potser han estat les més dramàtiques de la història política de la nostra generació.
Una conversa amb amics nord-americans resumeix, en essència, la clau dels problemes interns als Estats Units. “La gent, a Amèrica, no conviu, coexisteix”. La tan lloada multiculturalitat de la superpotència –gresol de cultures–, és més un mite que oculta una societat atomitzada, en què la gent dels diferents grups ètnics i socials amb prou feines
Fa alguns anys, en acostar-se aquestes dates, una nena de la classe em feia aquest prec: “No, sisplau, aquest any no vull que em poseu una bossa d’escombraries a sobre”. No, no estem parlant d’una tortura il·legal, sinó d’una crítica subtil al mètode de l’escola per celebrar el Carnaval. Ja se sap, des de fa