M’ho comentava el competent regidor de les CUP de Girona, Jordi Navarro, la darrera vegada que ens vam trobar per la Devesa. “No saps quanta gent ens està demanant que muntem la Syriza catalana”. I no era pas l’únic. Altra gent de Reus i Tarragona em venia a dir més o menys el mateix, la
Arianna Huffington, Traición al sueño americano. Cómo los políticos han abandonado a la clase media, Taurus, Madrid, 2012, 318 pp. Podria semblar una paradoxa, tanmateix, i d’acord amb el títol de l’exitós programa televisiu de Michael Moore (follonero major nord-americà) és la crua realitat. Els Estats Units, a partir del seu model econòmic, és un
Alertat per l’amic i editor Esteve Mestre, veig que el meu comptador de visites al meu blog ultrapassa el 250.000. Em congratulo per tan grata companyia dels lectors de Vilaweb i altres. Suposo que aquesta aritmètica es deu més a la perseverança que a la genialitat. Prop de 900 posts per gairebé sis anys de
Vint anys enrere, em trobava entre els camps del Peloponès. Cap al vespre, vaig seguir la cerimònia d’apertura a l’antiga capital de la Grècia independent, Nàuplia. M’hi vaig passar tot el mes dels jocs olímpics barcelonins a fora, tot seguint els esdeveniments a una distància prudencial, en una mena d’exili voluntari.La meva opció fou conscient,
Estols de llagostes ocupen el cel, insectes malèfics, que, com l’auguri de Pi de la Serra, han après a volar i mai no ens deixen veure el sol, proxenetes de mots, que privatitzen l’aire i caguen àcid damunt els calendaris. Són mala gent que invoca cadàvers putrefactes i alcen, empalmats, el braç corrupte de Santa
Divendres passat, vaig tenir l’honor de ser convidat per la CUP de Reus per participar, juntament amb l’Aleix Cardona i presentats per Jordi Martí Font, en un debat sobre la situació política actual als Països Catalans, i més tenint en compte les possibilitats de ruptura política del moment.Com em consta per moltes altres bandes, en
Potser, tot quedarà en no-res. Tanmateix, detecto en diversos cercles, diversos i divergents entre sí, una sensació de malestar, i la coincidència a pensar que cal pujar uns quants graons en la protesta social.Comença a estendre’s la idea que aquest llarg hivern del descontentament, actiu, amb mobilitzacions extenses, intenses i disperses (com mai s’havien vist
Va passar el divendres, cap a la una del migdia. Vaig entrar a una botiga de la Rambla de Girona per fer un regal. No hi havia massa clients en aquella hora, i així, la noia em va atendre de seguida. I em trobo la sorpresa que se m’adreça en anglès.Bé, la gent que em
Els pares ja ho advertien. Compte amb la mala gent! Compte amb qui fa servir l’engany, la traïció, la força i la manca absoluta d’escrúpols. Compte amb qui abusa, perquè creu que el món li pertany, i qui resta convençut d’una superioritat que, a ulls seus, li justifica esclafar qui té al voltant.Malauradament, els pares,
Primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980. Anunci electoral del PSUC. Un grup de treballadores, inequívocament identificades amb granota blava, surt de la fàbrica. Amb una música festiva, desfilen altres imatges en aquesta mena de prehistòria dels espots electorals televisius; un mercat, criatures en un parc, famílies somrients, uns pescadors de la Barceloneta que
Com resulta habitual, ahir vaig recollir de la bústia un sobre de La Caixa amb diverses informacions a dins. Sol ser un moment delicat, perquè la lectura de les xifres sempre em porta algun disgust, i efectivament, ahir no va ser cap excepció. Pujada de les comissions per manteniment de targetes, transferències i qualsevol altre
Devia ser cap al 2005 quan, en un debat sobre la Transició, devia coincidir amb Jordi Borja. No feia gaire que, com a co-coordinador amb Joel Bagur havia publicat el llibre La gran desil·lusió. Una revisió crítica de laTransició als Països Catalans, un dels primers llibres que qüestionava el paradigma interpretatiu oficial, i que generà
En una entrevista, l’escriptor William Faulkner afirmava que la millor oferta laboral que mai li havien fet era la de treballar com a administrador d’un bordell. En la seva opinió, aquest era l’indret ideal per a tot artista. Disposava de tranquil·litat al matí per escriure, una seguretat econòmica amb una feina poc exigent, i prou
Nota: Article publicat a El Punt-Avui Ho afirma Xavier Rubert de Ventós. Els catalans no serem independentistes fins que no ens hi obliguin! Aquesta frase palesa les ambigüitats, paradoxes i contradiccions pròpies dels catalans respecte als projectes nacionals. El cert és que una cosa és el desig, una altra la conveniència, i finalment l’oportunitat. En