Tot just avui es commemora el quarantè aniversari de la matança, a Derry, de catorze manifestants catòlics. Un cúmul de despropòsits i fatalitat desencadenaren la tragèdia, tanmateix la causa profunda fou la profunda divisió d’Irlanda del Nord, una comunitat dividida entre dues trinxeres, un odi profund i heretat, fruit del que no resulta altra cosa
Avui El Periódico divulgava un estudi on, per primera vegada, els partidaris del sí en un hipotètic referèndum d’independència al Principat, superaven el 50%. I això, respecte a sondeigs anteriors, representa un màxim històric en una tendència ascendent que les previsibles topades amb la Moncloa pot potenciar encara més. Tanmateix, si em quedo amb la
Ferran Soldevila, Hores angleses. Estudis introductoris d’Alan Yates i Joaquim Nadal. Presentació i edició a cura d’Enric Pujol. Adesiara. Martorell, 2011, 311pp. Era habitual a la UdG convidar al professor Joan Lluís Marfany a participar en els cursos de doctorat d’Història. Marfany ens aportava un plus d’exotisme atès que fins a la seva recent jubilació,
Com a autor que rep (pocs) drets, i com a usuari de cultura, imagino que estic més que legitimat per emetre les meves opinions sobre la persecució a la lliure difusió de productes culturals. Al cap i a la fi, sospito que precisament els creadors som els únics privats de veu en aquest debat.És evident
Manuel Fraga Iribarne ha entrat, amb tot mereixement, a la galeria dels horrors d’un país de pandereta. Representant d’una Espanya negra, d’una passat negre i d’una existència negra, hauria de ser glossat per algun poema de David Castillo, on la llobreguesa d’una època de plom i infelicitat ha projectat la seva ombra allargada sobre el
Una de les pel·lícules més brillants de la darrera dècada és la de Roman Polanski The Gost Writer (2010). Explica la història d’un escriptor a l’ombra (Ewan McGregor) encarregat de redactar les memòries d’un antic primer ministre laborista del Regne Unit (Pierce Brosnan). No cal ser un gran expert per adonar-se que el polític retirat,
Els anys recents –la dècada de les decepcions, segons l’historiador Joan B. Culla– serví per transformar de soca-rel la imatge que la majoria de catalans teníem de nosaltres mateixos. País acostumat al psicoanalista, els mals tràngols passats; els insults, les humiliacions, les difamacions, les sentències dels tribunals hispànics,… van acabar per catalitzar un seguit de
Nota: Article publicat al Diari de Girona Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una mestra ucraïnesa. Bé, hauríem de dir exmestra, perquè, com bona part de la professió docent del seu país, la caiguda del bloc oriental comportà una desbandada del talent arreu d’Europa, i ella no n’era l’excepció. Coincidència o no,
Ahir vaig anar a veure la pel·lícula “La dama de Ferro”, en versió original, al cinema Truffaut. Sentia una gran curiositat des de la perspectiva de l’historiador, i no en vaig quedar decebut.Certament, la meva admirada Meryl Streep, va fer una interpretació extraordinària, sublim, que mereix un Òscar triple i ben carregat. Tanmateix sospito que