La pel·lícula de Reitman, el fill del director de “Caçafantasmes”, acaba de fer una pel·lícula de difícil classificació. “Up in the air” utilitza a fons el cinisme d’un George Clooney amb una interpretació antològica. Fóra fàcil asseverar que l’actor caricaturitza el personatge per elaborar una sofisticada comèdia de tons tràgics, tanmateix, i segons com, el
Amb l’anunci de retardar la jubilació als 67 anys, Zapatero acaba de fer-se l’hara-kiri. Aquest seu suïcidi polític el fa fidel a l’estil que l’ha guiat sempre, a còpia d’improvisacions, i pressionat pels poders fàctics que l’esperaven ensenyant les urpes a Davos, i que l’amenaçaven la presidència espanyola de la UE. Aquest noi de Lleó
El passat desembre em van encarregar la transcripció de la conferència que la Susan George féu a Barcelona amb motiu dels actes que havien de servir per preparar el Fòrum Social Català. No hi vaig poder ser, encara que uns companys em van passar l’enregistrament. La gent que edita la revista Laiac em va demanar
Nota: Article publicat a l’edició d’ahir de “El Punt“ La decisió de l’Ajuntament de Vic de no incloure al padró aquelles persones sense residència legal ha permès visualitzar un debat ocult. Com era d’esperar, ha provocat intenses polèmiques i evidenciat la distància entre opinió pública i publicada. Polèmiques perquè palesa la contradicció entre l’obligació de
I versió en català que he publicat avui a El Periódico. La vocació, com podeu veure, és del tot didàctica (malgrat el meu escepticisme sobre els límits de la pedagogia) Quan ha passat més d’un mes de les consultes independentistes, s’ha instal·lat un sonor silenci entre els mitjans espanyols. Després de la irritada i previsible
Avui publico aquest article a El Periódico Primer, la versió original en castellà Pasado un mes de las consultas independentistas, un sonoro silencio se ha instalado entre los medios españoles. Tras la irritada y previsible reacción de algunos opinadores, no se ha iniciado un debate serio sobre las posibles consecuencias de un proceso de incierto
Darrerament estic treballant en un text sobre el substrat llibertari de Catalunya. Acabo de llegir un article molt interessant sobre els tòpics que circulaven al segle XVII i XVIII provinent de viatgers i diplomàtics pel Principat. Transcric alguns testimonis molt interessants i reveladors.1612. Bartolomé Joly“Gelosos de la seva llibertat”(…) “que no volien conèixer ni rebre
Vicenç Pagès Jordà; Els jugadors del Whist. Empúries, Barcelona, 2009, 542 pp. Les guies turístiques de Dublín solen emmarcar una data especial, el 16 de juny. Què passà aquell dia? Res d’especial, si tenim en compte la tràgica història irlandesa. Tanmateix, estols d’excèntrics autòctons o visitants protagonitzen una estranya peregrinació per llòbregues tavernes i carrerons
Aquests darrers dies he quedat abduït per la novel·la de Vicenç Pagès Jordà, “Els jugadors del Whist”. Feia molt de temps que un llibre no em deixava despert fins a quarts de dues de la matinada. Pròximament llegiré un comentari
Els debats sobre la identitat nacional sovint incorren en els tòpics més imperdonables. Mireu, per exemple a França, on tracten de reinventar una nació brodada al XIX a còpia d’école publique i admistració eficient. O a Espanya, on juguen a veure qui té la bandera més llarga. En el cas català, acostumats a que ens
Comentari del número 10 de la revista Eines per a l’Esquerra Nacional, tardor 2009, 164 pp. Farà un parell d’anys que els editors de la revista Eines per l’Esquerra Nacional, editada per la Fundació Josep Irla, em van demanar un article sobre la construcció del mite fundacional de la Transició. En diversos correus amb l’Arnau
Comentari del llibre d’Eduard Pons Prades; Los años oscuros de la Transición española. La crónica negra de 1975 a 1985. Belaqva, Barcelona 2005, 398 pp. Per fires de Girona vaig seguir la tradició de mirar les parades de llibres de segona mà, sovint convertides en restes sense vendre. Allà vaig trobar una de les obres