Ara que les calçotades tornen a estar de moda, recupero un text que vaig publicar a Barret Picat ara fa dos anys. Nota: una calçotada molt semblant, amb les mateixes persones, va ser celebrada a Guimerà fa tres setmanes. CALÇOTADA DE LA DIÀSPORA Una calçotada en algun punt central del país. Ritual més o menys
En aquests darrers dies de gran intensitat, no he tingut temps de parlar de l’últim llibre llegit, Gruñidos imperiales, del periodista i notable pensador nord-americà Robert D. Kaplan. He de reconèixer que, tot i que aquest corresponsal de guerra resta a les meves antípodes ideològiques, té un gran atractiu. Mai les seves planes són balderes,
Entre la matinada de diumenge i dilluns, el meu bloc ha rebut la visita número 10.000. És una satisfacció haver tingut tants lectors, quantitativament i qualitativa, des que vaig fer el meu primer post, a finals d’agost de l’any passat.He observat que els meus comentaris de política catalana són els que arrosseguen més visites, i
En el debat encetat ahir, a instàncies de Xavier Vendrell, i molt em temo, a conseqüència d?uns calçots mal païts, trobo fenòmens interessants. Més enllà de la discussió al voltant d?aquest concepte utilitzat amb tanta familiaritat pel grau de la seva abstracció, ens trobem, per sorpresa, davant la circumstància d?interrogar al país sobre la possibilitat
Ahir, com tants milers de persones, vaig seguir l?últim concert de Lluís Llach per la Televisió. No exageraria que, amb la seva retirada, es difumina bona part de la banda sonora de la meva vida, de l?existència col·lectiva d?un país, que ens repeteixen dia rere dia, no existeix. Com molts altres, i representant d?una generació
Inspirat en el poema homònim de Léo Ferré; Les anarchistes.Del meu llibre Cartografia de la desolació. L’Emboscall, Vic, 2006 ELS ANARQUISTES Perdudes totes les batalles… ferits i astats per cavallersd’heràldiques prepotents i submisos rapsodes,ignorats amb desdeny per princesesde pits de silicona i corones de llautóemprenen, un cop més, el camí de l’exili. Emboscats a les
Acabo de participar en la jornada de suport per a Núria Pórtulas, amb més de dos centenars de persones, la majoria nens i nenes. El meu petit gest de solidaritat contra la flagrant injustícia de l’estat espanyol i els seus fidels servents del Vichy Català, consistirà, d’ara en endavant, de col·locar al subtítol del meu
Dimarts a primera hora de la tarda. Retorn tediós a Girona, assegut en una butaca mitjanament comfortable d?un Catalunya Express. A aquesta hora no hi sol haver massa gent, i la desitjada tranquil·litat m?hauria de permetre llegir Ulrich Beck o prendre notes sobre la reunió que acabo de deixar. Tanmateix, els sento. Dues noies de
Nota. Article publicat avui a El Punt. Llegiu-lo al seu context original aquí.L’insuportable pes del creixementLes patologies mentals, la percepció que el futur ens ofereix horitzons sense esperances, són el preu d’un creixement econòmic inútil. El consum d’ansiolítics i antidepressius s’ha triplicat a la darrera dècada tribuna Historiador XAVIER DIEZ.. Quan Georg Dreyman, un dels
Ho confesso. Fa un parell de mesos va sortir a la llum pública la meva primera novel·la Geníssers. Sé que fa lleig això de fer-se autopublicitat. Tanmateix, tot escriptor vol lectors, i en aquest sentit, un blog on parlo de llibres d’altres, també hauria de permetre’m parlar dels meus, o almenys, deixar que altres en
Una de les meves darreres lectures ha estat El hombre que liberó París, de l’escriptor espanyol Rafael Torres. Es tracta de la biografia del tinent del País Valencià Amado Granell, conegut per ser el primer oficial que va alliberar París dels alemanys el vespre del 24 d’agost de 1944.Aquesta història, la del tinent de la
El vent de l’hivernagita la solituddels plàtans urbans.Escorriallesde l’estació suau batenl’escullera llunyana
Un dels errors que, al meu entendre, cometen bona part dels sobiranistes actuals és tractar de justificar l’opció independentista a partir de la ideologia nacionalista. Tenen raó aquells que des dels mitjans de comunicació hegemònics tracten de desautoritzar els partidaris de la independència a partir de la idea que els nacionalismes esdevenen un conjunt filosòfic
Mai he tingut una gran confiança en la qualitat democràtica del meu país. El fet que el règim actual es fundés més l’1 d’abril de 1939 que, com afirma la propaganda, el 6 de desembre de 1978, condiciona un estat de dret que té més d’estat que de dret. Així, Espanya és avui un país
Sóc conscient que aquest post no serà molt ben rebut per a molts. És molt possible que no sigui ben entès, perquè no sempre criticar els mites o les creences majoritàries sol ser ben admès. Tanmateix, en dies com avui, el de la dona treballadora, se sostenen tan idees admirables, com creences poc fonamentades. I