1 any trist …i lent

 
No m’ha passat pas volant. Aquest any d’ençà que se’n va anar la Tanit ha costat de passar, setmana a setmana, dia a dia. I ha sigut trist, amb anyorament, ple de records i sensacions, d’esforços per a trobar motivacions. Desganat. Sense veure’m amb cor d’escriure gaire cosa a aquest bloc amb un mínim d’entussiasme.
 
Ha sigut de moure’m poc, fent el que s’havia de fer i poca cosa més. Molt d’ordinador, molt rumiar sobre el que podia enterar-me del què anava passant. Trobades amb la Mireia i l’Aurora, les germanes grans de la Tanit, i amb la seva àvia. Alguna trobada també amb amics i coneguts; alguna col·laboració amb qui, més bé o no tant, planta cara.

Amb massa estones de sofà, d’anar meditant i tornant a la Tanit, amb dolçor, però també amb ràbia de no poder seguir ensenyant-li coses; de que no s’ampliï el recull de fotografies; de que, ja per sempre més, serà la que és en aquest recull i no hi haurà cap nova carona, cap nova actitud seva.

 
Dolgut per no poder seguir transmetent-li que anés a la seva, com ja feia. Dubtant de tot el que no li arribés de fonts que ella respectés i, tot i així, mantenint els dubtes fins a que no hagués arribat per ella mateixa a una conclusió; com ara amb l’assumpte religiós del que tenia força influències, les monges de l’escola on anava, les seves àvies, segurament sa mare i, per contra, la meva opinió que tot plegat eren collonades i que davant meu mantenia. Que seguir a ulls clucs líders i savis no porta a altre cosa que a frustracions en la majoria dels cassos. Que cal ser una mateixa, sense avergonyir-se’n ni dubtar d’això, d’això no.
Que, malgrat tot, s’ajuntés o fes costat amb qui busqués el mateix que ella; que treballar en equip dóna uns resultats diferents a fer-ho tota sola; que assumís responsabilitats clares i les mantingués bo i que poguessin anar maldades; que no traís mai el grup, però que no es deixés arrossegar en contra de la seva opinió manifestada. Que, quan no ho tingués prou clar, ho comentés, preguntés, amb qui tingués comfiança i tingués en compte aquestes reflexions per a seguir, per a canviar-ho o per a deixar-ho correr.
Que no mentís mai, que no paga la pena, que qui es basa en mentides és perquè no és capaç de fer les coses bé i perquè no sap equivocar-se i rectificar. Que mentint es té més por que respecte per a un mateix i  per als altres. Que si l’espifiava mirés en què, en com i perquè l’havia espifiat, ho assumís i procurés tenir-ho en compte, que així aniria fent les coses cada cop millor i no li caldrien excuses ni enganys.
 
Que el séu poble és Sant Andreu de Palomar i que el séu país és Catalunya; que no era ni de Barcelona ni d’Espanya. Que ella era una andreuenca catalana i que això calia sentir-ho ben endins i lluitar per a que així fos.
 
Que es divertís i s’ho passés bé sempre, com va fer en els sis anys que ens va divertir i ens ho va fer passar bé a tots. Que encara que s’enfadés ens continués estimant als que l’estimavem. Que sempre, sempre, ens estimés com la seguim estimant.
 
No he pogut, però, explicar-li ni seguir transmetent-li res de tot això. I, tant se val, així és com és. El que hi ha és el que hi ha. Per poc que agradi i, en aquest cas, sense poder fer-hi res de res.

la Tanit el 2005
la Tanit el 2011
el Recordatori
la visita diumenge 26/08/12 a Ca la Tanit

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *