Dos mesos sense tu, Tanit, amor meu


Dos mesos d’ençà que te’n vas anar. Dos mesos feixucs, sense ganes de gaire res. Dos mesos en que m’ha costat, m’està costant, molt sortir al carrer, de fet surto a fer el que he de fer i me’n torno a casa, només si s’adiu vaig a fer una cervesa amb algú, o al bar del Josan, que també et recorda molt i et troba a faltar.

Dos mesos a casa, davant l’ordinador, recopilant totes les teves fotografies per a passar-les a la Sara, que ho està passant també fatal. Dibuixant i redibuixant la teva carona, no saps la ràbia que em fa no saber dibuixar bé, per a dissenyar samarretes i un tatoo que em faré per a dur-te sempre amb mi, sempre, no només quan porto una de les teves samarretes, tot i que amb samarreta o sense, tatuat o no, mai deixes d’estar present, molt present.

Com ben present estàs i estaràs en aquestes cinc o sis nenes, o nens, a qui els teus ronyonets, les vàlvules del teu cor i les còrnies d’aquells ulls teus tant expressius, tant dolços, els hi han refet les vides al ser-li transplantats i que fan que segueixis sent una carícia, ara per a les seves famílies.

Pel poble, per Sant Andreu, pel teu Sant Andreu, pel nostre Sant Andreu, les coses van anant, sense massa canvis. Cada dimarts vaig, anem, tu a la samarreta i al cor, a l’Assemblea de les persones indignades. Dimarts vinent hi tornarà a haver cassolada, te’n recordes? era divertit, oi, anar picant amb una cullera aquell pal metàlic del metro? A La Trini es queden a dormir a l’ambulatori per aconseguir que tornin a obrir-lo per les nits. Un dels dies que era allà, recolzant-los i fent fotos, va passar una cosa que em va esgarrifar: amb corredisses va arribar-hi tot de gent amb una nena petitona, molt petitona, un nadó, en braços de la seva mare que anava fent-li la respiració boca a boca perquè la menuda s’havia ennuegat i no respirava; van arribar cap allà a vuit o deu minuts per a les vuit del vespre, que és quan aquests mal polítics i, també, males persones, han decidit tancar el sevei d’urgències i no tornar a obrir fins a les vuit del matí; li va anar d’un pèl a la criatura, si arriba a passar-li deu minuts més tard hagués hagut d’esperar a que arribés una ambulància per a portar-la a un dels llocs que no s’han atrevit a tancar i, segur, hagués fet tard. Vaig sentir molta ràbia. Si a tu no t’haguessin atès de seguida, bo i que no et va servir de res perquè ja no hi eres, i t’haguessin portat amb l’helicòpter cap a l’hospital, en el dubte, m’hagués desesperat i potser hagués fet alguna bestiesa.

El país, el teu país, el nostre país, Catalunya, va de corcoll. Aquests que ara manen van fent animalades com aquesta de tancar urgències i hospitals, amb la justificació que cal sortir de la ‘crisi’. La ‘crisi’ que no hem pas provocat naltros, la gent, sinó una colla de criminals que han estat aprofitant-se de la manca de capacitat i d’honestedat d’ells, dels que ‘manen’, per a robar tant com han pogut i, ara, aquests xixarel·los que ‘manen’ ens ho fan pagar a tots, vaja, a tots no, ells segueixen fent la viu viu i als criminals estafadors que s’han fet d’or ni els denuncien, ni tant sols els critiquen. I, a sobre, demanen que els tornem a votar, que ara sí que ho arreglaran tot. Desgraciats!

La gent del país, però, sembla que es va despertant i va prenent consciència que si no es planta cara, si no s’exigeix que els grans lladres vagin a la garjola, que els que ‘manen’ deixin de fer barrabassades, que els que porten tres-cents anys esquilmant-nos se’n vagin a pastar fang… la cosa anirà a pitjor pel poble, pels treballadors que fins ara s’han cregut que ja eren ‘classe mitja’, pels que mirem de sortir-nos-en honestament dia a dia.

Per una banda el Moviment dels Indignats continua trobant-se, decidint en assemblees què vol i què no accepta, manifestant-se massivament, plantant cara.

Per una altra la gent del país va expresant el seu desig d’independència de l’estat espanyol, de certesa de que sense el pes feixug de les seves decisions agressives, deshonestes, enganyoses i incompetents, els d’aquí, ben controlats, ho farien molt millor, ho faríem moltíssim millor.

Ens en sortirem, Tanit, i tu ho podràs gaudir des del cor dels que t’hem estimat i ens has estimat, que t’estimem i t’estimarem per sempre més.

T’has trobat amb el Siscu, ton avi? No sé, no sé… això de l”altre vida’…

Dos mesos ja. I encara vaig baixant el volum de la tele per tal de que no et desperti… i pensant ‘-A la Tanit li agraden’ quan veig unes magdalenes que fan bona pinta…

Publicat el 26 d’otubre 2011

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *