Fòrum Narcís Monturiol

Segons alguns reconeguts diccionaris, esmicolar significa fer miques, reduir a miques; i miques són petites porcions d’una cosa.

S’accepta també que esquerra, sovint en política, s’aplica a partits, ideologies o tendències progressistes.

D’altra banda les miques, és a dir, les petites formacions estan molt penalitzades en política, car no només tenen poca rellevància pública sinó que a més a més, la suma de miques no té el mateix poder, legal ni mediàtic, que el que tenen les miques quan estan agrupades. En aquest sentit gran part de les lleis electorals (per cert, quan en tindrem a Catalunya una de pròpia?), afavoreixen els grans grups i per tant castiguen les minories.

Si acceptem aquestes accepcions i analitzem diversos períodes de la història recent en diversos àmbits territorials propers o propis arribem a la percepció de què, malauradament, sembla que són conceptes indissociables.

Fins i tot ni contexts tan durs, com el d’un conflicte bèl·lic, que hauria d’aglutinar front l’enemic comú, han pogut superar, almenys en determinats moments, el gran poder separador.

Així va ser en molts moments previs i durant l’anomenada guerra civil a Espanya, amb episodis fratricides vergonyants, que sens dubte es van pagar ben cars.

Durant la clandestinitat la qüestió va restar, en gran part, amagada per una falsa unitat deguda a la clara hegemonia d’alguns partits proporcionalment molt actius (PCE-PSUC), i la posició còmoda i adaptativa als esdeveniments d’altres menys bel·ligerants, o purament contemplativa.

Posteriorment, en canvi, i així ha succeït durant la transició en partits, a Catalunya i a Espanya, que, com s’ha dit, durant la clandestinitat havien tingut un paper preponderant en la lluita per a recuperar les llibertats, amb escissions, més escissions i conseqüentment progressiva i merescuda pèrdua de protagonisme.

Així ha estat també en diversos països del nostre entorn i així sembla que alguns encara volen que passi actualment al nostre petit país.

En el món que clarament podem anomenar esquerrà a Catalunya, l’intent de crear un gran espai comú alternatiu als vells partits, capaç de plantar cara, amb garanties, a les forces neoliberals, amb conceptes actualitzats de democràcia, participació i transparència, havia aixecat força expectatives. L’intent es basava en la confluència de diversos partits i moviments que giren al voltant de les restes, ja esmicolades del vell PSUC, els eco socialistes, moviments ciutadans , desencantats del PSC, “indignats”, etc. , i en alguns casos nostàlqiques,

Però, ai las! En les expectatives, en alguns casos nostàlqiques, no s’havia valorat prou el gran poder esmicolador de les esquerres i, ben aviat, per part d’alguns dels grups, es torna a començar a discutir sobre quines fórmules de col·laboració s’han d’emprar, com s’ha de votar, amb quin cens de referència…

Altres formacions considerades alternatives, com ara les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) han mostrat sobradament com de fàcil és que es divideixin pràcticament per dos en votacions quan es discuteix de temes cabdals .

Tot plegat resulta descoratjador. I entretant, el que podríem anomenar la dreta, en sentit ampli, com a sistema més que no com a partits, presenta una mala salut de ferro.

Potser ens ho hauríem de fer mirar!

Lluís

[JS1]per molt que intento reordenar la frase, m’hi falta un verb.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!