Recentment s’ha pogut llegir, com a destacada notícia de caràcter ambiental, la presència de llúdriga al riu Onyar a Girona.
M’alegra la notícia? Evidentment! Però m’agradaria matisar algunes afirmacions fetes al voltant d’aquest simpàtic, i per alguns emblemàtic, mamífer (mustèlid en concret), amb nom científic de Lutra lutra.
És evident que, el fet que diversos gironins, a plena llum del dia, poguessin contemplar, en un entorn urbà, i durant una bona estona les mandroses i primàries feines a les que es va dedicar l’agraciat exemplar, és motiu de joia naturalista i encara més quan es poden llegir cites com ara: “… Surt de l’amagatall cap al vespre i durant la nit… A Catalunya només sobreviu a les comarques dels Pirineus de Lleida i a la Terra Alta.”
Potser són cites que caldria anar revisant i actualitzant. Que la llúdriga va patir una forta regressió? Sens dubte i, a la pràctica, va estar a punt de la seva extinció a Catalunya; fa uns quants anys es va haver d’impulsar un programa de reintroducció a la zona de l’Empordà, anava acompanyat d’un fort desenvolupament dels plans de sanejament i d’altres instruments de gestió, la qual cosa va permetre millorar l’estat dels nostres rius i com a conseqüència una notable recuperació de la seva presència.
Però el que ja no puc compartir tant és l’excessiva mitificació de la llúdriga com a bon indicador de la qualitat de les aigües.
A veure! La llúdriga no pot viure en espais fluvials on l’estat de degradació de les aigües no permet la vida piscícola? D’acord. Està clar que veure-la per la riera de Rubí o pel riu Sec a Cerdanyola és força improbable.
Però d’això a afirmar, com ho fan representants polítics i també alguns tècnics, que aquesta presència implica una bona qualitat de l’aigua, hi ha una notable diferència.
Insistiré en no treure’ls-hi l’alegria, que comparteixo, per constatar el fet de la consolidació i l’expansió del mamífer, però cal ser més rigorós.
Per a la seva presència, el que li cal és que disposi d’alimentació disponible, però li és prou indiferent que sigui una carpa o una truita de riu, un cranc americà o un cranc autòcton.
Les carpes i els crancs americans poden conviure, i ho fan, amb qualitats de les aigües mediocres (quan no dolentes), amb valors possiblement gens menyspreables de matèria orgànica o d’amoni. Per tant, si altres aspectes, com ara l’hàbitat i una certa intimitat, ho permeten, la llúdriga també conviurà.
L’única llúdriga que amb tota seguretat era una llúdriga i no un visó americà, (jo anava acompanyat d’un reconegut naturalista), i que he vist en llibertat va ser precisament molt a prop de Girona. En concret en una zona del Ter tranquil·la però aigua avall de l’abocament de la depuradora d’aigües residuals de Girona i de la confluència amb el Terri.
La qualitat de l’aigua no era gaire bona i el contingut d’amoni en aquelles dates era d’alguns mg/l. Que feia però la llúdriga? Cruspir-se una resistent carpa de les que he vist anar a menjar a abocaments no depurats d’escorxadors o, encara pitjor, abocaments del sector galvànic amb elevat contingut de crom i que servien de guia per a localitzar abocaments d’aigües residuals urbanes no depurades provinents de sobreeixidors del clavegueram.
En tot cas, benvinguda senyora llúdriga! Passi, passi… que veurà el riuet!
Lluís
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!