Fòrum Narcís Monturiol

Al meu país la pluja no sap ploure;

o plou poc o plou massa,

si plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe,

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s’ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

(Raimon, 1983)

El gran cantautor i lluitador antifranquista Raimon, com a bon mediterrani, ja va deixar per escrit que per aquestes contrades passem de forma fàcil i sobtada de ploure poc a ploure molt, de patir sequeres a sofrir episodis d’inundacions.

Raimon, a més de l’esperit lluitador, és un home amb fortes arrels al territori que ha contribuït a divulgar aquest valor.

El que realment transmet aquest paràgraf de la cançó és, al meu parer, del tot encertat. Tenim un país on ens podem passar anys seguits en situació de profunda sequera i s’encenen totes les alertes sobre d’on traurem l’aigua que ens cal  i, de sobte, desencadenar-se fenòmens de pluges torrencials que poden causar forts danys humans i materials.

És però textualment correcta aquesta afirmació de què “Al meu país la pluja no sap ploure”?

La pluja està clar que sí que sap ploure, aquí i en qualsevol lloc del nostre planeta.

La pluja sap ploure, molt poc i de forma permanent (quasi miraculosa?), als deserts; de forma freqüent, pausada i abundosa en països del centre i del nord d’Europa;  de manera intensa, extensa i continuada i sovint violenta durant determinades èpoques en climes monsònics, i de forma alternada, amb períodes secs i possibles inundacions, en zones mediterrànies.

No cal per tant que la pluja vagi a escola. Som la gent la que hem d’anar-hi, però no a escola de títols, competència, selectivitat i coneixements sovint inútils, sinó a una lligada a la vida i el territori.

Se’ns ha d’explicar que en un país amb forts períodes amb mancances de pluges no han de proliferar camps de golf amb hectàrees de gespa d’altres climes ni tenir activitats i pràctiques industrials, agrícoles o domèstiques que impliquin grans i injustificats consums i que la gestió dels recursos hídrics s’ha d’adaptar a aquesta circumstància.

En aquesta escola se’ns ha d’ensenyar també que no podem anar asfaltant massivament sòls inundables, amb la conseqüent modificació de l’escorrentiu i forta disminució del temps de resposta davant pluges, i que hem de respectar els espais fluvials, deixant-los tranquils pel lliure moviment i dinàmica dels cursos fluvials i no ocupar-los amb usos incompatibles i clarament imprudents, implantant activitats vulnerables i que alteren el règim de corrents en avingudes.

Ha de ser també en aquesta escola matèria obligada, no optativa, la relacionada amb la gestió del risc. Se’ns ha d’ensenyar que, contràriament al que s’ha fet durant anys, no tot passa per ocupar zones inundables i després fer murs o altres estructures, freqüentment de falsa protecció, i que en les zones ja ocupades s’ha de conviure amb el risc existent.

Aquest risc, cada vegada, i degut al notable increment i major precisió de sistemes de predicció i d’estudis de delimitació de zones inundables, és millor conegut i més fàcil de gestionar, si bé també caldrà tenir molt en compte els previsibles efectes del canvi climàtic.

Se’ns han d’explicar aquestes eines, de forma comprensible, i saber, a tots els nivells col·lectius i individuals i des de ben petits, què hem de fer quan la pluja decideix caure amb intensitat excepcional, disposant de protocols clars, àmpliament divulgats, per a actuar com cal en aquests casos.

Al meus país la gent sap conviure amb la pluja?

Lluís

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!