Fòrum Narcís Monturiol

Turquia, país mediterrani a cavall d’Europa i Àsia en molts sentits, i no solament geogràfic, té algunes coses que li són prou pròpies.

Una, de les moltes que podríem dir bones, són les anomenades “delícies turques”.

Les delícies turques (turc: Lokum; grec: Λουκούμια) són unes llaminadures turques, xipriotes, o gregues, semblants a unes gominoles una mica més consistents, tallades a cubs i envoltades de sucre glas perquè no s’enganxin entre elles. Tenen  gust de fruita (taronja, per exemple) o d’altres aromes i espècies, com per exemple, de rosa, gingebre o flor de taronger.

Hi ha també altres accepcions, no gastronòmiques, d’aspectes però lúdics, aplicades a aquest país, d’altra banda molt interessant des del punt de vista turístic i cultural.

Hi ha,  però, altres qüestions molt més transcendents que  també estan molt arrelades al voltant del Bòsfor.

Així, sembla difícil sostreure aquest estat plurinacional de cops d’estat i conflictes diversos.

Vull aclarir  que no em trobo capacitat per a opinar amb prou  elements de judici sobre l’origen concret d’aquest darrer intent de cop ni de qui realment està al darrere.

No obstant sí que vull plasmar algunes reflexions, en part fruit d’haver passat alguns dies en els límits d’Europa i Àsia i haver viscut algunes experiències que em permeten tenir records que m’influeixen en l’anàlisi de la situació actual.

Any 1982, merescudes vacances que decidim passar fent un viatge,no organitzat per cap agència sinó per nosaltres mateixos, amb el nostre magnífic i estimat Ford Fiesta, sortint per l’Avinguda Meridiana de Barcelona direcció Turquia, via França, Itàlia, ex Iugoslàvia, Bulgària, per a tornar per Grècia, ferri cap al sud d’Itàlia, França i tornada a la Meridiana.

Turquia vivia una de les moltes etapes convulses amb un govern sorgit  el 12 setembre de 1980, quan l’exèrcit turc, amb el seu general Kenan Evren al capdavant, va dur a terme un cop d’estat  i instaurà un règim militar que es mantingué fins al 1983. Fou el tercer cop d’estat dut a terme per part de l’exèrcit turc, després dels de 1960 i 1971.

Quan vàrem entrar al país només  feia dos dies que havien retirat el toc de queda. La situació però encara era molt tensa i anòmala.

La primera impressió, just a la frontera búlgaro turca, va ser de país amb forta corrupció.

Mentre estàvem asseguts en una vorera omplint paperassa per obtenir el visat d’entrada veiem un cotxe antic europeu, de matrícula alemanya però d’emigrants turcs, en direcció cap a l’occident. Els seus ocupants discutien acaloradament amb funcionaris duaners.

Uns minuts després apareix algú que semblava ser el cap del lloc i obren el maleter. A dins, unes quantes magnífiques camises. Se les miren, n’escullen unes quantes, les reparteixen entre els funcionaris, tanquen el capó i el cotxe arrenca. Només portava camises? És clar que no!

Finalment, entrem ja a Turquia i passem la primera nit en un càmping de la ciutat d’Edirne. Per arribar-hi calia  travessar un pont amb soldats armats. Fem nit al càmping i l’endemà, quan érem a les dutxes, sentim un fort soroll de vehicles pesants. Sortim, mirem, i era una columna de carros de combat, fortament armats i amb sacs de terra i estris de camuflatge. Comencem a intuir on som realment.

Arribem a Istanbul. Ciutat magnífica. Oriental i occidental a la vegada, musulmana i no tan musulmana, i plena de coses a veure.

Dormíem però a un càmping fora ciutat i per arribar-hi calia anar amb un tren de rodalies.

Des de l’estació fins al càmping hi havia tres controls de soldats armats que portaven un braçalet que deia “jandarma”; en teoria feien tasques de substitució de la policia de la que semblaven no refiar-se. L’últim control era un “goril·la” -que no podia amagar la cara de policia- a la porta del càmping.

Cal dir que els soldadets eren generalment molt joves, no semblaven de la zona i feien cara de molt espantats i desubicats.

Posteriorment ens endinsem a la Turquia asiàtica i fem nit a un poble gens turístic en direcció Ankara.

Sopem i a la tele veiem unes escenes que semblaven una pel·lícula, però l’home del petit restaurant ens diu que eren imatges d’un atemptat a l’aeroport d’Ankara, on hi havia hagut 8 morts.

Per la matinada em desperten uns crits. Miro per la finestra i veig un camió militar amb soldats armats i, aparentment una família que no era de la zona atès que anaven vestits de manera diferent. Separen els homes, els emmanillen i a punta de metralleta els fiquen al camió entre crits i plors de les dones…. Ho tinc filmat amb l’antiga  “súper 8”. Diria que inconscientment filmat.

Arribem a una zona molt més turística (Capadòcia) i a Ürgüp se’ns acaba un rodet de fotos. Entrem a una botigueta i quan ja ens atenien, entren dos soldats amb un home emmanillat. El botiguer deixa d’atendre’ns, li fa unes fotos i se’n van…

AQUEST RECENT INTENT DE COP D’ESTAT NO M’HA SORPRÈS:

Sí que em faig però algunes preguntes :

• Qui hi ha realment al darrere?
• El que anomenen “potencies occidentals” no en sabien res?
• Són musulmans més radicals?
•  Són fonamentalment laics?
• Com és que han detingut tan ràpidament tantes persones d’estaments tan diferents?
• Pot ser que gent del propi govern ja n’haguera estat al cas?
•  Finalment,qui és que hi guanya?

Els armenis, els kurds i altres minories, i en general la democràcia, em sembla que no.

Lluís

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!