De fet, hauria de dir, la baralla dels coloms, però com a títol queda força més poètic i segons com també podia semblar un espectacle de dansa. A més, em serveix per recordar l’escriptor Andrea Camilleri, sicilià militant com el nostre estimat director de teatre, en Sandro Dieli.
La història l’he viscut aquest matí, prop de la feina. Han estat no més d’un parell de minuts, que ben bé podrien resumir els més de quatre mesos que hem viscut recentment.
Una taula, amb un parell de plats i dues ampolles buides, i dues cadires. Sobre la taula tres coloms que s’hi havien aplegat, cridats -suposo- per les quatre engrunes de menjar que devien haver quedat als plats, que encara no havien recollit. Molt terrabastall. Dos dels coloms estaven barallant-se, cadascun intentant fer fora l’altre de la taula. El tercer, impassible, picotejant el què trobava i esquivant la baralla. Poc espai, realment, pels tres.
Al cap de poc, un dels dos que es barallaven consegueix que l’altre surti de la taula i baixi a la cadira. Vet ací però que quan el guanyador triomfant començava a gaudir del seu premi, el que fins llavors s’havia mantingut totalment al marge de la situació decideix atacar-lo, tot aprofitant el cansament després del combat. Pocs segons són suficients per expulsar-lo de la taula i enviar-lo a la cadira, i d’allà a terra a fer companyia al primer derrotat. Finalment, la taula per ell sol. A terra, hi ha molt espai però poc menjar.
Així s’acaba la història i tal com l’he vist us l’explico. Res més a dir. Al juny veurem si la realitat acaba com la dansa dels coloms.
Jordi
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!