Seves són les lleganyes mortes,
senyors decadents ventilant imperis que xisclen lleis,
que s’arrosseguen pel llindar de l’estimball
o baixen a les clavegueres de la ràbia,
o s’atrinxeren als núvols de la impunitat
en cels de blanca pau
amb guants de seda criminal.
Nostres les mirades enceses de desitjos,
els horitzons trufats de somnis.
Nostre el forjar de l’encanteri,
la passió per un nou viatge,
l’aigua del riu, la propera trobada…
La propera trobada amb el teu cos nu,
el que imanta els meus ulls
que esmolen versos sense por.
Que trituren castells d’hivern,
que fonen volves en carícies d’aigua,
que s’esllavissen per cloure’s en allò tan i tan nostre:
els grans amors i els petons del mar.
Brillen rojos de quimera i foc
els poemes que hem sembrat
a la més nostra vall desobedient;
la lluita, la revolta de l’arc de Sant Martí
per on s’escola el riu de l’alegria.
Fidel Picó
El poeta roig
Abril 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!