Fòrum Narcís Monturiol

Any 1967: escola dels “Hermanos de la Sagrada Familia” , al costat  hi havia  una riera a dos pams  del camp de sorra on els nois  jugàvem   a futbol.

Era la Riera d’Horta de Barcelona , Catalunya, Països Catalans.

Cap relació amb l’Horta de València , alguna semblança amb l’escola de Ribera de l‘enyorat  Ovidi Montllor.

Als matins, “capellanots”  reprimits i mals mestres, amb algunes excepcions.

No recordo totes les tardes; però les dels dimarts i  les dels dijous sí que són a

la meva memòria.

Teníem dos professors “laics” : Monsieur Vermïck  i el Professor Pueyo.

Vermïck era un  belga francòfon,  ens impartia classes de francès. Alt i fort , les seves espatlles doblaven les dels  meus companys adolescents que ja competien amb la disciplina llavors anomenada  “balonmano”.

Havia estat voluntari a les files de l’exèrcit   nazi que havia  ocupat el seu país l’any 1940.  En  aparença,   n’estava penedit. Era un dels molts personatges que finalitzada la Segona Guerra Mundial havien creuat els Pirineus cercant aixopluc sota la capa militar del general Franco.

Sovint ens parlava com havia salvat a companys ferits pels trets o l’artilleria dels soldats nord-americans , carregant-los –deia- a les seves amples espatlles.

El seu cabell rossenc i la seva cara  vermellosa   li  donaven un aspecte ferotge quan parlava  d’ episodis  de combat.  No em feia por, m’era simpàtic.

Llavors, adolescent, no  m’adonava  que  els seus sentiments eren diferents dels que els germans grans dels meus amics  mostraven  a les tabernes quan, mentre cantaven   Bob Dylan o  Joan Baez ,  mig beguts espetaven  allò de “yankees, go home”.

Potser tot plegat era odi  propiciat per la incultura i la barbàrie de dues guerres   d’alliberament per uns, fratricides per uns altres , esdevingudes a la Pell de Brau i  a la Vella Europa.

Els feixismes, l’ estalinisme, les vergonyes de les democràcies occidentals…  així s’escriu la Història.

El Professor Pueyo,  era químic. El vèiem com un home  prematurament envellit , que segur patia de la pròstata  doncs massa sovint sortia de l’aula per anar a pixar.

Gran professor, com ens ensenyava a formular!

Amb quina destresa ens explicava la Taula  Periòdica dels Elements , els mols,les dissolucions  o les lleis dels gasos!

Era un republicà  víctima de la repressió feixista ; sobrevivia en aquella Catalunya de la boxa al Price, dels Mustangs i dels Sírexs , del Molino …. alimentant-se de donar classes a acadèmies de mala mort o a escoles religioses nacional – catòliques.

Faltava poc per al Maig  francès , a Barcelona es consolidaven els de  la Nova Cançó i  a la Cúpula del Coliseum –  si no vaig errat – es representava Primera història d’Esther.

Pocs anys després llegint teatre i poesia del gran  dramaturg Bertolt Brecht  vaig descobrir una poesia anomenada  : “Als qui han nascut després”.

Diu al final :

Però vosaltres, quan arribi l’hora
En què l’home esdevingui un ajut per a l’home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.”

A les nits de llunya plena, passejant des del Toll de l’Ou cap el  Pi de la Carbasseta,  vaig reflexionat sobre la misèria econòmica, la misèria cultural, la difícil sortida de l’ Estat Espanyol , i de l ‘ara irrefutable canvi climàtic….

Quan arribo  al Pi  suat i emprenyat , crido a  la nit,  a l’amiga Lluna  i a les estrelles  : PROU!

I recito per als que vindran :

Vosaltres, quan arribi l’hora
En què l’home esdevingui un ajut per a l’home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.”

El Llop del Montsant, febrer de 2016

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!