Fòrum Narcís Monturiol

“Oh, que cansat estic…” Creixen i es multipliquen. Hi tornen, un cop i un altre. Predicadors d’apocalipsis múltiples, retornen a la pràctica de la ‘Santa Misión’ dels anys cinquanta: només els falta projectar-nos calaveres (amb cucs incrustats) i afegir, a tot plegat, un fons musical que barregi els crits esgarrifosos de les tortures amb el so dels flagells dels penitents de les velles setmanes santes, quan es colpegen l’esquena, amb cops secs. I tot per decidir, a les acaballes del sermó: “¿us ha quedat clar que tot això de la independència és el malson esquizofrènic d’un malalt de Freud, poques hores després d’una desfeta del Barça?”
Acabo de llegir –dissabte, 29 d’agost de 2015– ‘Babelia’ d’ El País. Bateria monogràfica per aconseguir, des de tota mena d’arguments carregats d’afirmacions ‘indiscutibles’, ai!, sense dret a rèplica, i des d’angles aparentment diferents… renyar els catalans que gosen creure en la Independència del seu país, com a opció de futur. El to d’El País, que abans comprava tots els dies i ara només els dissabtes, perquè hi ha l’esmentat suplement ‘Babelia’, és el de la criatura que se sent lletja, s’enyora de la seva infància (franquista) i retorna al claustre matern, per camins prou ben definits al darrer llibre de Gregorio Morán.
El to magistral i perdonavides de Santos Julià, de Jordi Gràcia, d’un tal José B. Terceiro o d’un addicte al fracàs polític sistemàtic com Josep Borrell resulten tan còmics com patètics. ¿No els aniria bé una sessió de relax en un Balneari, de muntanya màgica nostrada, on els ensenyessin la tècnica de la recuperació del dubte i/o del matís?
Acusar d’il•lusos, d’ignorants, d’imbècils, de desinformats o de malèvols tants milions de persones, ¿no és d’una barra immensa? Alguns de nosaltres, i després de donar unes quantes voltes a les coses, exposàvem sense censures els nostres dubtes. Per exemple a llibres com la Carta d’un vell escèptic a un jove independentista’. ¿No els val allò de: ‘In dubio, veritas’? ¿S’han apuntat, com els vaticanistes que torturaven els càtars, a les fórmules del dit ‘Sant Ofici’?
Un veí meu, madrileny, company de bar i de piscina, em demana que li llegeixi, traduïs al castellà, els gargots que estic escrivint, tot xarrupant devotament un Albarinho. Es grata el clatell, abans de dir-me: “Tú eres tonto, muchacho, tú eres tonto. ¿No te das cuenta de que quienes os tratan así, como los que mandan y como los que juzgan, son los mejores argumentos a favor de la independencia catalana? Yo, que ni os podía ver, gracias a la estupidez de quienes os atacan me estoy volviendo de los vuestros. (Pero esa ronda la pagas tú).” IGNASI RIERA (Madrid).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!