BERENAR - DEBAT AMB JOAN FRANCESC MIRA. Vuitè berenar-debat del Fòrum Narcís Monturiol.
Ponent J.F. Mira, sociòleg i antropòleg, ex- president d'Acció Cultural del País Valencià.
Dia 14 de maig, hora 19 :00 ,lloc : Euskal-Etxea de Barcelona, Centre Cultural: carrer Arc de Sant Vicenç/ carrer Montcada
Presenta l’acte en Joan Grimalt (membre del Grup Impulsor del Fòrum) que agraeix la presència de tots els assistents i presenta de manera concisa l’obra de Joan Francesc Mira, destacant-ne les traduccions de L’Odissea, dels Evangelis, de la Divina Comèdia. Afirma que podria ser un bon candidat al Premi Nobel de Literatura però reconeix que dins de l’Estat espanyol és una fita quasi bé impossible.
Joan Francesc Mira inicia la seva intervenció parlant de paraules desacreditades. N’esmenta algunes: “intel·lectual” (que va aparèixer al segle XIX), “compromís” (que va gaudir d’impuls durant els anys seixanta i setanta). Des del punt de vista del compromís assegura que ell considera que cadascú ha de buscar-lo en l’àmbit en el que assumeixes les teves responsabilitats; en el seu cas, el País Valencià. Esmenta d’altres paraules com “popular” o “convergència” de les quals se’n fan altres usos. I funciona! s’exclama.
Ressalta que un dels dèficits importants ha estat la manca de forces polítiques pròpies del país. Es tracta d’un dèficit que ja prové de l’època republicana. No hi ha hagut ni una esquerra nacional ni tampoc una dreta pròpia. Els inicis del Bloc Nacionalista Valencià a la transició espanyola, tot i ser esperançadors, van restar escombrats electoralment a la primesa contesa.
Màster en Gestió i Administració d’empreses, MBA, especialitzat en comunicació (Media MBA), Universitat Ramon Llull & Media Park, 1999. Llicenciat en Comunicació Audiovisual,. Universitat Pompeu Fabra, 1997. Soci a l’Agència WAW (Working At Weekend, SCP), especialitzada en cinema, responsable de més de 50 llançaments cinematogràfics .
Va moderar la sessió en Esteve Canet, membre del grup d’opinió “Fòrum Narcís Monturiol”.
El debat va durar dues hores i van participar-hi 13 personesprovinents dels següents sectors: treballadors de l’ACA, , professionals del CSIC, productors aficionats de cinema i un empresari del sector químic- farmacèutic.
Atenes, plaça Sintagma,capvespre del sis d' abril de 2012.
La gent corra espantada, la policia carrega amb una ferocitat que fa poc temps hagués sorprès a les dues persones que caminen com absents per la plaça rodejada pels cossos de seguretat de l'estat.
Els contenidors d'escombreries cremen, tot produint una ferum pudent. A un dels dos homes l'olor de deixalles de menjar i d'excrements humans, li recorda la pudor que violava l'aire net del pujols ocupats per milicians del POUM a Alcubierre , al front d'Aragó, durant la Guerra Civil Espanyola, qualsevol d'aquelles nits fredes de l 'hivern de l'any 1937.
L'altre home contempla horroritzat com raja sang del cap d'un xicot jove atonyinant sense pietat per un policia grec. De sobte el crit d' una dona de mitjana edat , brunai ben plantada; l'avisa de l'arribada d'un artefacte sorollós que escup aigua contra la gent, amb una potència i precisió desconeguda per algú nascut a Anglaterra l'any 1812.
El recent suïcidi d'un ancià , desesperat per un horitzó de misèria individual, ha tornat a encendre el poble grec, que cada vegada se sent més humiliat col·lectivament per estafadors i banquers arrogants sense escrúpols que dominen el BCE, o seuen al parlament de la properaItàlia, o tenen cadira al consell de ministres d' un altre territori banyat per la Mediterrània que en diuen Espanya.
El primer home , més jove, agafa pel colze el seu company. Caminen per un carreró avall ;després de força horesde voltar entren a una vella taverna situada en un dels barris més castigats pelcapital financer i els seus epígons grecs: el barri d'Anafiotika.
Els homes es treuen, tot just travessar el llindar de la porta, les seves caputxes. Un cop asseguts al voltant d'una taula rodonade roure, sota un llum elèctric rogenc, hom identifica els seus trets anglosaxons. Són els amics Charles Dickens i George Orwell, nascuts als inicis del segle XIX i del segle XX respectivament , que han fet amistat durant les llargues nits sense son que sovint transcorren en un indret intemporal : la cabana on conviuen els poetes i escriptors desterrats,i de la qual surten algunes nits quan s'acosta la lluna plena.
La nova política comú pesquera promoguda per la Comunitat Europea col·loca el “rendiment màxim sostenible” (MSY en les seves sigles en anglès, Maximum Sustainable Yield) com a objectiu a assolir per totes les pesqueres de la Unió. Aquesta proposta ve després que la Convenció de la Biodiveristat (CBD), a la cimera de Johannesburg a l’any 2000, consagrés el Rendiment Màxim Sostenible com a objectiu de la gestió pesquera. Fins aquell moment el concepte de MSY, generat durant la dècada dels 50, havia patit una certa decadència. El fet és que la CBD va tornar a actualitzar un concepte que aleshores estava mig arraconat.
El mot “sostenible” ha tingut la desgràcia de posar-se de moda i, doncs, de patir una degradació semàntica que l’ha desprestigiat. En el món de la pesca, que és una de les àrees on es va desenvolupar, manté el significat original de “quantitat de peix que es pot pescar de manera indefinida”.
El MSY no és un concepte aïllat sinó que forma part d’un cos teòric que tracta d’explicar com funciona una pesquera i en proporciona una visió general. Per explicar-lo començarem per fer un experiment teòric.
Imaginem un racó d’un món primitiu on un poble costaner explota un recurs pesquer, que li’n direm el “peix groc”. Durant segles aquest poble ha disposat d’una senzilla barca amb la que extreia cada dia 10 kg de peix groc, suficient per complementar l’alimentació d’aquest petit grup. Suposant que la barca surt a pescar 300 dies per any, cada any capturen unes 3 tones de peix groc. Escric “unes 3 tones” perquè admeto que hi puguin haver algunes petites variacions d’un any a l’altre, de tota manera els anys són molt semblants des del punt de vista de la pesquera, la barca s’ha d’anar reparant però no s’han incorporat noves tecnologies, de manera que podem considerar que la tècnica de pesca no ha variat en molts anys.
Ponent: Josep Mª Fusté, Professor Titular de Dret del Treball de la UAB.
Va moderar la sessió en Xavier Fusté, membre del grup d’opinió “Fòrum Narcís Monturiol”.
El debat va durar dues hores i van participar-hi 14 personesprovinents dels següents sectors: treballadors de l’ACA, alguns alhora membres de CATAC i de CCOO en el comitè d’empresa d’aquests organisme, professors de la UAB i del CSIC, persones membres d’Ecologistes en Acció i un empresari del sector químic- farmacèutic.
Exposició del ponent:
En Josep Mª Fusté fa una radiografia molt complerta dels continguts de la Reforma Laboral del PP des de la seva perspectiva professional de professor de Dret Laboral, en una intervencióaproximadament d'una hora.
Divendres, per un tema de feina vaig buscar informació de la Barcelona Traction, Lightand Power Company Limited "Barcelona Tracció, Llum i Força S.A.", popularment coneguda com la Canadenca, i gràcies al senyor Google vaig passar d'usos energètics i cabals ambientals a Salvador Seguí , "el Noi del Sucre", líder de la CNT assassinat el 10 de març de 1923 d'un tret al carrer de la Cadena, en el barri del Raval de Barcelona, a mans de pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana, agrupada al voltant de la Lliga Regionalista.
Una mostra del catalanisme del " Noi del Sucre"va ser el discurs que va fer com a Secretari regional de la CNT a l’Ateneu de Madrid l’octubre del 1919. Plantejà la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya:
Vaig conèixer a l' Imma Mayol fa quasi 30 anys. Jo aleshores era responsable polític del PSUC al districte de Gràcia de Barcelona; la única responsabilitat política de la meva vida. Mai no he estat una persona d'aparell , el meucaràcter una mica àcrata illiurepensador no encaixa amb estructures organitzatives tancades en sí mateixes.
L' Imma era molt jove, rossa, agradable i tenia una mirada de bona persona.
Aquells anys també algunes vegades havia parlat amb en Francesc Baltasar.
Per què faig aquesta introducció? Doncs perquèarran de les acusacions de la dreta espanyola de possible corrupció d'aquestespersones en relació amb la seva vinculació amb AGBAR ,estic segur que ha estat una acusació falsa. Ho dic pel meu coneixement professional de l' intent d'AGBARde fer-se amb elcent per cent de la gestió de la planta dessalinitzadoradelPrat, intent escapçat per el tripartit llavors en el govern.
Ara bé per ètica i estètica estic indignat amb la relació professional actuald'aquestesdues persones amb la multinacional AGBAR ,i de retruc també amb l'actual direcció d' ICV.
Unes persones que es diuen ecosocialistes i d' esquerra de debò i que sovint parlaven de transparència i honestedat no haurien de treballar per AGBAR. És què un ex- conseller de la Generalitat o unaex- tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona no podien trobar un altra feina desprès de deixar la política activa? Pobrets!
AGBAR és una multinacional que lluita per assolir el control privat de l'aigua a les Conques Internes de Catalunyai queaAmèrica Llatinaconculca sovint el drethumà a l'aiguadela població indígena.
Per acabar-ho d'adobar algú de la direcció d' ICV s'haatrevit a dir que tothomté dret a treballar on vulgui, potser ho va dir una tal Laia Ortiz...
Mentre, els "sociates" iERCes mantenen callats, no fos cas que algun merder els esquitxi també.
ElBM, el BCE,Merkels, de Guindos , Mas- Collells i d'altres personatges van navegantamablementper l l'oceà neoliberal , i l'esquerra nacional a Catalunya, lluny de cercar l'aldea d'Astèrixques'ha d'enfrontar d'una vegadaa aquest capitalisme depredador, va fent la viu- viui desacreditant-se entre elsjoves indignats i els vells antifranquistes que encara no han traspassat.
Parafrasejant Brecht, quan arribin els temps que l'home sigui amic de l'home penseu en nosaltres amb indulgència.
Març : VI è Berenar-Debat del Grup d'Opinió Fòrum Narcís Monturiol
La Reforma Laboral del 2012, ponent: Josep Mª Fusté, Professor Titular de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la UAB. Dia 27 de març, hora 19:00 , lloc: Restaurant Cabanela, Enric Granados 48, BCN.
Abril :VII è Berenar-Debat
El futur del Cinema en Català, ponents : Un professor de la CECC i un productor de cinema amateur
Dia a concretar, lloc: Restaurant Cabanela, Enric Granados 48, BCN.
Maig: VIII è Berenar-Debat
L'Experiència de Compromís al País Valencià , ponent Joan Francesc Mira, antropòleg i sociòleg, ex-President d'Acció Cultural del País Valencià
Dia 14 de maig, hora 19:00 , lloc: Euskal-Etxea , placeta Montcada 1-3, BCN.
Juny : IXè Berenar-Debat
La Comunicació al Segle XXI, ponent Joan Manuel Tresserras, ex-Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Professor del Departament de Periodisme Ciències de Comunicació de la UAB
Dia 21 de febrer de 2012, Restaurant Cabanela. BCN
Ponents : Annelies Broekman , Grup d’ Aigua d’Ecologistes en Acció de Catalunya , Presidenta de la XNCA iJaume Delclòs membre d’Enginyeria sense Fronteres.
Va moderar la sessió l’Esteve Canet, membre del grup d’opinió “Fòrum Narcís Monturiol”.
El debat va durar dues hores i van participar-hi 24 personesprovinents dels següents sectors: treballadors de l’ACA, alguns alhora membres del comitè d’empresa d’aquests organisme (CATAC,CCOO, UGT i CSC), professors de laUB i del CSIC, persones membres d’Ecologistes en Acció, d’ATTAC- acordem , d’ ESF i de la XNCA..
Exposició del ponents:
L’ Annelies Broekman fa una radiografia molt complerta del que és El Fòrum Oficial de l’Aigua a Marsella, definint-lo com un fòrum de debat entre corporacions mundials de l’aigua, governs nacionals i regionals i experts d’organismes internacionals com l'ONU o de multinacionals com SUEZ (Lyonnaisedes eaux, AGBAR,que debaten sobre la gestió de l’aigua, amb criteris de negocimolt allunyats del concepte de l’aigua com a Dret Humà. Entén que l’aigua téun vincle molt fort amb l’economia i argumenta que en aquests esdeveniments es produeixen decisions vinculants que no respecten els processos democràtics de base i que, en conseqüència, només poden oferira la ciutadania espectacles, diversió i actuacionsculturalsmolt en la línia d’una gran fira sense continguts socioambientals.
Argumenta que el Fòrum Alternatiu posa de manifestles contradiccionsdel Fòrum Oficial a partir de 70 tallers, sobre lluites locals per l’aigua, aliances internacionals per la justícia climàtica i els drets humans; es comptarà també amb la presència d’organitzacions camperoles de diferents continents. A l’ obertura de la primera jornada es parlaràde les victòries obtingudes a Amèrica Llatina, de l’aigua coma dret humà, d’aigua i gènere, i de l’organització d’una gran reunió per debatre sobre el futur moviment global de l’aigua. S’aprofitarà per posar sobre la taula diverses iniciatives ciutadanes , desenvolupades a escala l europea que desenvolupen la democràcia directa amb un clar missatge contra les privatitzacions.
Jaume Delclòs comença la seva explicació situant-nos en la realitat de la gestió de l’aigua a Catalunya, en el marc d’ajustos estructurals que contemplen l’aigua com una mercaderia tal com correspon al model neoliberal dominant. Parla que l’ externalització de recursos pot encarir la gestió de l’agua i que no garanteix de cap manera un cicle integral de l’aigua eficient. Recorda que a casa nostra s’està en un procés de privatització d’AT-LL ( Aigües Ter -Llobregat), i que per aturar-loi són molt importants les accions jurídiquesben documentades. Posa com a exemple la sentència, ara recorreguda, contra AGBAR a requeriment d’un particularon es posa de manifest la no existència de contracte entre l’ajuntament de Barcelona , l’EMSHTR i AGBAR per fer efectiu per part de l’empresa el servei d’abastament d’aigua a la ciutat.
Explicaa continuaciól’experiència amb èxit de la municipalització de l’aigua a París, amb dades del període 2003-2008, tant des del punt de vista de la gestió com dels resultats econòmics de l’experiència.
A molts dels qui llegiu això us sonarà molt estrany però fa uns quants anys, dins delsestudis d’una carrera tècnica, havien els de “Formación del Espíritu Nacional (FEN)” , que podeu imaginar que, al meu entendre,ni formaven el meu esperit ni eren nacionals meus.
No obstant, com tot, també va tenir per mi alguna part positiva. Em va servir per veure clar que el meu concepte de “formació” no coincidia en absolut amb el que els estaments oficials pretenien, que el meu “esperit” preferia estar deformat però ser lliure i que jo no em considerava “nacional”.
Amb la democràcia, per sort, l’assignatura així concebuda va desaparèixer del temari,però en aquell moment la dictadura encara era viva i l’assignatura també i se’ns va formular una pregunta que encara ara fa trontollar més d’un.
Evidentment l’ examen era en la llengua de Cervantes: “Respondan ustedes: Conceptos y diferencias entre Pais, pueblo, nación y estado”.
La veritat és que la pregunta estava formulada per un membre de Falange Española Tradicionalista y de las JONS (molts tampoc sabreu que era això i tot això que us estalvieu) de la meseta, que era el professor d’aquesta matèria tant interessant. Jo disposava de les respostes peròem costava respondre i el que és pitjor:encarano em resulta fàcil i sovint hi penso en aquell dia llunyà de l’ examen.
Si responia amb el cor i deixava anar la meva formació, el meu esperit i la meva nacionalitat, no aprovava. Si responia amb el cap em podria sortir una desagradable urticària mental d’ efectes imprevisibles.
