Francesc Foguet acaba de publicar un article antològic, en aquest bloc del Mascançà, “Escriure” i llegir el Pla d’Urgell”, que tindria de ser de lectura obligatòria per tots els alumnes d’ESO de la nostra comarca.
Fer un Centre de Recerques o un Grup d’Estudis, ha estat una quimera o un somni impossible que ens hem plantejat diferents persones de la comarca, en els darrers decennis. Per la part que em toca, a la redacció de la revista Barret Picat ja se’n parlava a la fi dels 80. En un article sobre la necessitat de fer una Història Gràfica de Linyola, publicat al n. 82 de B.P. –febrer 94- Francesc Foguet, l’ acabava amb “...el Consell Comarcal del Pla d’ Urgell, el qual hauria d’ estudiar la conformació d’ un Centre d’ Estudis i d’ Investigació Comarcal, de característiques similars als Centres que funcionen admirablement en algunes comarques catalanes”.
Han passat els anys, fins que un historiador Jordi Soldevila va fer seves aquestes aspiracions i es va veure amb el cor i la voluntat de posar fil a l’ agulla, iniciant a partir de l’ abril de 2008, tota una sèrie de contactes que fructificaren i que han portat a que el proper dissabte 9 de maig, a les 11 del matí, tindrà lloc la presentació del Centre de Recerques Mascançà a la sala d’ actes de l’ Espai Cultural dels Canals d’Urgell, per tot seguit fer la inauguració a la sala de l’ entitat, de l’ exposició “De la Guerra, 1936-1939”, on Pol Galitó farà una explicació del material exposat.
I a partir d’ aquí, serà l’ hora de començar a treballar, a escriure. Entre les persones que s’han significat i recolzat el projecte des dels seus inicis, mencionaria a personalitats com Raimon Graells i Josep M. Cabau de Torregrossa, Albert Martinez de Golmés, Joan Yeguas i Sebastià Garralon del Palau d’ Anglesola, Jordi Domingo, Esther Solé i Josep Camps, de Mollerussa, o ja els mencionats, Jordi Soldevila, Francesc Foguet i Pol Galitó de Linyola, entre molts altres noms que s’han adherit a aquest ampli projecte, que com és diu al díptic de presentació, vol incidir en tots els camps de la història, ciències i l’ art...: “Aquesta pluralitat de persones permet una pluralitat de camps científics tan diferents com la filologia, geografia, l’ art, la història, l’ arqueologia, la biologia, la botànica, l’ ornitologia, l’ arxivística i la biblioteconomia, el dret, l’ antropologia o l’ educació”.
L’ èxit més important del Centre de Recerques, fins ara, ha estat posar en contacte a estudiosos, que fa només un any no es coneixien entre ells, i per mi, està clar que ajuntant les seves sinèrgies, en els propers anys, superats els inicis difícils, amb els treballs que s’aniran publicant, i activistes culturals com són alguns dels seus membres, no en tinc cap dubte, que en primer lloc, milloraran el grau de coneixement i d’ estimació que tenen els habitants de la Plana de si mateixos, però que també donaran a conèixer i sobretot “faran saber” als Països Catalans, el que és l’ essència de la Plana d’ Urgell: la seva història, el seu paisatge i l’ esperit emprenedor dels seus homes i les seves dones.
Felicitem-nos, avui, que el Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà comenci a caminar!!!
vwmollerussa |
divendres, 1 de maig de 2009 | 09:15h
per Francesc Foguet i Boreu
Una de les notícies més gratificants que hem rebut aquests darrers temps és la creació del Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà, que presideix l’historiador Jordi Soldevila i Roig, de Linyola –per cert, l’antiga capital del terrer que dóna nom a la nova entitat. És un projecte esplèndid, llargament anhelat, una empresa necessària per al “salvatge oest”, que és encara aquest racó de món. [Vegeu-ne el bloc a: http://mascansa.blogspot.com/] Ja fa anys que, en altres indrets dels Països Catalans, es van constituir grups de recerca que han aconseguit de prestigiar la historiografia local i han estat un incentiu molt important en els estudis històrics i en la dinamització cultural de les comarques on han arrelat. Al Pla d’Urgell, on ens ufanem de pertànyer a una comarca jove i dinàmica que aconseguí de crear-se de bell nou, no deu ser pas picar en ferro fred reclamar que siguem com els altres?
El Pla d’Urgell encara s’ha de posar a l’altura en molts aspectes, des de fa anys i panys, però ara ja no pot badar més, perquè la comarca ho necessita, tant o més que el teixit empresarial o comercial, tant o més que els transports públics, tant o més que els serveis sanitaris o els equipaments educatius. La cultura i les lletres, massa deixades de la mà dels déus i les deesses inclements, necessiten un impuls molt més gran, molt més generós, molt més profund i molt més ambiciós.
Afortunadament, comencen a haver-hi símptomes d’una certa revifalla. El Centre de Recerques n’és un, però n’hi ha d’altres. La celebració recent d’una nova edició –la 4a!– del Congrés de literatura infantil i juvenil, a Mollerussa, és una iniciativa encomiable que cal preservar i difondre, com més va més, arreu, perquè tingui continuïtat i sigui coneguda i valorada. El premi Novel•la Breu “Ciutat de Mollerussa”, des de 1989, o el de poesia Maria Mercè Marçal, convocat des de 1999 pel Consell Comarcal, són també dues realitats que semblen consolidades. En el cas de Maria Mercè Marçal, ha servit per adonar-se que es disposa d’una escriptora d’aquí que esdevé un referent validíssim de qualitat i d’universalitat.
Encara que no se sàpiga prou, el Pla d’Urgell disposa d’una plèiade d’escriptors, investigadors i lletraferits en actiu vinculats a la comarca, com apuntava Esteve Mestre i Roigé –alma màter de “Barret Picat” de Linyola– en aquest mateix bloc. Des dels més mediàtics o reconeguts als més invisibles i oblidats: tots fan estrats i tots són necessaris, perquè, més enllà de la qualitat, sedimenten tradició i consoliden un patrimoni, si tant l’una com l’altre els mantenim vigents. Per tant, cal començar a creure’ns, tal com fan els osonencs o els empordanesos, per exemple, que és important “escriure” i “llegir” el territori perquè –ni caldria dir-ho– és una manera de “comprendre”’l, de “sentir”-lo com a propi i, en conseqüència, d’“estimar”-lo.
Al Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà se li ha girat molta feina. Li toca d’omplir, amb solvència, rigor, independència i esperit obert, el dèficit, notabilíssim, en els estudis d’història local –en totes les disciplines. A més, com que no es pot concebre la recuperació del passat sense pensar en quin futur volem, també li escau d’assumir el paper d’impulsor, de reivindicador d’iniciatives ambicioses per revalorar el patrimoni cultural i específicament literari. Amb tots els suports i tots els ajuts que calguin, és clar, perquè necessita teixir complicitats i establir lligams de col•laboració.
Objectiu prioritari en l’àmbit de les lletres? Convertir la comarca en una de les més “escrites” i “llegides” dels Països Catalans, per passar, en un termini raonable, de la cua a la primera fila. En aquest sentit, el Centre de Recerques ha de ser una pedra de toc per donar idees, per oferir projectes de futur, sòlids, radicals, per a una classe política –més aviat mediocre i mesquina, en termes genèrics– que es mostra incapaç –també en un tant per cent massa elevat– de mirar més enllà de la gàbia de l’electoralisme i del partidisme –ara sí: localistes– de baixa estofa, i que, massa sovint, ha menystingut la cultura o l’ha relegada al trist paper de comparsa del populisme més abjecte.
Com a capital de comarca, com a motor socioeconòmic i referent simbòlic, la ciutat de Mollerussa hauria d’encapçalar aquest canvi de paradigma, aquesta revitalització del territori com a espai cultural i literari. Com a territori “escrit” i “llegit”. Com a paisatge “comprès” i “admirat”. Cal coordinar les forces humanes disperses, incentivar tots els vessants de la cultura pladurgellenca, promoure els escriptors, les lletres d’aquí, establir marcs de col•laboració entre tots els agents i les associacions, entitats i administracions que puguin implicar-s’hi. Abans que no sigui massa tard. Sense interessos ocults, sense instrumentalitzacions. Amb la consciència que s’és partícep d’una necessitat compartida. Cal transformar el Pla d’Urgell en un espai literàriament viu, operant, en un patrimoni escrit per als homes i dones que hi viuen. Perquè, entre altres virtuts curatives i salvadores, les lletres cohesionen identitàriament un cos social, li infonen energies i idees, li atorguen valors de llibertat i de futur.
vwmollerussa |
dimecres, 22 d'abril de 2009 | 15:00h
per Francesc Foguet i Boreu
La festa de Sant Jordi és una de les més belles que hem sabut inventar. És el dia més esplèndid per a les lletres catalanes. Cada dia, hauria de ser Sant Jordi, ben mirat. Cada dia, qualsevol dia de l’any, més d’un dia, caldria regalar llibres i roses, roses i llibres a les persones que ens tenen el cor robat. Roses ben vermelles. Bona literatura. I, sobretot, llibres catalans. Ja farem el botifler o el provincià, si ens ve de gust, l’endemà o un altre dia, però la diada de Sant Jordi, si us plau, fem-nos dignes de viure en aquest tros de terra maltractada.
Sant Jordi és una festa. Catalana. La més bella de les que es fan i es desfan. Sant Jordi va vèncer el drac i va enamorar la princesa. En la faula. Només per això Sant Jordi es mereix una mica de respecte per l’esforç que va fer en benefici de la humanitat. La festa de Sant Jordi també reclama que plorin les roses i que es llegeixin els llibres. Com més llibres llegits, ben llegits, no és que ens fem més grans o més lliures, sinó que ens preparem per defensar-nos dels qui ens oprimeixen i per exercir a consciència d’homes i dones lliures.
Per Sant Jordi, les editorials publiquen els seus llibres estel•lars, moltes vegades fets a corre-cuita per vendre’n a dotzenes. Són llibres fungibles, estels fugaços, al més sovint. No cal que us amoïneu a adquirir-los: no paga la pena. Us estafaran, perquè aquesta mena de productes els podeu comprar qualsevol dia de l’any –no el de Sant Jordi– en qualsevol hipermercat. És millor que us fixeu en els altres: en els llibres que no tenen cap campanya publicitària al darrere; en els llibres que, solitaris, van fent camí dels prestatges de les llibreries als cervells dels lectors; en els llibres que us suggereixen ficcions per comprendre molt millor el món que ens ha tocat de viure; en els llibres que els escriptors com cal escriuen reposadament, amb la consciència de treballar per l’art, per la bona literatura.
Com a lectors agraïts, remenem àvidament les esteses de llibres de les parades de Sant Jordi. Com a amants generosos, busquem les roses més boniques dels rams de les floristeries o dels venedors ambulants. Si pot ser, anem a comprar els llibres al llibreter o la llibretera de tota la vida. Si pot ser, collim les roses al jardí dels afectes més íntims i dels paradisos retrobats.
Sant Jordi és una festa. La més bella. És el ritual de la primavera, el temps en què tot viu, tot enamora. Sant Jordi és el preludi de la llibertat, del dia que serem lliures de veres, del dia que serem sense adjectius, com ho són els altres. No siguem mesquins. Celebrem la festa del llibre i de la rosa a cor què vols: regalem llibres bons i roses vermelles per a tots els cors, petits i grans, intensos, que ens tenen el cor robat.
Aquests dies he llegit una entrevista a Salvador Espriu, feta l’ any 1966. Tenia 52 anys i explicava com la cultura catalana vivia en un situació difícil al no tenir una sèrie de medis a la seva disposició com era la premsa, la ràdio, la televisió, l’ ensenyament.... Ell, afirmava, però, que la gran gesta de la seva generació havia estat mantenir viva la llengua catalana...el que esdevindria en el futur, ja seria cosa de les noves generacions... Any 1966, la Plana vivia enmig d’ un ofec cultural...
Any 2009. Vivim amb l’ anunci de la mort de la llengua, per demà passat. Catalunya ha estat novament envaïda per una altra gran onada immigratòria, que ens arracona –a catalans i el català- encara més..., el fracàs escolar augmenta, el nivell cultura és (força) baix...pels apocalíptics, cada dia és –i fan- una festa major....
23 d’abril de 2009. Qualsevol poble de la Plana. En un moment o altre del dia ens endiumenjarem, ens alegrarem els cors i sortirem a comprar la rosa i el llibre. De ben segur, que no sabrem cap a on girar-nos de tantes novetats com hi haurà als taulells i segur que en algunes llibreries hi haurà espais reservats pels escriptors –una plèiade- de les nostres terres: el Francesc Pascual, el Joan F. Dalmau, l’ Isidor Cònsul, Francesc Foguet, Vidal Vidal....
Però sota aquests noms rellevants, hi ha un poderós –si, poderós- teixit que esta ocupant espais, tota una sèrie de gent, que han treballat, treballen i treballaran, per preservar el nostre país, per continuar l’ obra dels Esprius i de tots els qui han precedit, amb una única recompensa: el somriure dels seus llavis i com a exemple, mencionaria els Saladrigues de Bellpuig, que editen la revista quinzenal, El Pregoner d’ Urgell, i que per celebrar els seus cent anys d’ activitat, han publicat un esplèndid llibre El Mausoleu de Bellpuig, escrit per Joan Yeguas; o el Grup de Recerques de les Terres de Ponent, que ha presentat a Verdú, “L´ origen històric de les comarques catalanes” de Guiu Sanfeliu, el dia 21 es presentarà a Tàrrega, la prestigiosa revista Urtx...i per aquests dies acudiran a la seva cita amb els lectors, les revistes Carrilet de Bellvís, Barret Picat de Linyola, L’ Esclat de Golmés, La Font d’ Ivars d’ Urgell, L’ Avenç del Palau d’ Anglesola....
Sant Jordi 2009....i any darrera any, tota la Plana és una gran festa. La nostra festa.
N’hi ha que ja han trobat la solució a l’enigma del finançament municipal. Com que els savis diuen ara que cal aplicar solucions imaginatives, ja han sortit les ments privilegiades que ens han d’ensenyar a tots nosaltres, pobres mortals, a sortir de la maleïda senda de la crisi en què, pel nostre mal cap, ens hem posat.
La primera ment privilegiada és la d’en ZP, també conegut com en rialles, amb el seu famós “pla Zapatero”.
La cosa ha anat a tant per barret, és a dir, una quantitat fixa per habitant; així doncs, als ajuntaments els han arribat els cèntims a carretades. Durant uns pocs dies, als responsables municipals se’ls veia en estat d’èxtasi i levitació; però, quan els han arribat els diners que l’Estat envia als municipis en concepte de participació als impostos, tots els que levitaven, un darrere l’altre, s’han anat foten la testarrada. Han arribat menys diners que els anys anteriors, i si es multipliquen per deu anys són, ai las!, si fa o no fa els mateixos que els que ha fet arribar en ZP amb el seu famós pla. Una jugada de triler perfecta.
Un altre cervell portentós és l’alcalde de Molins de Rei. Aquest, però, sense tanta filigrana con en rialles; aquest ha anat directe al moll de l’os. Com que en aquests moments de crisi i d’atur cal donar exemple, l’home s’ha abaixat un 7% el sou. I per acabar-ho de rematar ha abaixat el sou dels regidors de l’oposició un 67%. Veus com n’hi ha que ens ensenyen el camí?
Tinc la tendrella estabornida en veure els esforços dels manaires de la Diputació de Lleida, altrament coneguts com els 3 + 10, en fer entrar el clau per la cabota. Saben, vostès, amables lectors, allò de la dita castellana de “quien parte y reparte se queda la mejor parte”?; doncs vet aquí la mare del ous, perquè la cosa va de la repartidora.
Es veu que la part dels 3 manaires la cosa de la repartidora la decantaven, sense gaires miraments, cap a la seves 3 bandes, i això incomodava la part dels altres 10; així que s’han empescat una mena d’ajuts municipals que compensen la cosa. I com ho podem fer “sin que se note el cuidado” -que també és una altra dita castellana-; fàcil. On hi ha més colla dels nostres, vull dir dels 10? A les capitals de comarca!; doncs apa, com que es veu que el fet de tenir els CAP, casernes de mossos, parcs de bombers, instituts d’ensenyament, representacions de conselleries, biblioteques municipals, arxius comarcals, abocadors d’escombreries –ep!, això no, que hem de ser comarcalistes i no ens ho podem quedar pas tot-, etc. representa qui-sap-lo! de despesa, cal ajudar-los perquè són unes infraestructures que no les vol ningú més. I als pobles? Doncs, com deien els de la Trinca, “que els donin pel tururut”.
Tot plegat em recorda un afer que vàrem tenir els apotecaris en els temps de l’oprobiosa. Resulta que l’alcohol es repartia a les farmàcies per cupons, i en un d’aquells repartiments en va sobrar un centenars de litres. Solució?, s’ho van repartir entre els membres de la Junta de Govern. Tots els vells apotecaris recordem la intervenció de l’enyorat Guillem Viladot, apotecari d’Agramunt, a l’assemblea que es va convocar per discutir-ho. Us puc ben assegurar que la tendrella que va quedar estabornida no va ser pas la seva.
Que les persones canviem de manera de pensar, de fer, de ser... al llarg de la nostra vida és normal i necessari.
Fa uns dies en un Segona Mà, vaig comprar un llibre que em va cridar l’ atenció: “Palabras de su Alteza Real el Principe de España Don Juan Carlos de Borbon y Borbon” editat per Ediciones del Movimiento i que forma part d’ un seguit de llibres que publicà aquesta editorial de Palabras...., per promocionar la figura del Príncep, i que ens mostren de manera força clara, del gran procés camaleònic que li tocà viure a qui avui és el Rei d’ Espanya.
El volum que tinc compren els discursos que va fer el Príncep des del 7 de gener de 1969 fins al 12 de juny de 1972. Una part de les intervencions són d’ aquestes que donaren peu a fer bromes del personatge, però n’ hi ha algunes de molt significatives i que he volgut remarcar.
La primera referència són per unes declaracions fetes el 7 de gener de 1969, al director de l’ agència EFE, a la pregunta, de si no creia el príncep que a l’ època espacial, la monarquia era una institució anacrònica... la seva resposta era: “....En el cas concret d’ España, no oblidem que, al llarg dels segles, la nostra monarquia va servir per una continuïtat de l’ Estat i de la unitat nacional (...). Potser es pot afirmar que començà a perillar l’ integritat i sobirania de España durant els anys en que es va enfosquir la nostra institució monàrquica. Tot això és el que, sens dubte, va fer pensar al Generalísimo Franco amb la conveniència de comptar amb l’ institució monàrquica...”.
La segona referència és l’inici del seu discurs a les Corts Espanyoles després de jurar com a successor a la Jefatura de l’ Estat, el dia 23 de juliol de 1969. Començava el seu discurs (i no traduexo)
“Mi General, senyores Ministros, senyores Procuradores: Plenamente consciente de la responsabilidad que asumo, acabo de jurar, como Sucesor, a título de Rey, lealtad a Su Excelencia el Jefe del Estado y fidelidad a los Principios del Movimiento Nacional y Leyes Fundamentales del Reino. Quiero expresar, en primer lugar, que recibo de Su Excelencia el Jefe del Estado y Generalísimo Franco, la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936(...)” I acabava el discurs amb “Mi General: (...) A pesar de los grandes sacrificios que esta tarea pueda proporcionarme, estoy seguro que “mi pulso no temblarà”, para hacer cuanto fuere preciso en defensa de los Principios y Leyes que acabo de jurar. (...)”
I la tercera i darrera referència és l’ acte de clausura del Consell General de la Guàrdia de Franco, celebrat a Madrid, el 10 de febrer de 1970.
(...) Vosaltres esteu integrats en una organització que, d’acord amb l’ article 8 dels Estatutos del Movimiento, fa del vostre treball, un servei actiu als Principios del Movimento i Leyes Fundamentales del Reino. (Vosaltres) Heu jurat servir a España; jo també. Heu jurat fidelitat al Principios del Movimiento i a las Leyes Fundamentales; jo també. Heu jurat lleialtat a Franco i a tot el que Franco significa; jo també (...)”
Doncs, ja ho veieu, de quins fangars venim, i per arribar al 2009, ha estat necessari tot un gran treball de transformisme i l’ enfortiment d’ una gran espècie: els camaleons, que al llarg d’ aquests anys, han interpretat tots els papers de l’ auca que han estat necessaris, però no podem oblidar –“honor i glòria”- al Més Gran dels Camaleons: el Cap de l’ Estat Espanyol.
Per cert, com (és) celebrarà l’ efemèrides del 23 de juliol de 1969?
El problema de Ponent ha estat sempre trobar el moment de posar-nos a fer les coses. D’ idees i projectes ja en tenim. Per exemple, per a que ens fessin el Canal d’ Urgell va caldre el pas de segles. Com que els temps avancen que és una barbaritat, per començar a construir el Canal Segarra-Garrigues, només ha calgut esperar un segle... Ara bé amb aquest Canal ha succeït un fet inaudit, cada cop que s’ avança més en la seva construcció es van retallant el nombre de jornals que regarà...., a hores d’ ara es fa difícil saber com es - i qui- “pagarà” aquesta infraestructura. La veritat els qui vivim en petits pobles no entenem que després de molts anys de discutir l’ obra, de picabaralles continues i fratricides entre els futurs regants, quan ja s’ ha aplanat el terreny i quan als pobles se’ls deia que obrissin la boca que ja arribaven els caramels, s’ han trobat, en comptes de dolços, amb un cop de bota a la boca que els ha trencat les dents...
Esta clar, pensarà el lector, es retira terra de la producció perquè hi ha excedents de tota mena de cereals i productes del camp..., doncs això mateix és el que pensava fins que he llegit un article d’ Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique del mes de febrer del 2009, titulat “Neocolonialismo agrario” que parla precisament de la terra... I el que explica és que els països qui tenen diners, ara estan comprant terres per alimentar la seva població. Aquests són els capdavanters:
Corea del Sud ha comprat 2.306.000 Hectàrees de terreny a d’ altres països La Xina, 2.090.000 Ha. Aràbia Saudi, 1.610.000 Ha. Emirats Àrabs, 1.280.000 Ha. Egipte, 850.000 Ha. Japó, 324.000 Ha.
Però no solament compren terra aquests països, grups econòmics també ho fan: un grup suec ha comprat 500.000 Ha a Rússia; un grup rus, 300.000 Ha. a Ucraïna, Daewo Logístic 1,300.000 Ha. a Madagscar, Benetton posseeix 900.000 Ha. a l’ Argentina, país que té 270.000 quilòmetres quadrats en mans d’ inversors estrangers....Morgan Stanley esta comprant al Brasil a l’ igual que el grup francès Dreyfus...
I tornem a casa nostra, a tocar de peus a terra, davant d’ aquestes magnituds i xifres que maregen, que carai estem fent en el nostre país...., quina visió de futur tenen els nostres governs, i encara més, quin és el futur que ens tenen assignat?
vwmollerussa |
dimecres, 25 de març de 2009 | 11:03h
per Francesc Foguet Boreu
Des del 4 de març de 2008, la nostra universitat ha viscut una tensió molt gran que ha polaritzat les posicions fins a posar en qüestió els límits de la legitimitat democràtica entre les parts enfrontades.
Les càrregues policials desproporcionades de la setmana passada van acabar d’embolicar la possibilitat de resoldre la situació per la via del diàleg. Avui hem pogut llegir el comunicat dels membres de l’equip mèdic que atenen l’estudiant Tomàs Sayes, militant del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que ja fa trenta dies que va decidir de començar una vaga de fam «per la universitat pública» (vegeu http://vagadefamperlauniversitatpublica.wordpress.com/). L’estat de salut d’aquest estudiant de la UAB és extremament preocupant perquè, si continua sense menjar, el seu cos pot ressentir-se’n de manera irreversible.
No entenc com és que els representants del govern de la UAB no fan res –no ho han fet fins ara– per intentar de reconduir la situació i, abans que sigui massa tard, establir un diàleg per tal d’evitar que hàgim de lamentar el pitjor. Tenim un Síndic de Greuges, una càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans, professors especialitzats en mediació de conflictes, etcètera, i no podem resoldre la tensió creada entre dos col•lectius de la mateixa universitat? Què passa a la UAB?
Preferim mirar potser cap a una altra banda com si el problema no existís o menysprear olímpicament una forma de protesta, visceral sens dubte, però que és avalada per un dels sindicats estudiantils de més implantació en la universitat? Com és que s’ha arribat a aquests extrems? Què ha fallat en el funcionament dels mecanismes de praxi democràtica de la universitat? Tal com ha anat tot, després d’haver ultrapassat els límits d’allò que és legítimament raonable, després de maximalitzar posicions de força en una dinàmica perversa, és possible que una de les solucions viables fóra que hi hagués una mediació externa, potser del Síndic de Greuges de Catalunya, que s’encarregués d’establir un pont d’anada i tornada entre la institució i els estudiants. Amb quin objectiu prioritari? Aturar l’espiral que ha conduït a un atzucac el crèdit democràtic dels òrgans representatius de la universitat. Abans, tanmateix, sense perdre més temps, amb la màxima urgència, cal que, si us plau, els qui tenen potestat per fer-ho, els qui tenen la responsabilitat institucional de fer-ho, obrin de seguida la via del diàleg necessària amb el SEPC perquè Tomàs Sayes, estudiant de la UAB, abandoni la vaga de fam.
vwmollerussa |
dimecres, 18 de març de 2009 | 23:20h
per Francesc Foguet i Boreu
Es fa difícil de comprendre què passa en el nostre món d’avui. Costa de buscar raons ètiques que expliquin determinades actuacions. El llindar entre allò que és democràtic i allò que no ho és sembla cada vegada més precari. El decalatge entre el discurs i la praxi esdevé més abismal, més contradictori. Quins són els mecanismes per resoldre, de manera democràtica, els conflictes? De què serveixen les mediacions? En la darrera mobilització dels estudiants anti-Bolonya, la d’aquesta vigília de primavera incerta, la policia catalana ha tornat a entrar a la universitat –aquest cop, a la UB– i ha carregat, de nou i de valent, contra els manifestants. Als passadissos de la Facultat de Lletres de la UAB, en què els estudiants han convocat una vaga per als dies 17-19 de març, hi ha diversos escamots de guardes de seguretat privada que controlen que els piquets no aturin les classes. És una mesura dissuasòria que no ha servit de res. Els alumnes que volien fer classe s’acollien al dret individual, mentre que els qui promovien la vaga els replicaven amb l’argument del dret col•lectiu, ja que la mobilització havia estat decidida per l’Assemblea de Lletres de la Facultat. Arguments? Molt pocs i molt superficials, en un debat en què se n’haurien d’esgrimir més i de més qualitat. Corol•lari: les aules buides. Actualment, per acabar-ho d’embolicar, hi ha un estudiant de la UAB que fa 23 dies que està en vaga de fam “per la universitat pública”. Cal arribar a aquests extrems? No hi ha cap possibilitat d’obrir una mediació, ni que sigui amb el suport extern, per entaular un diàleg que eviti aquesta tensió polaritzadora que no beneficia a ningú? Una alumna francesa, que ha vingut d’Erasmus a la UAB, em deia que al seu país també havien fet moltes vagues i mobilitzacions (i encara duren), però que, al capdavall, no havia servit de res o de molt poc, perquè el procés de privatització era inaturable. “De què serveix tot això? Només quan tothom ho demana i es tracta d’una qüestió molt concreta es pot aconseguir algun resultat”, opinava. Resignació? Realisme? Un estudiant de doctorat, membre del sindicat USTEC, m’explicava que els professionals de l’ensenyament estan molt indignats contra el desori de la nova llei i el conseller del ram. Preveia que la vaga del 19M en contra de la política educativa del govern seria multitudinària. Algú se’n sentirà al•ludit? Tot fa pensar que contemplem l’iceberg d’uns canvis dràstics, en tots els nivells de l’ensenyament, que no auguren res de bo, perquè es guien per criteris empresarials. El més preocupant és que, amb un presumpte govern d’esquerres, no sembla que hi hagi formes raonables i efectives –que no siguin fictícies i inoperants volem dir– per expressar la discrepància o per arribar a un consens. Aristòtil a Ètica nicomaquea apuntava que, en les democràcies, l’amistat i la justícia hi són en grau màxim, perquè “els ciutadans, essent-hi iguals, hi tenen moltes coses en comú”.
El passat 20 de gener va morir el professor doctor Jaume Gállego Berenguer, catedràtic de parasitologia de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, doctor honoris causa de la Universitat de Montpeller i fill de Mollerussa. Vaig tenir la gran sort de ser alumne seu, i he de dir que va ser la seva l’única assignatura en què vaig treure una molt bona nota. No pas per mèrit meu, sinó perquè les seves classes varen aconseguir captivar-me, fins a l’extrem que encara ara el que llavors coneixíem com a “paràsits” i ara com a malalties tropicals segueix fascinant-me.
Tinc ben presents les seves corbates de llaç, l’olor del tabac –Bisonte-, els seus llibres i àlbums de parasitologia –emprats encara avui dia-, la seva meticulositat en les explicacions i dibuixos i l’eficàcia dels seus mètodes de diagnosi al laboratori. De fet, la seva assignatura ha estat la que m’ha servit més en el meu exercici professional, i més darrerament amb l’arribada de la immigració, i és que malalties que només coneixíem als llibres les hem vistes aquí al nostre país.
Només tenia un problema: que els “recomanats” treien sempre molt bones notes; encara que l’examen d’aquells pobres desgraciats era, davant de tots, oral i els temes trets a sort de dins d’una bossa, i l’anaven repetint, convocatòria rere convocatòria, fins que la nota era la d’un recomanat. Sortosament, no vaig seguir les indicacions de la meva mare, de presentar-m’hi i dir-li: “Dr. Gállego, sóc nét de doña Teresita de Mollerussa”, fins que vaig tenir la papereta de la nota a la butxaca. Vaig escapar-me d’una i bona.
La universitat catalana ha perdut un mestre i científic de gran nivell, al qual Mollerussa, que duia molt dins del seu cor, li deu l’homenatge que es mereix. Reposi en pau.
Al Pla d’Urgell encara es practica l’esport de les enraonies. Consisteix a posar-se impunement en la vida dels altres, sense que ningú hi hagi donat cap permís. Es tracta d’escampar rumors sense fonament, a tort, moltes vegades per mala fe o enveja podrida, a fi de deixar com més ben galdosa millor aquella persona que es destaca de la mitjania o que imposa una mica de respecte per la seva honorabilitat. La malícia de la gent pot arribar a prendre dimensions demoníaques. En els pobles petits, sobretot, i Linyola n’és un exemple, persones amargades, mediocres o, simplement, imbècils acostumen a practicar la rumorologia més perversa per mirar de fer el màxim de mal possible. No hi planyen esforços. El rumor corre, es fa una bola de neu i, indefectiblement, arriba al destinatari que, per poca sensibilitat que tingui, se’n sent trasbalsat.
Com nius d’escorpins, els qui escampen les enraonies aprofiten qualsevol moment oportú per llançar el seu verí més llardós. No hi ha retorn possible. El rumor, de boca a orella, pren formes diferents, es fa més tòxic, més recargolat, fins a extrems ridículs, de tan increïbles, però que fan forat. Així, per l’efecte nociu de les ments torturades i desdenyoses que han disseminat el seu fel, alguns comportaments èticament impecables o humanament comprensibles acaben convertint-se en persones posades sota la sospita de la rumorologia col•lectiva. La mala fe s’ajunta a l’enveja. Tots els mals instints es convoquen en l’acte de la difamació pública, perquè no es pot suportar que hi hagi homes i dones amb una actitud exemplar, digna de tota lloança. O, per dir-ho d’una altra manera, gent bona, senzilla i generosa, que aspira lliurement a un esqueix de felicitat.
La qüestió de la calúmnia que difon impunement tota una colla de cretins biliosos no és trivial, perquè contribueix, si no es creen antídots potents, a enrarir les relacions entre els homes i les dones dels pobles d’aquest Pla que sembla aturat en el temps. Certament, i no deixa de ser una paradoxa, han canviat molt els costums, els hàbits i les mentalitats: la liquació i la flexibilització dels lligams afectius han produït moltes transformacions en les estructures familiars o en les relacions afectives. De la doble moral catòlica i apostòlica, beneïda pel rigor franquista, hem passat a la relaxació i a l’alliberament de les noses i els tabús. Afortunadament, cal afegir-hi sense reserves. Només els practicadors de les enraonies, enduts per l’estultícia i la dolenteria, continuen jugant amb la hipocresia moral, amb la murmuració denigratòria i amb l’estupidesa humana. Són els carcinomes més putrefactes, al costat dels pets bufats, els egoistes i els avars, del cos social –mutable i acolorit– del Pla d’Urgell.
Encara que molts dels que vivim en petits poblets som una mena d’ apocats, quan ens xafen el dit del peu, expressament i per provocar, serrem les dents.., però a l’ igual que ha succeït ara, quan l’ agressor gira l’ esquena, busquem trobar una solució al problema.
I això és el que hem fet ara, descontents amb l’ injustícia que estem patint, hem reunit els diners, anells, cadenes...i després de guardar-ho en un farcell, hem enviat als nostres homes a buscar als Siete Magníficos, però ens han dit que ara exerceixen en un altre món..., després han anat a la darrera adreça del Clint, sense resultats..., després de Sense Perdó, no se’n ha sabut res mes...Desesperats hem buscat Almogàvers, però pel preu ofert, no els compensava el risc..i els nostres veïns del Komando Garrigues, ara mateix tenen feina amb el Canal...
Mentre es feien aquestes gestions, alguns dels nostres hem visitat als nostres polítics i institucions...amb un mateix resultat: tenen l’ agenda plena i la qüestió plantejada és fora dels seus centres de decisió...A ells també els fan por, els nostres enemics, i, com dèiem al poble “la cadira és la cadira” o “tot per la cadira” i en la defensa del seu poble la podrien perdre. Quan tindrem uns dirigents que no ens oblidin... ?
Després de pagar un segon rebut, que se’ns cobrarà cada cap de mes, cada mes de l’ any, de tots els anys de la nostra vida...i davant de les nostres tímides queixes –amb el cap cot i amb el barret a la mà- davant dels capitostos de la companyia, com a justificació ens ensenyen i ens rebreguen pels nassos uns papers, l’ Acord signat pel Pare dels Xaquetes Blaves, que els dona carta blanca per actuar en tot el nostre territori...,que és el mateix Xaqueta Blava que ha convertit el nostre Estatut en paper mullat, continuant la tradició dels seus antecessors de trencar tots els Tractats de Pau que el nostre poble ha signat amb ells i sempre esperant que acceptem d’una p. vegada els beneficis de la seva superior llengua i civilització. Malgrat els Renegats, bona part del poble s’ ha mantingut i es manté ferma. Si no fos pels diners que ens treuen, ja ens haurien passat a ganivet fa moltes llunes....
Quan més queixosos estàvem de la nostra dissort, algú trobà la solució: el seu nen li havia demanat per anar a Barcelona al mes de maig a veure el mític Batman, que havia anunciat que venia a netejar la ciutat de la màfia, dels gàngsters i de malvats de coll blanc..., aleshores algú va recordar l’ Anselm, un membre de la tribu, que vivia a la Gran Poma i que a la fi dels anys 60 volgué fer venir al poble, al Tom Jones...
Ara hem rebut un e-mail de l’ Anselm on ens diu que amb el seu Big Black Cadillac, anà a Gotham City, s’ entrevistà amb Batman que acceptà la nostra petició. La nostra causa, justa, és a partir d’ ara la seva causa. Des d’ aleshores el nostre poble ha recuperat l’ il•lusió, l’ amic americà lluitarà contra el nostre enemic, perquè la justícia i pau torni a regnar.
La nostra tribu demana QUE ELS REBUTS DE LA LLUM tornin a la normalitat. No volem que torneu a fer plorar als vells –als qui viuen d’ una exigua pensió-, que no poden pagar, ARA, els vostres rebuts. No volem que els nostres pobres, si, som molts els pobres de la comunitat, passin fred per la vostra avarícia. Fem front als opressors de la Companyia. Exigim que els preus tornin a ser raonables....
Mentre, tremoleu!!!! Maig i Batman són cada cop més a prop....
L’ any 1988 va veure la llum el primer llibre dels Estudis Castellnouencs. Era un treball de Miquel Galitó i Pubill titulat “Castellnou de Seana, abans i després del Canal d’ Urgell (1840-1880)..., aquest any 2009 s’ ha publicat el número 19, una obra coral, “La bona sembra. L’ensenyament a Castellnou de Seana”, coordinada pel director de la col•lecció Miquel Galitó i Pubill.
El Miquel Galitó és l’ home, que hi ha darrera aquesta col•lecció de llibres, insòlita als pobles del Pla d’Urgell. El Miquel és un home que estima al seu poble, això ho ha demostrat a bastament. Un home que ha volgut tornar-li al seu poble, una part del que el poble li ha donat a ell i per fer-ho al llarg d’ aquests anys, ha anar recuperant pàgina a pàgina la història d’ aquest poble, fent-la sortir a la llum, i donant a conèixer al mateix temps la vida quotidiana de la Plana d’Urgell el que ha convertit aquests treballs en una referència en el món de la historiografia local.
I a més en el nostre sempre que busques, trobes. I en Miquel va trobar un bon company, en Francesc Pascual i Greoles, el Cisco, que apart d’ ajudar-lo, va llançar la col•lecció amb la publicació de dos veritables joies literàries, “La Golarda. Vivències de la història contemporània de Castellnou de Seana” i la mítica “El jardí de la boira”, que va evidenciar que ens trobàvem davant d’ un escriptor com la copa d’ un pi, davant d’ un escriptor universal. Després en Pascual ha continuat publicant llibres i s’ha convertit a la nostra comarca en una –la- referència del Pla d’ Urgell.
Però tornem al nostre home. Fins ara el lector s’ haurà fet una idea de qui és en Miquel Galitó. La deducció fàcil seria –i l’encertareu- que és un historiador, un lletraferit, un gran estudiós amb un enorme bagatge cultural, un enamorat de Castellnou de Seana i...sí, si, però un home o dona adornat/ada d’ aquestes virtuts en trobareu molts a cada poble, però cap –al Pla- que hagin fet el que ell ha fet...
I doncs, que és el que fa diferent...? El Miquel, també, ha demostrat tenir altres virtuts, virtuts que li han permès implicar als diferents ajuntaments de Castellnou de Seana a col•laborar en la publicació d’ aquests treballs, però al llarg del temps, també ha convençut a la Diputació de Lleida, a Caixa de Catalunya, o en aquest darrer número el Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Número darrera número, el Miquel ha tocat a totes les portes que han estat necessàries i també a la de Pagès Editors, que amb un encert del Lluís, han publicat tots els números de la col•lecció.
Des de 1988 al 2009, no tot ha estat bufar i fer ampolles, i el Miquel ha passat per tota mena de tempestats, des de les de caire personal a les polítiques, i en Miquel Galitó, si alguna vegada ha estat “tocat”, fent un símil amb la boxa, ha tingut el valor d’ aguantar, i, no fer lo fàcil, llançar la tovallola, sinó que s’ ha mantingut damunt del ring, perquè sempre ha cregut en el que feia. Així que ens trobem davant d’ un home d’ esperit renaixentista, únic i irrepetible, un home perseverant... Sí, estem davant de l’ home que ha fet possible la sortida de 19 títols dels Estudis Castellnouencs. Un gran home,o com diria Josep Pla, un Homenot de la nostra Plana: en Miquel Galitó i Pubill.
Doncs vet aquí, xiqueta de Déu, que la ventada del passat dissabte, dia 24 de gener, va desplaçar fins a l’estany aquests espècimens d’ocells originaris de l’Atlàntic; es veu que aquesta circumstància no es produïa des del 1983.
També es veu que, immediatament, els responsables (en aquest cas no sé pas si s’escau el mot de responsables) del Departament d’Interior, amb el conseller Saura al capdavant, han donat la culpa d’aquest fenomen, i per aquest ordre, als alcaldes de tot el món mundial, que evidentment ja estaven avisats des d’Interior que això podria passar i no van fer res per evitar-ho –l’avís consta que el va fer el bidell fent senyals de fum des del terrat del departament, amb una fària que li havia sobrat del casament de la seva neboda-; els altres responsables, que aquests també Déu ni do, són l’Eudald i el Josep de cal Vinagre, perquè, com a encarregats de mantenir l’ordre disciplinari a la població d’ànecs, fotges i camallargs, no varen saber donar les indicacions que calien a les gavines tridàctiles –que es veu que cada vegada que senten parlar del conseller Saura ensenyen el dit del mig, dels tres que tenen, en posició vertical i cap amunt– per no perdre el rumb i tornar a l’Atlàntic; i, per acabar, les terceres responsables, i aquestes encara fotent-se del mort i de qui el vetlla, són la colònia de gavines rialleres que tenim cada hivern a l’estany.
Així doncs, si voleu contemplar l’espectacle més humorístic de la vostra vida, aneu a l’estany per veure les tridàctiles amb el dit cap amunt, i sentir les gavines rialleres, ja que, si aquesta astracanada d’Interior dura massa, serà la darrera oportunitat que es podran sentir perquè el més segur és que la “dinyin” d’aquest fart de riure.
