Mascançà

El bloc de Vilaweb Mollerussa

19 d'agost de 2014
0 comentaris

Vigència de Pedrolo (per Francesc Foguet)

Les reivindicacions del nacionalisme pujolista perpetuaven la mera condició de colònia per a Catalunya. El mateix Pujol no tingué cap inconvenient a potenciar un catalanisme conservador, regionalista, economicista, d’inspiració cambonista més que no pas pratiana. El seu nacionalisme de “peix al cove”, en què el cove eren les oligarquies de poder econòmic, és una rèmora inacceptable que, en aquests moments, no ens serveix per a res.

Avui, després de l’ensorrada del mite Pujol, tot un virrei destronat, ja disposem de prou perspectiva d’allò que suposava el seu “nacionalisme”. Pujol i companyia es venien per un plat de llenties i, per acabar-ho d’adobar, se’n quedaven una bona part. Sempre omplint-se la boca de Catalunya, sempre embolicant-se amb la senyera per continuar amb l’apropiació indeguda dels béns públics. Ara ja ho podem dir ben clar: no és un Pujol el que necessitem per al nou Estat català.

Als anys 1980, Manuel de Pedrolo va escriure diversos articles, publicats en sengles volums, Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació,* en què advertia, si més no, de dues qüestions importants. Primera: calia parlar sense embuts de la relació entre ocupats –els Països Catalans– i ocupants –els estats Espanyol i Francès– per definir la realitat. Segona: calia apel·lar a l’independentisme com a ideologia de resistència i de llibertat, perquè el “nacionalisme català” estava cada vegada més integrat en un “nacionalisme espanyol” intolerant, agressiu i perdonavides.

Independentista de pedra picada, Pedrolo –com també Joan Fuster o Joan Oliver, a la seva manera– detectà de seguida l’estafa que suposava una immodèlica transició espanyola, sobretot respecte al règim d’ocupació que patien els Països Catalans. Es va canviar –relativament– de règim, però es va mantenir incòlume l’estat, amb totes les seves castes privilegiades. I, per postres, sota l’ègida borbònica. Esquerrà, socialitzant i alliberador, l’independentisme pedrolià aspirava a una ruptura de les inèrcies del passat per construir un país nou, més just, més solidari, més lliure.

Escrivia Pedrolo amb la seva lògica perforadora i implacable: “Oblidem moltes vegades que, en voler ser allò que som, i voler ser-ho de l’única manera que compta, íntegrament i sense interferències, com és el dret més elemental de qualsevol comunitat, no exigim pas a ningú, en aquest cas als nostres opressors, que renunciïn a res de substancial, a la més petita parcel·la de la seva personalitat col·lectiva, i que no és de cap manera un gest hostil fer-los entendre que, exactament com ells no tenen cap raó per renunciar a la seva cultura i a la independència nacional que l’assegura, cap no en tenim nosaltres per cedir la nostra i resignar-nos a una dependència que, no ho podem ignorar, va erosionant-la ràpidament” (p. 35).

Amb voluntat d’aclarir els conceptes i el panorama general, per tal d’evitar confusionismes, equívocs, ambigüitats i hipocresies, marca característica del nacionalisme pujolista i dels derivats posteriors, Pedrolo raonava el següent: “a casa nostra hi ha un nacionalisme més o menys oficialitzat que s’ha integrat a la mística de la unitat espanyola i, doncs, és nacionalisme espanyol que només demana uns avantatges per a la regió que administra, i hi ha els moviments d’emancipació nacional que […] s’haurien d’anomenar només independentistes, ni que únicament fos per evitar l’equívoc que engreixa el regionalisme mal disfressat de nacionalisme” (p. 100).

Davant dels trencacolls sobre la legalitat, Pedrolo tenia molt clar quin era el valor de les lleis, que no poden ser mai una gàbia per als pobles, sinó que n’han d’estar al servei: “cap poble no té lleis pròpies mentre les que es dóna li poden ser discutides, mentre s’hagin de subordinar a una legislació aliena”. Crític amb l’Estatut d’Autonomia, excessivament limitat per “un text superior”, lamentava que l’Estat es concedís, de manera autoritària i prepotent, “la llibertat d’establir quanta llibertat o quina mena de llibertat els altres pobles podran donar-se dins de la seva, comparativament total” (p. 102).

Pedrolo defensava la importància de la pràctica democràtica dels pobles lliures: “Per democràcia s’ha d’entendre la intervenció del poble en el seu govern, no pas la intervenció d’aquest poble o dels seus òrgans rectors en els afers d’una altra comunitat. La democràcia, podríem dir també, és el respecte a les decisions de la majoria del propi territori, no pas el respecte obligat a les decisions de la majoria d’un altre poble” (p. 109). Conseqüentment, rebutjava de ple que un poble en subjugués un altre: “Cap poble no pot pretendre exercir la seva democràcia a l’interior d’un altre poble; la democràcia és aquella forma de govern que es dóna lliurement cada poble” (p. 156).

Com és natural, Pedrolo no podia observar amb bons ulls l’actuació de Pujol, al qual va retreure que arribés a declarar-se representant ordinari de l’Estat espanyol a Catalunya. Per això, va engaltar-li algunes guitzes considerables que, llegides amb perspectiva, semblen profètiques: “ningú no té tanta visibilitat com ell, ningú no parla tant d’un cap de l’any a l’altre, ningú no és tant escoltat si sumem vots, ningú no té tanta ocasió de dir-nos-en una de freda i una altra de calenta, ningú no té tantes facilitats de reduir a una regió espanyola la nació catalana, que bé deu existir si hi ha nacionalistes i ell mateix confessa que ho és” (p. 138-139). Sobta que un home a qui agradava tant de donar lliçons a tort i a dret, ara calli i no doni explicacions sobre la seva indecència.

Pedrolo vaticinà lúcidament, als anys 1980, les falses rutes d’un autonomisme que conduïa a uns atzucacs estèrils, com ha passat, i, en canvi, apostà per una defensa de la identitat fins a les darreres conseqüències: “No som ningú, mentre no assegurem del tot la nostra identitat. I un poble només l’assegura amb la seva independència” (p. 79). En aquests moments d’efervescència social, el pensament pedrolià mereix una (re)lectura atenta, perquè brinda moltes bones raons per fer efectiva, tan aviat com sigui possible, la independència política a què aspira una majoria àmplia del poble català.
Francesc Foguet i Boreu

(*) Vegeu Manuel de Pedrolo, Cròniques, Lleida, Publicacions dels Països Catalans, Edicions El Jonc, 2007. Citem d’aquesta edició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!