Mascançà

El bloc de Vilaweb Mollerussa

22 de juliol de 2014
0 comentaris

Aquest Onze de Setembre (per Francesc Foguet)

1714. Els catalans van prendre les armes per defensar un model d’Estat als antípodes de l’absolutisme borbònic. La Guerra de Successió, com ha argumentat Josep Fontana a ‘L’ofici d’historiador’ (2010), va ser, en el fons, una guerra pel model d’Estat. Els catalans hi van bregar per la independència i les seves lleis nacionals, pel respecte a una personalitat política, per un sistema representatiu molt diferent del castellà. Van ser vençuts per la força de les armes. Van patir la repressió ferotge dels vencedors. Era només el començament d’una llarga corrua de derrotes, capitulacions i genocidis.

2014. Els catalans han de defensar amb raons, amb arguments, amb la paraula, el dret a exercir la democràcia per poder crear un nou Estat a Europa i al món. És una batalla molt més profunda del que sembla. No es tracta només d’una confrontació entre uns països ocupats (Catalunya, el País Valencià, les Illes) i una metròpoli imperial (Madrid) que els exprimeix, els menysprea i els ofega sistemàticament. El pols independentista vol acabar també amb un “estat de coses” que afavoreix uns grups dominants de poder, que s’aprofiten de la situació en detriment de les classes més febles, les mitjanes i les populars. Un poble no pot viure amb un Estat permanentment en contra, hostil, i amb unes oligarquies que, despredadores, només aspiren a lucrar-se’n en benefici propi.

A diferència d’altres èpoques de la història i altres processos d’independència política, a Catalunya, avui [19 de juliol de 2014], un dels factors clau és la força que té la societat civil per a empènyer el procés cap endavant. Els referents històrics (de Solidaritat Catalana a l’Assemblea de Catalunya) serveixen com a punt de contrast i de lliçó. “Hem d’aprofitar els guanys com a força, i les pèrdues com a lliçó”, escrivia Maurici Serrahima a ‘Mentrestant’ (1944), encara que el seu programa polític insistia, des de postulats conservadors, en la via utòpica de la catalanització d’Espanya, actualment del tot impossible.

Les lliçons de l’experiència ens han de ser útils, si més no, per tal de no haver de repetir els fracassos i els errors clamorosos del passat. Perquè –no ho oblidem– els processos democratitzadors i sobirans van ser avortats pel corró de la classe política de torn i, també, per l’eterna i fatídica desunió dels catalans. Però el fenomen actual és, probablement, nou, insòlit, pel seu abast interclassista, per la seva radicalitat democràtica i pel consens majoritari que desperta en la societat catalana.

Sigui com vulgui, el pols independentista de la societat civil ha de tenir molt present les lliçons de la història, si més no de 1936 i 1976, en què les oligarquies de poder catalanes es van aliar amb les estatals per frenar l’avenç de projectes més democràtics i més progressistes. Còmplices de dictadures corruptes i voraces i de sistemes de qualitat democràtica molt dubtosa, les elits dirigents catalanes no han de tenir marge polític per a cap nova traïció. Ni tampoc es pot permetre que intervinguin en el procés per neutralitzar-ne els anhels col·lectius o per rebaixar-ne els plantejaments.

Els qui neguen la via democràtica dels catalans i les catalanes, els nacionalistes espanyols de dreta i d’esquerra, apel·len a “sagrades” i “inamovibles” raons d’Estat –la Constitució i la llei– que són les que, al mateix temps, serveixen per fer polítiques socialment retrògrades i repressives i, pel que fa a Catalunya, per limitar, en tots els camps, les competències en l’autogovern i el nostre potencial de futur. Com a poble amb una llengua i una cultura mil·lenàries. Com a poble, també, que, davant de la degradació actual, vol decidir el seu demà i apostar per un altre model d’Estat molt més democràtic i molt més just socialment. Com? Simplement, votant d’acord amb la llei vigent, segons que estableix l’Estatut d’Autonomia, una norma, en definitiva, espanyola. I, si això és vedat com sembla molt previsible que sigui, caldrà fer via i apel·lar a la legitimitat democràtica i al dret d’autodeterminació dels pobles.

Al capdavall, la independència de Catalunya no aspira només a crear un Estat, i encara menys un que copiï el pitjor de l’espanyol, sinó que vol edificar-ne un, amb totes les facultats plenes i sobiranes, en què sigui possible practicar una democràcia més participativa i socialment més justa. Sense que la llei hi esdevingui un fre. És una aposta, doncs, de present i de futur. Qualsevol altra ruta pertany a un passat que ja no ens és útil, que no s’ajusta a les aspiracions de més democràcia i més llibertat. En tot cas, siguin independentistes o no ho siguin, els catalans i les catalanes aspiren, a través del vot, a un acte de sobirania popular, a una confirmació de la democràcia.

Aquest Onze de Setembre, als carrers de Barcelona, hem de tornar a demostrar al món que volem votar de manera pacífica i democràtica. Per decidir, ara, el futur. I, naturalment, per guanyar-lo.

Francesc Foguet i Boreu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!