La col.lecció de forja que va formar Rusiñol des de la seva primera joventut i que va anar enriquint amb tantes penes i treballs com entusiasme dóna nom a Museu del Cau Ferrat. Prèviament havia donat nom a la casa-taller de l’artista a Sitges i, anteriorment, entre 1885 i 1894, al taller que compartiren Rusiñol i l’escultor Enric Clarasó al carrer de Muntaner de Barcelona. Paradoxalment ha estat la col.lecció menys estudiada, tractada i difosa de totes les que configuren la joia de la corona del patrimoni sitgetà. Però sense la col.lecció de forja, el Cau Ferrat no seria ben bé el Cau Ferrat.
“Un record potser subconscient d’un carro de saltimbanquis, la mandra del treball imposat per una necessitat gens frisosa, el crepuscle ratllat per una carretera, una figura femenina un xic sublimada i la ferotge estultícia d’un alcalde de llogarret donant turment espiritual a un fill estabornit d’autoritat i L'Alegria que passa naixia, un vespre d’estiu, a Sitges, de l’esperit de qui havia recorregut una part de Catalunya sense pressa."
(Miquel Utrillo, Història anecdòtica del Cau Ferrat.
Col.loqui Internacional Santiago Rusiñol, del Modernisme al Noucentisme (Resum, 1)
Segons el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, «Santiago Rusiñol és una figura clau d’un període crucial de la nostra història, el pas del Modernisme al Noucentisme», definint-lo Rusiñol com «una perfecta barreja d’egolatria i dedicació al país, una figura fascinant i inesgotable en la nostra història i en la nostra cultura».
Amb aquesta presentació el president de l’IEC ha obert el Col.loqui internacional “Santiago Rusiñol, del Modernisme al Noucentisme”, organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura dins del Centenari de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Any Rusiñol (Barcelona/IEC- Sitges, Palau de Maricel, 12-14 d'abril de 2007).
Amb el títol de "Santiago Rusiñol, del Modernisme al Noucentisme", el passat mes de setembre es va convocar un col.loqui internacional amb voluntat participativa per tal d’aplegar els diversos estudiosos de l’obra de Rusiñol i l’estadi actual dels treballs que porten a terme. Les aportacions en obres, diem-ne.
Hi ha vetllades en què l’escenari del Teatre Prado ha passat a formar part de la història de les arts de l’espectacle. Ho va ser el 1893, amb la estrena de La Intrusa, de M.Maeterlinck en traducció de Pompeu Fabra, una vesprada anunciada com la II Festa Modernista. Ho va ser el 1897, amb l’estrena de La Fada, de Jaume Massó i Torrents amb música d’Enric Morera, en un intent de promoure i consolidar un teatre líric català amb tanta vocació de dignitat com de reconeixement per part del públic. Tots dos espectacles van comptar amb sengles discursos abrandats, entusiastes i programàtics de Santiago Rusiñol, que era qui els promovia.
Després, el 1930, hi va haver la posada en escena de Orfeu, de l’escriptor francès Jean Cocteau dirigida pel pintor i dramaturg Artur Carbonell; una obra de vocació transgressora, aquesta, que sense la tradició de l’impuls de modernitat de les dues precedents potser no hauria arribat a bon port.
Quan un museu com el Cau Ferrat compta amb un segle llarg d’existència, el conjunt format per les seves monografies, guies i fullets informatius es converteix en testimoni historiogràfic de la institució museística i dels seus avatars. És un fidel reflex del pas de les estètiques, dels diversos nivells de recepció de les peces, de l’atenció que han merescut al llarg del temps, dels formats de difusió de les col.leccions, i del llarg etcètera que són els diversos aspectes del desenvolupament i la gestió d’un museu i de les seves col.leccions. I, de vegades, tot aquest aplec informatiu ens diu més pel que no diu que pel que expressa.
“No treballi, porti una vida de pau i distregui’s”. Aquesta és la recepta mèdica amb què l’autor de El poble gris va a raure a un poble tocat del mal de la mandra, on la setmana més animada de l’any és Setmana Santa (som a principis del segle vint, l’any 1901) i on, per més traces de concreció que hi cerquem, l’autor juga net i ens fa saber de bon principi que no cal que ens hi escarrassem.
Fins el moment present, la personalitat i l’obra de Rusiñol han estat objecte de dues trobades d’experts.
La primera va ser el 1993, organitzada pel Centre d’Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona. Catorze anys més tard, i amb motiu d’aquest Any Rusiñol, la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales ha organitzat a Sitges el simposi que, dirigit per Daniel Giralt-Miracle, ha tingut lloc el proppassat cap de setmana.
Santiago Rusiñol, arquetip de l'artista modernha comptat amb aproximacions, concrecions i aportacions que faran que, a partir d’ara, la imatge de Rusiñol sigui més rica en matisos i en punts de mira.
No sé fins a quin punt podrà gaudir dels fastos commemoratius de rigor, però se’ls mereix tots. El 2007 el senyor Esteve compleix cent anys i continua essent un referent, per bé que la seva popularitat ja no és el que era.
Vesprada al Cau Ferrat, amb la presentació de la darrera "Peça del mes" d’aquest 2006. Aprofitant l’avinentesa de la vesprada al Cau, m’endinso per enèssima vegada a l’habitació del piano, i després a l’habitació de l’artista perquè recordo que al capdamunt de la porta hi ha el record nadalenc del pessebre que el 1897 van fer Rusiñol i Utrillo.
Com que la música no hi podia faltar, perquè si no l'Any Rusiñol no seria del tot rodó, el concert d'obertura va tenir lloc la mateixa setmana de la celebració, el dissabte a la nit, a càrrec del pianista Joaquín Achúcarro.
