... I que tenen una clara vocació de sorprendre al personal. A la Happy Mansion ja em tenen la mida presa i per tant toca esforçar-se perquè tot surti rodó. La darrera proposta: un tast a cegues. Amb els dos primers vins vam doblar l'aposta, dos vins blancs de cop:
D'amagatotis vam posar a les copes dos dels vins blancs amb més personalitat del panorama català. Haig d'amtere que em van clavar les varietats de raïm: Xarel·lo pelSicus -una meravella d'acidesa mineral mimada per una vinificació en amfora que ras i curt, passarà a la història, temps al temps-. I tota la golositat del Macabeu, de Gelamà, untuós, intens i elegant -un altre que deu n'hi do-.
El joc continuava amb una joia de l'Empordà: El Flor d'Albera de Martí Fabra. A taula m'ho van encertar: "És que fa olor de raïm..." I es aíxí :un nas força clar, però amb un punt més sec en boca que despita. Tocava jugar .... vam parlar de Gewürztramminer, però al final també em van clavar el moscatell. A taula tenia un bon equip de tastadors. L'exquisidesa la va posar el vi de Joan Fabra.
Hi ha vins que t'alegren la vida i a més te la incendien. Joan d'Anguera l'han feta grossa, molt grossa amb aquest Altaroses. Garnatxa fina 100%, delicadesa i baixa extracció, flors i regalèssia, suavitat i persistència a la copa a cegues potser un Sirà del Roïna, un Pinot Noir de la Borgonya, un vi per gaudir i no rumiar. Aquest no el van encertar, però els va agradar molt, a mí potser m'agrada més encara. Tinc una AltaRosa clavada ben endins.
La Terra Alta ens fa regals, en Joan Ramon Bada i l'Arrufat l'interpreten d'allò més bé. I, a més ens porta tresors recuperats com les vinyes centenàries de Morenillo. Raïm indefinible que tant aviat pinoteja, com trepaneja, singular, rebel, un interrogant que desvetllarem en properes anyades. Aquest tampoc el van encertar, era impossible, però va convencer a tothom, acabaven d'incorporar un raïm a la seva vida, i això sempre és motiu de celebració. Gràcies Vins del Tros.
El darrer vi va donar molt de joc. Un Astrales de Ribera de Duero, tenia un deute per pagar, des de feia dies, i ho vam fer amb la intensitat que aquesta Tinta del País ens va regalar. Mentre l'oloraven ja veien per on anava el vi, humitat de la bona, un punt làctic, torrats fins i elegants ... I la G. ho va clavar, ella jugava amb cartes marcades en aquest vi. Si hem de passejar pels vins estatals que sigui amb vins com aquest. Per uns quants el millor del tast, per fi un territori conegut després de tants vins soprenents.
La darrera copa no va ser a cegues,era una altre promesa. A la Happy Mansion grans amants dels vins més dolços, no havien tastat mai un Calisay "Tap de Suro", un dels bons, alcohol destil·lat al bellmig de la Riera d'Arenys, 27 herbes, i una ampolla del 1971. Sensacional, farigola, anissats, dolçor, dens, intens ... Van entendre de cop el significat de l'expressió soc un "Trinquis de Tap de Suro" ells s'hi van tornar tot d'una. És difícil que una vetllada enològica pugui acabar millor.
Gràcies Montse i Ignasi, un cop més per l'acolliment. I no patiu: To be continued!!!
Hi ha vins que t'enamoren. Hi ha dies que són per estimar-los, perquè estimis més encara la teva gent, les teves dones. Dies perquè tots fem més per millorar la vida dels que són prop teu, els que necessites i et necessiten.
Sant Jordi.
Sovint els llibres, la literatura, les converses i la paraula viva ens han ajudat a entendre més, entendre'ns millor, saber ser menys i no deixar mai de somiar ...
Els vins ens hi ajuden, millor dit els vins que ens estimem i que ens estimen, ens ajuden.
"Companys d'ampolles i converses"
Hi ha vins que sembla que t'estaven esperant, potser eres tu que els esperaves.
El Montsant i Joan d'Anguera ens regalen un vi de taní de pètal. Tan fràgil com intens, lleuger per saborós. Garnatxa clara, més directe del que sembla.
Hi ha vins que a la copa mostren la veritat del seu relat. Hi ha vins que convencen des de la seva coherència. Hi ha vins que t'incendien la vida.
Un vi de finca ple de flors, de regalèssia, d'acidesa. Suau però de carícicia i embolcall potent. Potser un vi de futur incert, de present inmens. La força de la joventut i la innovació obre camins plens de vida ... seguim-los! La sort és dels valents.
Una declaració, de principis, d'independència, de formigó i fusta escassa, deixeu-me que us digui que l'han clavat.
Un vi de boca pura, tacat per la imperfecció del nostre plaer.
Enguany Sant Jordi té una altre rosa, un Altaroses, a la copa. Regaleu-vos-el, regaleu-lo, compartiu-lo, feu-lo vostre, feu-lo d'ells i d'elles.
A Viníssim aquesta AltaRosa la duem ben clavada, la sang que regalima té gust de garnatxa i de sinceritat ...
Salut i gràcies al Celler Joan d'Anguera per la seva sensibilitat, el pecat és nostre.
Les bones notícies a Costers del Segre no venen només dels vins de muntanya. Aquest ull de llebre és dels vins més Viníssim que he tastat aquest any, per diversos motius, preu inclòs.
Vi: Siós Les Creus 2010, Celler Costers del Sió
DO: Costers del Segre
Raïm: 100% ull de llebre
Elaboració: vi negre amb maceració en fred, remuntats i delestages i un pas per bóta de roure francès de 300l de 9 mesos.
Grau: 13.5º
Preu: 7,83€
Tast: roig i lluent, concentrat al centre de la copa; nas especiat, amb un fons de confitada; rodó, golós i sobretot una acidesa present madura i llaminera que fa que en beguis més del compte; perfecte per beure i menjar a l'hora. Viníssim!
Glopets: dues bones notícies, un Costers que surt viu de la bóta i la confirmació que l'ull de llebre ens pot donar vins tan àcids com llaminers i fer-nos oblidar aquell 40% de vins que es beuen a Catalunya amb un producte fet aquí, de qualitat i a un preu més que competitiu. El que m'agrada per aixó és que a Costers insisteixin amb l'ull de llebre, posats a diferenciar els seus vins negres i tenint amb compte que no hi ha giare ull de llebre a Catalunya, tenen camp per recorrer.
Si aquest vi acaba triomfant tant com el Petit Bernat que ningú es sorprengui, jo ja he repetit molts vegades i més cops que ho faré i a més tastos que el posaré.
A la DO Penedès, terra de Merlot i Cabernet tant com de Sumoll i Xare·lo, també hi podem trobar vins singulars, que en lluita directe amb les varietats negres franceses esdevenen heròïcs.
A Parató Vinícola en trobem un bon exemple amb el seu vi de carinyena, ells en diuen samsó -potser l'únic error, d'aquest vi-.
El seu Parató Samsó no és només una raresa a la DO, també és un vi excel·lent, un vi Viníssim per molts motius. Tastem-lo.
Vi: Parató Samsó 2008
DO: Penedès
Raïm: Carinyena 100%
Elaboració: vi negre amb un envelliment de 12 mesos en bóta de roure francès, americà i hungarès de 300l, amb la fermentació malolàctica feta en bóta.
Grau:13.5º
Preu: 8.95€
Tast: vi roig, lluent; amb un nas d'herbes i terrós, amb nótes més fumades de l'envelliment; en boca és mostra rodó, golós, àcid i intens, essent com és un vi de glop fàcil i suau, és una magnífica porta d'entrada al que és una bona carinyena. Una troballa, no el deixeu escapar.
Glopets: m'ha costat deu i ajuda trobar-lo, el vaig tastar fa tres anys a la presentació de la Guia de Vins de Catalunya, i no l'havia vist mai més enlloc.
Són 3.888 ampolles d'una carinyena xulíssima i amable, que ens dona un registre molt clar del que és la varietat sense haver de pagar un peatge abusiu pel que fa a la bóta, el taní o l'estructura.
És una carinyena per molts paladars, que al mateix temps demostra que a la DO Penedès es poden fer vins negres més que interessants.
El preu no arriba a 9€, per un monovarietal de carinyena és un regal del bons.
Seré dolent i no us diré on l'he comprat perquè només em queda una ampolla i sortirà al Tast&Casa d'avui al vespre. Haig de correr a comprar-ne més. La necessito.
I aquest vespre emplenarem les copes, hi clavarem el nas, xarruparem llarg i ens delirem, amb Samsó però sense Dalila.
Beure vi és un acte de creativitat compartida, múltiple. Una suma d'experiències a la vida de l'elaborador, el cep, el temps i qui el pren, on, quan i amb qui.
Prendre vi és prendre un glop de vida, un raig de sol, un grapat de sorra, suor treballada, il·lusió, tradició, història i futur. Prendre vi és prendre vida, i una manera d'aprendre a viure, conviure. És compartir un regal. Prendre un regal compartit. El regal d'un raïm, d'un any de vida, d'una idea, d'un projecte. Prende vi és una carícia als llavis, a la llengua. La boca envinada és viva.
Cada glop és un glop menys que farem a la nostra vida. Un glop més, temps viscut guanyat. És la copa buida i la copa plena.
Prendre vi és compartir creativitat i fer-la viva. És emoció i emocionar-te. És un instant en el temps de moltes coses.
Prendre vi és beure'l. Prende'l és fer-lo teu i que tu siguis més dels altres. Beure vi és el que fem, i vi és el que fan per nosaltres.
Prendre vi som nosaltres i som els vins que prenem. Tria'ls bé.
El vi una promesa d'amor i felicitat: una rosa vermella. La cançó, un glop de garnatxa i carinyena. Els llavis vermells i humits, un petó envinat. La llengua un regal compartit...
"Give me love, give me happiness Give me hope, give me loneliness Give me fight, give me bad desire Give me chills warm it up with fire No one ever said that life was fair Give me something that I could admire Show me something that I could inspire ..."
Dona'm amor, dona'm felicitat Dona'm lluita, dona'm pecat Glàcem i escàlfem amb foc Ningú ha dit que la vida fos justa Però dona'm quelcom que pugui admirar Ensenya'm cosa que m'inspiri ...
Tot això i més ho trobem a l'Heravi Jove 2012. Un vi que sense la imperfecta desmesura del 2011, ens emociona en la seva jove sinceritat.
No hi ha tanta complexitat. És menys lasciu. Però també ens dóna amor i felicitat. La seva força ens ensenya el camí de la lluita i el pecat - enbuides cada ampolla que obres-.
Ens escalfa els vespres ensopits de l'hivern. La justícia no enten de vins i menys la vida. Gaudeix tant com et sigui possible.
Àdmirem els vins de Vinyes d'en Gabriel. Les seves vinyes velles, garnatxes i carinyenes. Admirem l'homenatje a les mans de l'avi. Deixem-los que ens inspirin.
I sobretot ens bevem uns vins que són la promesa d'uns llavis vermells i càlids: A Blood Red Rose
Give me love, Give me happiness Give me wines like L'Heravi for my neverending desire ...
A Can Viníssim és tradició que el vi de la Nit de Nadal sigui un vi de Mallorca. La casualitat ha fet que esdevingués una petita tradició, em guardava vins que em feia moltes ganes de tastar i en arribar aquest vespre trobava un bon motiu per obrir-los. El fet que uns quants anys aquests vins coincidís que eren de Mallorca, ha fet que ara de manera deliberada en guardi algun per aquesta nit.
Al solstici d'hivern, celebrem l'estiu Balear, Mediterrà, la llum després de la foscor ...
Enguany tenia vi de Can Majoral . Aquesta tardor m'havien fet arribar Gorgollassa 2010 per un tast, però això és d'un altre apunt companys. I també S'Heretat 2006 el seu Callet de vinya vella. Viníssim i Callet una atre volta una bella història d'amor, o potser una vella ...
Vi:S'Heretat 2006, Can Majoral, S'Algaida
DO: Pla i Llevant
Raïm: majoritàriament Callet i una mica de Sirà i Cabernet.
Elaboració: vi ecol·lògic amb pràctiques biodinàmiques elaborat amb raïm de les vinyes més velles del celler de la finca Son Reus. Fermentació en inox i envelliment de 12 mesos en bóta de roure.
Grau: 14º
Preu: 18€
Tast: roig força cobert per ser callet; nas especiat, herbes de garriga, notes de regalèssia, un fons de fruita vermella no massa dolça; pas per boca sedós, elegant, amb aquella acidesa que li dóna vida i llum, un record d'oliva negra. Ja veig l'argil·la roja entre les oliveres al costat de les vinyes, plaer preciós ...
En va sobrar i el vam acabar al cap d'un parell de dies, encara era millor. Ho veieu com cal tenir esperança en el demà, hi ha coses que milloren ...
Glopets: ara us vull fer dentetes Ànima Negre, 4 Kilos, Negre de Sa Colònia, S'heretat ... quina traca oi? I el d'aquest any quin serà? Ara no toca d'aquí al soltici d'hivern hem de viure i beure moltes coses.
M'agrada encetar l'any a Viníssim amb un vi de la collita nova. Un vi jove, carregat de vida i esperança. Tenim l'oportunitat de viure un altre any, de beure'l, celebrem'ho doncs amb un glop de sol i de llum.
El Solà Fred Blanc 2012 va ser el primer vi de la nit de cap d'any. Tancàvem dotze mesos tastant el nostre primer vi del 2012: Macabeu 75% i Garnatxa Blanca 25% plens de dolçor i acidesa, cap punxa per enlloc, golòs i fresc. Un vi d'aquells per beure entre galledes i a doll, podria fer-nos mal.
Sight no more ladies, sight no more ... Cada glop una festa, la nostra. Una promesa d'estiu. Aguantarem el fred fins que el bon temps tornarà ... i mentrestant gaudirem de vins com aquest.
Un vi per molts paladars i més butxaques.No arriba a 5€ amb sort potser 4€. quants cops pots comptar i comprar la felicitat amb els dits d'una ma.
Aquest és un dels vins que ha de fer forat en el públic més jove. Perquè és un vi directe, clar i de plaer rotund. Perquè els joves estan buscant els seus vins i els vins joves el seu públic. Insistirem en aquest vins i en aquest públic. Tornarem al Masroig.
Ara emplenem la copa amb Solà Fred Blanc, Negre o Rosa. Clavem el nas, olorem fort, xarrupem llarg i mentre ens delim, tanquem els ulls, recordem el millor del curs passat i fem la promesa que aquest any lluitarem per ser millors.
Avui faig trampa, bé no del tot, però potser sí una miqueta. Què és una minivartical: una vertical de pobres de butxaca que no d'esperit.
Durant aquesta tardor he tingut l'oportunitat de tastar diferents anyades d'aquests tres vinassos. Un trio d'asos de Garnatxa Blanca.
Els entesos fan tastos verticals de sis o set anyades. Jo de dues, com a màxim tres ... i molt content. Parlo de mini verticals perquè de Rita només hi ha el 2010 i el 2011, d'Edetària n'hi ha molts més però només puc comparar el 2010 i el 2011, i Ctònia vaig tastar amb Jaume Serra el 2009, 2010 i 2011.
Arrel d'aquests tasts, fruit en part de l'atzar i també forçats per esdeveniments professionals no desitjats, he tret alguna conclusió. Imperfecte, robada i incerta però meva.
Començarem per ordre cronol·òlogic la primera minivertical va ser la de Rita al Club del Cep el Dia Internacional de la Garnatxa, gràcies a la generositat d'Atortas Tast que ens va portar un Rita 2010, el 2011 el van posar en Jordi i l'Helena. A taula Ramon Rosset, Josep Mª Llibre, en Jota i ... dos vinassos. El 2011 molt bo, fresc, un punt cítric, toc de fusta i el 2010 excepcional en herbes aromàtiques, mantegues i mentolats. Un primer judici ens porta a dir que el 2010 és una anyada irrepetible.... o potser no?
Anem pels Ctònias. Amb Jaume Serra he tingut la sort de tastar molts del seus vins, el de casa i els que fa a fora. El passat novembre ens va portar un Ctònia 2009, 2010 i 2011. Un estil de Garnatxa Blanca més madura, però sense perdre de vista la frescor i l'acidesa que la faran viva molts anys. Dels tres vins 2009 i 2010 força semblants, elegants, rodons, amb un final en boca viu penetrant. El Ctònia 2011, diferent, menys gras, més fruita, tocs de llima ... I una pregunta com és que s'assemblen més el 2009 i el 2010, que aquest darrer i el 2011?
Edetària Blanc 2010 i 2011, molt elogiat el 2010. Tornen les mantegues, els hidrocarburs, els mentolats, gras, intens, integrat... i el 2011 força cítric, golós amb la fusta present, salat... i aquí arriba l'avís per navegants de Joan Àngel Lliberia, JALL, llum de la garnatxa:" tots estòs vins els bevem massa aviat, lo 2011 pel març o l'abril farà el tomb, i apareixeran els tocs mentolats i marxarà la fruita més cítrica, la fusta s'haurà integrat del tot, i serà una bomba com el 2010. Cada any passa igual ..."
És aquí quan hem de reinterpretar el Rita 2011, el Ctònia 2011 i l'Edetària. La capacitat d'evolució d'aquests vins és impressionant. En qüestió de mesos tornen de ser bons vins a ser vins excepcionals. Cal saber esperar. Sabrem tenir paciència?
Soc dels que creuen que un vi, més enllà de la cimatologia de l'any, reflecteix més encara la vinya, els ceps i el terrer, i el factor humà -que no el tecnol·ògic-, la sensibilitat de qui fa el vi, la suma de decisions que es prenen durant la seva elaboració, i la memòria de com interpretar el seu raïm. Per tant em crec fil per randa les paraules de JALL i tinc clar on arribaran aquestes Garnatxes Blanques del 2011 quan tombi l'hivern i encetem la primavera.
Valgui la reflexió robada, imperfecte i incerta sobre aquest vins com un desig del que volem que esdevingui el 2013, i que junts caminem cap a la plenitud.
Vinissim deixa pel Cap d'Any unes paraules: Només som allò que compartim ....
Salut,
*Gràcies Rita, Ctònia i Edetària pel plaer i la veritat que ens regaleu.
La Sumoi ha estat una varietat proscrita a Catalunya fins va ben poc. Raïm "desnonat" -adjectiu de trista actualitat-, per varietats franceses suposadament més nobles i que amb el temps hem vist que només es suporten amb perruca i perfum de maquillatge de celler, tal com els nobles a la cort de Maria Antonieta.
Vet a quí que la terra és tossuda i els ceps més, tot torna -diuen-. I a la Cooperativa de Rodonyà que tenen sumoll per donar i per vendre se'ls va acudir reivindicar-lo amb una Jornada Tècnica de la Sumoll 5/05/2011 i van aprofitar l'ocasió per demanar a l'enòleg Joan Rovira perquè vinifiques 4 vins escumosos amb Sumoi: els IOMUS, el nom al revés, tot canvia per tornar a començar.
Aquesta és la història que ens porta a la seductora oferta de Ramon Rosset -home de vins de llarg recorregut i de coneixements profunds, gran divulgador i amfitrió de taula més que generosa - a tastar els 4 IOMUS,la capsa sencera, una vertical de Sumoi "sui generis".
Primer us passo la fitxa que va publicar la Cooperativa de Rodonyà, després parlarem de la vesprada d'art: Iomus Clàssic. És un vi escumós de la varietat sumoi negre. La segona fermentació s’ha fet seguint el mètode tradicional Iomus Ancestral. És un vi escumós de la varietat sumoi negre d’una sola fermentació que s’ha iniciat en dipòsit i ha finalitzat en aquesta ampolla.
Iomus Blanc de Noirs. És un vi escumós de la varietat sumoi negre, elaborat com a blanc de noirs, és a dir, evitant que la pell tenyeixi el most. La segona fermentació s’ha fet seguint el mètode tradicional.
Iomus Cryo. Most congelat. És un vi escumós de la varietat sumoi negre. La segona fermentació s’ha fet seguint el mètode tradicional, però els sucres per fer aquesta fermentació s’hi han afegit en forma de most del mateix vi base conservat mitjançant congelació.
Fins aquí la part objectiva. Amb la primera copa la del Clàssic ja em vaig enamorar de la fruita vermella, la pastisseria, i el sabor ferròs, un punt metàl·lic,sanguinolent -qui no s'ha llepat mai una ferida?- que tinc associat a la sumoll. I la bombolla, perletes roges, acaronant llengua i paladar.
L'Àncestral, el vi d'agulla, ens porta a un vi més rústic, més desigual, records de taula llarga i família, un viatge en el temps. Trajecte que fas des de la qualitat d'una producte ben fet, sabors quasi calcats al Clàssic, bombolla més divertida. Quan tronarem a tenir vins d'agulla de veritat coma aquest?
El Blanc de Noirs, més fi i elegant. Però amb el toc i la perosnalitat que li pertoca a la varietat. Com és que hem estat tants anys visquen d'esquena a un raïm tan singular. Esperem no sigui massa tard?
El Cryo, brutal.Un cava fermentat amb el seu most, teatre dins el teatre, Shakespeare revisited: To be or not to be. Aconseguirà el Sumoi ser "fill pròdig" de la vinya catalana?
Festival de Sumoi i bombolles a les copes de Can Ramon. Poques vegades obrir quatre ampolles esdevé un exercici de justícia poètica. Un raïm i la seva supervivència, una cooperativa que lluita per un llegat, uns vins o caves que des de l'excel·lència en l'elaboració i una presentació exquisida obren portes d'esperança. Uns Iomus que probablement només tindran continuïtat en la nostra memòria ...
Vesprada d'art, símbol de la fugissera felicitat del temps i que fa que haguem de valorar més encara l'estima en els rostres que ens miraran aquest dies de taula llarga, bona vianda i millors vins.
Mengeu i beveu-ho tot perquè és en la felicitat dels rostres que us estimen que trobareu la vostra ...
vinissim |
Cava |
dimarts, 18 de desembre de 2012 | 15:56h
De Cava Mata i Coloma m'agrada tot. El seu concepte de les "Cupades", el toc final que l'avi donava al cava en funció de si en volien un de més fresc per l'estiu o un de més golós per l'hivern, em sembla una manera perfecte de barrejar tradició, història familiar i una estratègia comercial de diferenciació de producte de primera. Ja sabeu que soc fan total del seu Cupada Nº5, el rosat pàl·lid amb un monastrell.
Però el millor de tot plegat és que encara tenen més joies que regalar-nos. L'Ensamblatge un dels seus caves de llarga criança n'és una. Tastem-lo ...
Vi: L'Ensamblatge Brut Nature Gran Reserva 2007, Cava Mata i Coloma
DO: Cava
Raïm: Xarel·lo 50%, Parellada 25% i Macabeu 25%.
Elaboració: most flor de vinya pròpia, 1ra fermentació a 16º per un cava brut nature gran reserva, amb un envelliment mínim de 3 anys abans del degorjat.
Grau: 11.5º
Preu: 11€
Tast: Color un punt daurat, com ha de ser per l'edat dels vins que porta dins, i bombolla petita; el nas és un festival de pastisseria i carmel, resultat del llarg envelliment abans del degorjat; la boca és llaminera i fresca, suau, intensa i rodona, les bombolles joganeres arrodoneixen la festa.
Glopets: un cava que es troba molt per damunt del preu que en pagues. Amb una boca apte pels amants del cava brut, tot i que és un brut nature, o dit d'una altre manera, és una alternativa perfecte a productes "més francesos". Potser sigui un cava més per un pollastre al forn o postres, que per un aperitiu, però una cosa està assegurada sempre que l'obris serà una festa. Deliciós!
Ara provaré l'ensamblatge més difícil, clavar el meu nas a la copa de cava -volums enfrontats-, oloraré fort, xarruparé llarg i em deliré amb aquest Ensamblatge llaminer ...
* I si preferiu un cava gran reserva però més sec aviat us presentaré el Pere Mata Reserva de la Família, de bombolles bones no ens en faltaran, no patiu ...
El passat 5 de novembre es va presentar la Guia de Vins de Catalunya 2013. aquest any a començament de juliol vaig anar a portar els vins de la Cooperativa de la Serp i em vaig quedar a tastar amb Jordi Abellan, Jordi Alcover i Sílvia Naranjo.
Una jornada més que interessant i molt formativa. Estrictes en el tast, les puntuacions, els taps, les contraetiquetes, punynets ens el comentaris i elogiosos amb les sorpreses si eren grates ...
Un dia molt divertit que si el repeteixes 5 cops per setmana durant gairebé 6 mesos torna en una feina que només es pot encarar amb rigor, professionalitat i un tirada molt forta pels vins, els viticultors, les vinyes, el paisatge i el territori.
A la vida tot és criticable i susceptible de millora, però hores d'ara ningú ha presentat un mètode de tast més objectiu que el tast a cegues. Un mètode que sovint és tan injust que fa que la justícia poètica dongui presència als vins més insospitats.
A Viníssim això ja ens està bé. Sempre he dit que la Guia és la revolta dels petits.
La Guia ha esdevingut una realitat amb pes específic, ha creat un espai que abans no existia i l'ocupa de ple dret.
De la mateixa manera projecte una imatge global i molt potent del conjunt dels vins catalans. Abans i ara ningú fèia, ni fa aquesta feina, com a màxim les diferents DO's i amb major i menor fortuna projecten una imatge dels vins de la seva zona i punt.
Molt interessant en aquest sentit és la feina de la Guia de Vinum Nature de vins ecol·logics i biodinàmics. Em sembla que ja van per la segona edició, un dia d'aquests en parlarem.
Ara tornem a la festa al TopViCavaCAT. Com cada any cito de memòria i en l'ordre que vaig prendre els vins que vaig tastar:
Edetària Blanc -equilibrat i molt elegant. Via Edetana Negre-el seu negre més visceral, a voltes el que més m'agrada. Edetària Negre-un top, li queda molta vida per davant. Finca PErsonal-la garnatxa peluda de finca, un tros de vi, amb molt recorregut.
*Els primers vins van ser d'Edetaria per una raó de proximitat ...
* Llavors vam començar pels blancs
Pda'- ja l'havia tast abans, aquesta cop molt millor, més aromàtic i intens. Quintà Blanc-una gran garnatxa blanca de la nova escola terraltina, molt bo. Muscat Martí Fabra, Flor d'Albera- nas impresionant, en boca no em va convencer tant, hi tornaré. Pardas Xarel·lo-quan la treballen bé, el xarel·lo dóna, PArdas m'agrada molt. Akyles Macabeu-sensacional macabeu, ja el recordava així. Akyles PX-sorpresa amb el Px, que es repetirà més endavant, n'hi ha molt poc. Rita- 2011 molt bo, però sense arribar a l'excel·lència del 2010. Pedra de Guix-praliné, avellanes, mineral, gras, l'altre PX el millor blanc .... Abracadabra-va aguantar després del d'abans, molt interessant.
* Arribats en aquest punt de qualitat vam canviar de tipus de vi.
Argil·la Xarel·lo-l'havia provat al Vijuny, un cava inmens. Argil·la Sumoll-elegància i sumoll, molt xul·lo, aquests Argil·les llàstima del preu. Torelló Jeroboam 2007-mantega, bobmbolla, tradició i plaer. Recaredo 2007 Recaredo 2006 Subtil Recaredo 2004 Recaredo 2003- un crescendo de finor, un rere l'altre, no hauríem acabat mai...
* Vam arribar molt amunt, canvi de tipus de vi.
Belat-al final he aconseguit tastar-lo, extremadament fi i elegant, un pinotet ... En Numeros rojos- garnatxa peluda, especiada i de mig cos, en vull molta ... Odysseus-clàssic i elegant. Lo Morenillo-encara no m'he recuperat, 4 mesos de fusta per acaronar espècies i regalèssia, de lluny el més singular ... el més Viníssim. Sra. Carmen-potent i intens, té tot el que li demanes a un vi negre, més clàssic però. Mans de Samsó- profund, mineral i amb l'estilet de la carinyena sempre apunt. Pater-garnatxa negra, treballada i clàssica Les Manyes i Les Tosses-tops prioratins Els Escurçons i LEs Pesseroles-sensacionals tots dos, millor la carinyena Braó-un dels grans vins per comprar enguany, "només" val 20€, lluminós i expressiu Lo Somni-molt correcte i jo ja duia massa vins Palell Les Tallades i Comes d'Orto-quan Joan Assens t'explica els seus vins, sents plaer a la boca i a l'intelecte, ens fa millors. Cartús-un altre top prioratí Finca Personal- tancàvem el tast jugant a casa.
*Dia flor bon dia per blancs, negres taní viu perquè entràvem en quinzena mineral. Joan Assens dixit.
Demà taula rodona al MeaM convidats pel TR3SC amb Lluís Tolosa, Jordi Alcover i Nani Viníssim parlarem de la Guia de vins de Catalunya 2013 i tastarem entre altres coses el Sargantana 2011 aviat sabreu perquè.
A l'estimat Mas Candí, com recordo el Mandó de Can 28 i l'elegància del tots el QX haguts i per haver, tenen un vi sensual, bónic, juganer i llaminer:Desig 2011.
Vi: Desig 2011, Celler MAs Candí
DO: Penedès
Raïm: Xarel·lo 100%
Elaboració: vi blanc de vinya vella ecol·logica i biodinàmica de 48 anys, maceració en fred, envelliment de 7 mesos amb les mares amb batonage en dipòsits d'ínox.
Grau: 13º
Preu:8.5€
Tast: magnífic color, molt lluent; al nas d'entrada poma, però de seguida és un festival de fruita tropical amb notes de fonoll; en boca és molt untuós, que bons que són els vins ben treballats amb les mares; acidesa, notes minerals i un final amargós; amb més volum que persistència, deixa un gust molt agradable. És directe i clar, més que un Desig un Plaer ....
Glopets: De Mas Candí només en puc dir coses bones. Els vaig descobrir de casualitat i els seus vins m'han fet passar molt bones estones. El QX fa temps que és una estrella a tots els tasts on el presento. Juntament amb Pardas, és per Viníssim, un els cellers més interessants del Penedès.
Interessant també la vinya experimental que tenen plantada amb varietats recuperades i portades de l'Alguer com el Mònica, el Cannonau ... Que ja han començat a treure el cap per algun dels seus vins com Les Forques.
Pel que he vist el Desig porta el mateix camí que el seu germà gran, a la gent li agrada molt. Fresc, intens i saborós ... Que més li podem demanar a un Desig ...
Salut,
* Ep i un dia d'aquests us parlaré de l'Indomable ... el seu cava amb sumoll.
Feia temps que tenia pendent un tast amb els amics de Torrelles del Llobregat, Atortas Tast. Tast&Casa va moure cels i terra per aconseguir referències de qualitat, les més estrictes novetats i algun raïm recuperat que ja havia tret el cap per Viníssim.
Ara us en comento el resultat, però us avanço la conclusió que en van treure els assistents: " Mai ens hauríem pensat que hi havia tanta riquesa de vins a Mallorca..." I això que només en van tastar sis!
Fusió de Blancs 2009, Son Vives, Vi de la Terra de Mallorca. Un cupatge de Malvasia i Chardonnay amb pas per bóta. Vi blanc passat per bóta amb un groc daurat que anunciava intensitat i llaminadura, potent d'entrada amb notes dolces i postgust molt agradable. Marcava més la malvasia que el chardonnay. Un blanc amb personalitat elaborat a unes vinyes de Banyalbufar al cor de la Serra de Tramuntana. Tal com els dèia a taula: " Aquest vi és l'única cosa que mancava al sopar de carrer de l'anunci de la Damm, rodat al mateix poble de Banyalbufar: un bon vi a taula!"
Nou Nat de Binigrau, vi de la Terra de Mallorca elaborat a Binialí, Premsal o Moll -la versió baleàrica del xarel·lo- i chardonnay. Vi blanc envellit en bóta, el groc en aquest vi molt més pàl·lid, fruita madura, prèssec, alguna fruita tropical, notes dolces, molt aromàtic i amb una fusta molt ben integrada. En boca molt volum, glicèric i persistent, és un vi d'aquells que guanya sempre, un trumfu segur als tasts. "D'aquest no en tens alguna ampolla per vendre?" 14.5º que no treuen cap punxa per enlloc, i es fonen amb el vi per donar-nos plaer. Cau es sol a s'hora baixa una tarda d'estiu mirant la mar ....
A la foto al costat del Nou Nat veiem un vi rosat. És el Rosat Ecol·lògic del mateix celler. Mantonegro i Merlot, guanya el primer, poc el color rosat una mica evolucionat, fragant al nas, entrada golosa i potent, acidesa interessantíssima i al final un record de merlot. "No me'l imaginava així, aquest rosat sí que m'agrada". Llavors va ser el tron de la Gorgollassa de Can Majoral. Havíem tastat la collita del 2005, divendres tocava la del 2010. Vi negre de raïm recuperat, mig acceptat pels consells reguladors després de 10 anys ... A la copa, un vi de capa baixa, roig i lluent, amb notes herbàcies, però amb un taní molt suau, terrós, elegant una incògnita. el recordava diferent, potser han estat les proves en les vinificacións. en voldrem més de Gorgollassa i en voldrem més vins. Gràcies Can Majoral per l'atreviment i la constància!
*L'ampolla de gorgollassa és la que està sense etiquetar a la darrera foto.
Jaume Mesquida és un clàssic dels vins mallorquins, com a nissaga familiar no s'han estalviat maldecaps, i amb judicis i herències pel mig els seus fills han fet un celler nou: Mesquida Mora. Vins casi biodinàmics, molt modern de disseny i amb una presentació més que impecable, els haurem de seguir d'aprop. Vam tastar el seu Trispol. Potser una de les etiquetes més boniques que hem vist en anys. Trispol, mot mallorquí utlitzat per denominar el terres enrajolats, i que en aquest vi vol transmetre el terrer. Molt opac en nas, en boca, el cupatge de raïms negres amb clar predomini de varietats franceses, se'ns ofereix rodó i llaminer, estructurat i subtil alhora, hi haurem de tornar a tastar aquest vi.
Gallines&Foques de Francesc GrimaltTocava un dels grans el , no us perdeu la web d'aquest projecte, solidari, reeixit i molt divertit . Una de les sorpreses de l'any .... passat. Mantonegro 70% i Sirà 30%, envelliemnt de 15 mesos, vi excepcional de llarg recorregut, encara està en procés d'integració i arrodoniment, al qual no li han robat gens de fruita, golós, molt golós i llarg, molt llarg ... amb gallines o sense nosaltres també aplaudim al Mestre Grimalt un cop més ...
Acabàvem el tast a Torrelles amb un Negre de Sa Colònia de Toni Gelabert, no és el primer cop que Sa Colònia de Sant Pere, ni el Mont Ferrutx treuen el cap per Viníssim . Callet de vinya vella, en un vi més clàssic que els anteriors però que ens remet directament al caràcter varietal i mediterrà d'aquesta varietat. Bona acidesa i profunditat en un vi que és un glop de tarda d'estiu, el sol enlluernant-nos i fent-nos concentrar en les humitats de la llengua, assaborint vi i vida ....
Em deixo per properes ocasions el Vi d'Auba, S'heretat i Son Àngel. Deixeu-me que us anuncïi que algun d'aquests vins té l'Ànima Negra ... Oi que ja sabeu de què us parlo ...
Salut,
* Gràcies un cop més David, sense tu aquest tast no hauria existit.
Bé exactament va ser abans d'ahir. El TR3SC presentava formalment la seva secció de vins, Viníssim o més ben dit Tast&Casa hi som ben presents.
L'acte era al jardins del Palau Robert i hi havia una sèria de contants que maridaven les seves cançons amb vins de la ma de Xavier Barba. Senzill, bonic i original.
Dels maridatges de vins destacaré un dels meus vins preferits de cada any el Vi Novell del Celler del MAsroig, en soc un enamorat des que el van treure fa dues collites, i com cada any és un dels pecats més delciosos que cometo amb delit i fruició.
Després del maridatge musical pràcticament totes les DO's tenien una selecció dels seus vins i els donaven a tastar.
Hi havia molt on triar i per molts paladars diferents.
Volia parlar-vos de dos vins.
Primer el Petit Carlania de la Conca de Barberà un dels vins de Jordi Miró i Sònia Gomà. Trepat 100%, roig clar, poc cobert, amb una magnífica acidèsa, gerds frescos i poc madurs i aquell punt cítric del trepat. Encara no l'havia tastat, a voltes Catalunya se'ns fa fins i tot gran i hi ha massa vins que no arriben a tot arreu.
En el record els seu esplèndid rosat, potser el rosat de trepat més complexe que he tastat mai, i el blanc de noirs. Ens hauriém de "beure" més sovint.
Encetava l'article dient que m'havia enamorat d'un Priorat. MAs MAllola, Celler Marco Abella, nom sorprenent per italià, la família Marco està censada al Priorat des del s.XV.
Però anem pel vi, si algun dia hem parlat del Priorat 3.0 el vi d'avui és del gairebé del 4.0. Si no vaig errat és un vi d'Ester Nin. Pel color no diries mai que és de la DOQ vermell, gens granatós, i poc cobert, podríem comparar-lo al del Petit Carlania i no exagero; molt net i lluent. El millor del color és que tot això ho transmet en boca, aquesta llum, lleugera i intensa, amb flashos minerals, un compendi d'equilibri i acidesa que fan del vi un dels Priorats més frescos que he tastat mai. Una altra versió de la garnatxa, la carinyena i la licorella.
Un vi amb uns sorprenents 20 mesos de bota, que no ens apallissen per cap banda. Llevats naturals, fermentacions lentes, pràctiques de cultiu biodinàmic tot resumit en vi que és tot ell una llambregada de llum i plaer.
L'altre dia vaig assistir a una xerrada-classe-tast de Joan Ramon Escoda sobre biodinàmica i vam tastar tres del seus vins.
Anem per la xerrada. A part de quatre collonades, la banya i les llunes, no havia ni llegit ni escoltat una lliçó biodinàmica "a fons". Part del que ens va explicar és perfectament entenedor: reforçar la biodiversitat d'uns conreus amb la vegetació i el compostatge fet al mateix indret tot cercant el màxim de conreu orgànic a tots nivells. Seguir un cicles llunars com s'havia fet tota la vida. O potenciar els conreus reforçant el compost amb alguns remeis de plantes o algun mineral concret com el silici. Són coses que amb un mínim de sentit comú, ja veus que dolentes no són.
La base filosòfica, Steiner, que hi ha al darrera pots creure-te-la o no. Segons Escoda ell el que té més clar és que les pràctiques biodinàmiques li funcionen, és la seva conclusió després d'uns anys de prova-error, dit d'altre manera si funciona, funciona. La resta com en molts casos és literatura.
Anem de cara als vins. Obvia, però sorprenent és la seva frase:"No hi ha vins biodinàmics, només hi ha raïm biodinàmic" És a dir no hi ha recepte per fer un vi biodinàmic, només per conrear la vinya amb mètodes biodinàmics.
Tal com ell explica la seva manera de fer vi, entraria més dins la categoria de vins naturals: " Ni llevats artificials, ni enzims, ni filtrats, ni sulfurós afegit" Bóta sí, i de vegades força, però més velles -amb molt vins, que no pas avinagrades- que noves.
Fermentacions capricioses i eternes, control de temperatura per la calor, però no pel fred.
Anem pels resultats dels seus "Monovarietals d'aigua vegetal". Divertida i encertada definició que fa dels seus vins.
Els Bassots 2007: Chenin 100%/maceració de 10 dies amb les pells-brisat doncs-/ i cap a la bóta durant 15 mesos, 8 dels quals va durar la fermentació/resultant un vi groc palla, amb més llevats i mantegues que fusta, gras amb volum, d'entrada suau, després torna intens, i una dolçor que ens remetia a un alcohol potser no del tot integrat, el vam prendre calent/ Complexe, sorprenent i interessant. Per alguna banda deien que un pel evolucionat.
El Nas del Gegant 2011: Ull de llebre 100%/inox sense bóta/roig, preciós, ribet molt líquid; nas de fruita vermella i especiat, pas per boca suau, sedós, de glop llarg i al final un punt de nervi, més que interessant/ Un vi d'aquells de glop llarg i fer-te passar la set, assaborint un vi fresc i molt juganer.
*Vull afegir que la primavera passada vaig tastar un 2010 que havia evolucionat massa i presentava trets oxidatius i olors desagradables.
Les Paradetes 2006:Sumoll, Garnatxa, Ull de Llebre/8 mesos de bóta/ cobert de capa, roig profund; suau primer i contundent després, per a mí mana molt el sumoll, aquell gust ferrós, metàl·lic i sanginolent que de manera individual he associat a la varietat. Un vi complexe i amb un paladar innovador, per tot plegat, raïm biodinàmic, absència de sulfurós, bóta més que respectuosa/. El recordava així.
Joan Ramon Escoda és dels que passa del tast," Si us agrada beveu-ne molt, i si no, hi ha molts vins al mon"
Sembla que passi dels vins, i que tot i que la seva màxima és "La llibertat és donar sense esperar res a canvi"Però el preu mig dels seus vins, excepte El Nas del Gegant, ronda els 18€-19€.
El que sí que vull comentar és el fet que si combinem llevats naturals, amb fermentacions que comencen i acaben quan els sembla, no importa la durada, reduim la fusta nova i minimitzem l'aportació de sulfurós. Els vins són força diferents: d'una suavitat molt contundent, no tenen aquella entrada o atac agressiu i vandesenvolupant els seus aromes i sabors d'una manera més natural. Penso en els vins d'Orto quan escric això. I d'alguna manera els vins de Joan Ramon Escoda, reforcen això que dic.
D'altre banda el discurs varietal, "Vaig escollir la Chenin perquè em semblava que era el raïm que millor s'adaptava a la finca per alçada i orientació" Costa molt més d'empassar que els seus vins. Ex enòleg, va plantar amb un criteri pre-biodinàmic i ara li costa defensar decisons preses d'antuvi amb criteris d'una altre vida. era més fàcil dir que quan va plantar no hi havia gaire sensibilitat en aquest tema i ja està.
La intensitat amb que Joan Ramon Escoda viu i explica el fet biodinàmic transmet una energia que sí que es reconeix ens els seu vins, que per a mí tenen la principal virtut que ha de tenir un vi de "raïm" biodinàmic, que se li noti, que aquest fet el diferencïi. Si no és així que sigui biodinàmic és una etiqueta de marketing i punt.
Gràcies Joan Ramon, per la classe i els vins, que veurem de tant en tant... el problema de no tenir una butxaca "biodinamitzada".
"How did I save the world from Parkerization?" és el subtítol d'un llibre d'Alice Feiring que porta el nom més de prensa rosa "The battle for wine and love". El fet és que le llibre té molt poc de novel·la romàntica i parla molt de vi, en el sentit més "Global" de la paraula, per internacional i també per les connotacions negatives que el nom genera en el mon del vi. És divertit, diu no poques veritats i ensenya no menys vergonyes.
Com amb moltes coses al voltant del mon del vi, local o nacional i global el viatge cap el coneixement és inversament proporcional a la felicitat que pots treure dels vins.
En algun moment del llibre Alice Feiring es retrata a sí mateixa com un Woody amb una perruca pelroja. I per la seva llengua esmolada podria passar per un Dimoni Vermell.
Personalment els vins i els dimonis sempre em fan pensar en Ànimes Negres i les etiquetes endimoniades de Miquel barceló i el Son Negre. Son diables puta mare, vi ,rauxa, pecats i tira milles. Els dimonis d'avui són una mica més desubstanciats. Alice Feiring presumeix dels vins més "tradicionals" amb envelliments llarguíssims, no amb bóta però, i al cap de mig llibre diu que gairebé tots fan la mateixa olor de capsa de galetes que la seva àvia treia els dissabtes a la tarda. Olors bones, molt especiades, aromàtiques però que tot i la seva variació es repeteixen d'un vi a l'altre.
Vins de calaixera, diria jo.L'altre dia sobre els anomenats "vins naturals" em deien ..."Al final, quan han evolucionat una mica tots s'assemblen ... massa"
Tant de predicar per això, per dir que la tradició té un gust massa semblant, em pregunto. Ja me li he carregat mitja banya al dimoniet Alice.
L'altre mitja li cau quan parla de Robert Parker, ben bé només sap criticar-lo quan el té lluny quan descriu els seus encontres diria que sent una ... atracció fatal. Ja ho diu ella que anava mancada d'afecte.
I el que critica i això sí que ho fa bé és la tendendència "Globish" globalitzadora i alienant que ha provocat l'Advocat del Vi. L'excés de fusta i torrats, la concentració enfosquidora en els vins, i la uniformització de sabors.
Aquí sí que hi combrego.
Especialment sucós i trist és tot l'apartat que descriu les innombrables eines que tenen, els enòlegs que així ho volen, per fer la cirugia total als vins. Des dels llevats a la carta amb receptes màgiques de sabors incloses, el xips, l'escorça i els tanins artificials, les màquines d'osmosis inversa ... que els permeten canviar-ho tot - grau alcohlic, taní, acidesa... Literalment pots fer vi només amb polvos i un líquid que no sempre cal que sigui suc raïm.
"Duc el Dimoni dins jo", en Tomeu Penya ho té clar, jo també, però el el dubte és clar: que hi ha dins dels vins dimoni o raïm?
Millor ho descobrim a l'altre vida. Sia al cel o a l'infern. Com que els Dimonis de callet del Son Negre són massa cars pels figurants dels "Pastorets" com nosaltres. Us en recomano un altre de Dimoni Vermell , el que Ferré i Catasús vinifica a la Terra Alta. Garnatxa, carinyena, ull de llebre en el millor vi que he tastat del celler, i no afegiré res més.
No li preguntarem massa coses en aquest vi, perquè en tenim "molta de set".
Ara quan agafis l'ampolla de Dimoni Vermell vigila no et clavis les forques. Emplena bé el got i convida a beure l'Alícia, una privilegiada que beu a doll i de franc vins que nosaltres no tastarem mai, i ho fa a regions vitivinícoles, magnífiques Wonderlands, que ni Lewis Carroll no hauria ni somiat mai per la seva Alícia- que voleu li anaven més els bolets al xicot-.
El vi que sobri deixeu-lo per nosaltres pecadors confessos i condemnats que hi clavarem el nas, olorarem fort, xarruparem a fons i mamarem llarg.
Salut i pecat, Dimonis!
* I de tant en tant legiu llibres com el de l'Alice Feiring, que tot i les seves contradiccions ens dóna alguna llum dins un bosc que sovint preferiríem continués entre tenebres.
L'espai escollit pel TR3SC, una de les sales del palau-museu del MEAM , més que adient per l'esdeveniment, ni gran mi petita i amb un punt d'intimat més que interessant. Els retrats femenins de grans dimensions no ens treien els ulls de sobre. Semblaven Sirenes cantant a Ulísses, aviat sabreu perquè ho dic això. Malena Fabregat va servir la primera copa amb Delicioso suicidio en grupo d'AArto Passalinen. Humorísitc relat d'uns suïcides que decideixen ajornar la seva fi fins que trobin una manera adient per fer-ho i que esdevé un viatge col·lectiu i hedonista cap a una fi en la que troben un curiós equilibri entre el goig de viure i un final anunciat i sorprenent. El vi a la copa era com no podia ser d'altre manera L'Equilibrista de Ca N'Estruc i Quim Vila, un dels vins del projecte de "negociants" Uvas Felices . Tant l'etiqueta com el marc del projecte eren més que adients per acompanyar un suïcidi deliciós i superar el tràngol amb "èxit". Joan Goméz Pallarés prenia el relleu amb una lectura que ens remetia directament amb la terra, el camp i la natura reivindicant la mare del vi. El llibre era J.A. Muñoz Rojas , Las cosas del Campo i ens proposava l'esmentat viatge amb una prosa clara, neta i poètica que evocava imatges de les diferents estacions de l'any i la natura com a comunitat. Aquest viatge iniciàtic i de retorn Gòmez Pallarés el celebrava amb l'enèssima renovació d'un exitós fet col·lectiu com és el Celler Cooperatiu de Capçanes. Els seu vi 5/X Pinot Noir és un vi innovador i reeixit que amb la delicadesa de les seves flors, mores i clau celebra la renovació i l'atreviment d'un projecte local amb ambicions globals tenint com a punt de partida les seves arrels. Malena ens servia la segona copa amb Luís Sepúlveda i "El viejo que leía novelas de amor". Un viatge a la selva tropical, i també humana, en el qual un home gran redescubreix la lectura i llegeix unes novel·les d'amor que Malena ens oferia amb les Sirenes de Cadaqués d'Ivo Pagés, seductores en forma de varietats blanques molt ben vinificades que es reflectien als quadres-miralls de la sala, poesia estàtica a les parets, en moviment i voluptuosa a copa i boca.
El maridatge s'acabava amb la poesia de Lent de Narcís Comadira, un viatge a la intimitat que De Vinis connectava amb la seva infantesa i un vi veí d'aquests primers records; ple d'olors, camins, sòls i els espais comuns que Comadira retrata a la seva poesia. Igualada, poble natal de Joan, i Òdena, on rauen les vinyes i el celler Puiggròs i d'on surt l'immens Sentits Blanc també esdevenien espais comuns a les nostres copes.
Tot això i un interessant col·loqui, potser massa curt, va ser el que vam gaudir amb intensitat i plaer al MEAM. La proposta del TR3SC ha estat més que suggerent, entre les cares dels assistents, satisfacció. En volem més d'aquests actes de vins i cultura.
Tanco amb una cita de Joan d'ahir que per sí sola justificava l'esdeveniment:
"La literatura i el vi són instruments que tenim per superar l'espai i el temps i esdevenir immortals"
L'altre dia vaig tastar dos vins nous del Celler Somdinou, la sucursal de la Cooperativa de Gandesa.
Una idea divertida en la que uns quants socis de la coop. posen les millors finques i raïms per fer millors vins. La llegenda diu que eren 19, d'aquí els Som...
Un gran vi el Puresa, Carinyena 100% amb vinyes centenàries,escriu una part del relat posterior i un resultat més que reeixit, tradició modernitat ben entesa amb un vi que dóna molt bona boca, però sorprenentment una persistència mitjana. Han tingut el detall de medir molt bé la fusta i que no tapi el raïm, però potser esperava més, o potser es que fèia massa poc que havia tastat un Corellium ....
Dels vins de gama mitjana us recomano i MOLT! la Garnatxa Blanca amb bóta del Somdinou Blanc, concentrada i esplèndida.
Ara fugio cames ajudeu-me del Somdinou Negre, l'he tastat un parell de cops i encara no l'he entès. Sec, cuit, passat de rosca ... tinc un amic que el va deixar a mitja ampolla, i si és a gairebé 20€ la tirada, és que t'han aixecat la camisa.
Jo imperfecte i bevedor, sí que les vaig acabar les dues voltes; ara si no baixa un àngel, una verge o una sirena ... i m'il·lumina, m'enlluerna o m'encigala d'laguna altra manera, no m'enxampen mai més.
Tota aquesta buidada de pap, té a veure amb que fa molt poquet han sortit un parell de vins del celler d'allò més Vinissims.
Una garnatxa blanca de vinyes velles només tocada per l'ínox, llaminera, deliciosa i fresca a menys de 7€. Un vi d'aquells que pot anar de la ma de la resta de cellers de la DO com Barbara Forés, Edetària, La Fou -que curiosament també té un vi negre innombrable, per dolent, i caríssim-, o el mateix Gandesola de la Cooperativa de Gandesa, i dir això és dir molt d'un vi.
I l'altre és una carinyena d'aquelles que hi vas corrents a tastar-la - inox, vinya vella- i que et deixa més fred que calent. Tens la sensació que l'han fet amb el pitjor raïm que els quedava i que probablement tenia una condició dubtosa i una maduració excessiva. Justet, potser divertit i prou.
M'agrada molt que una cooperativa es reinventi amb vins com el Puresa, i games mitjanes tirant a lates com els Somdinou Blanc passat per bóta.
Més feliç encara em fa el fet que els treguin fusta i es llencin a la piscina amb vins d'ínox i que se'n surtin la mar de bé. Esperem que amb la matèria primera que tenen aquestes carinyenes pugin de nivell.
De moment emplenarem les copes amb or blanc de les terres de l'Ebre, hi clavarem el nas, olorarem fort, xarruparem llarg i gaudirem amb delit i pecat.
Cal parlar dels Orígens quan aquests reivindiquen l'herència d'un territori i lluiten per la seva dignitat i supervivència.
Orígens que et serveixen per explicar-ne el present i són, sobretot, una llavor de futur.
El vi és futur, el futur dels que creuen en les seves arrels.
Un vi, l'Orígens, com a metàfora de la lluita d'un dia concret, assenyalat.
Una lluita que no és d'un dia, si no que ve de molt enrere i que no es pot aturar.
El vi té una vida limitada, fins i tot curta, però cada any hi ha verema, es renova amb cada collita i la lluita dels valents que es guanyen la sort amb l'esforç, no s'atura.
Aquest vi de la Torre de Fontaubella és fruit del compromís d'en Josep i l'Olga.
Un compromís que els ha portat a apostar per un poble minvat d'habitants, on l'activitat s'havia ralentit, el temps quasi aturat, el trulls immòbils, les vinyes un somni oblidat i les destil·leries un record dels avis.
Plantar vinya per recuperar el passat d'un poble. Per recuperar la memòria d'una família. Plantar vinya carregada de futur pels fills. Lluitar per aquesta vinya al costat del pare. Fer realitat un somni, explicar el present.
Un vi com a símbol d'allò que creus, allò que defenses, allò pel que lluites.
Aixecar sobre les runes familiars una casa d'hostes, Ca la Mònica. Una casa gran, oberta al món, on hi caben amics i passavolants. Una casa des d'on pots ensenyar el que estimes, defensar comarca i territori.
Tot poble necessita gent que aposti i cregui en ell.
Un vi com a metàfora de la lluita en una Diada que parla de futur.
Elaboració: vi negre de vinya jove al Clot de Perejaume amb un pas per fusta de 8 mesos en bótes amb un parell de vins.
Grau: 14.5º
Preu: 5€
Tast: vi roig, lluent i viu; mig cos, lleuger i llaminer en boca, garnatxa jove, amb una fiblada de carinyena que el fa fresc, amb una acidesa molt equilibrada, el grau emmascarat sota el raïm i amb la fusta al celler, on ha de ser, i no a la copa; un vi negre apte per l'estiu, gastronòmic; un vi d'aquells que veus a galet, el gaudeixes amb seny i acabes arrauxat.
Glopets: recordo que el primer cop que vaig tastar un vi d'en Josep i l'Olga, va ser en una dinar de verema a la Vinya de la Serp. Quan em van demanar què em semblava li vaig dir que el vi era "... bo i singular, però no sembla un Montsant..." En Josep, murri, reia.
Ara, uns quants vins després, els seu vi encara és un Montsant singular, més lleuger, però molt saborós. Segur que la vinya amb ceps d'entre 5 i 7 anys i té molt a dir. Parlo d'aquesta diferència com ha virtut, el ceps primerencs i una encertada feina al celler i les bótes cerquen aquest caràcter independent en el seu vi.
Valents com són, enguany s'han inscrit a la DO i l'Orígens 2010 és el primer vi que surt amb DO Montsant.
Quan creus en allò que és teu, ho defenses fins al final.
Tota lluita necessita un símbol.
El de l'Orígens de Montprior: el Drac "... Quan el nostre besavi, seguint les passes del seu germà, obria un petit celler a principis del s. XX, el drac es feia present a les gàrgoles, als esgrafiats i al ferro fojat del celler i dels edificis de Reus. Era el Modernisme..."
El dels nostres Orígens i el somni dels nostres morts: quatre barres i una estel per somiar.
El camí és la lluita i en ella ens reconeixem!
Salut, Vins i Independència!
* Gràcies Josep i Olga per la generositat i l'exemple que ens heu regalat. * En Josep m'ha fet arribar un parell de notes que completen l'apunt i reforcen la idea que qualsevol projecte ha de ser col·lectiu o no serà:
- Aquest projecte és col.lectiu. Sense la família i molts amics i amigues que ens animen, que comparteixen la feina a la finca i que fan seva aquesta av
entura enològica faria temps que haguéssim tirat la tovallola. El nostre exemple sou els "viticultors descuidats i vinificadors gamberros" d'Arenys!
- Aquest vi, l'Orígens 2010, es va fer possible mercès a la generositat del Jaume Giral (que ens va acollir al Celler Ronadelles de Cornudella de Montsant) i el "savoir faire" de l'enòloga, Eva Prim, que tenen molta paciència amb nosaltres quan anem a fer-los nosa al celler amb unes escasses caixes de raïm...
Us presentem un Tast&Jazz que us ofereix un Tast&Concert en directe que maridarà el so d'una Dixie Band amb vins i caves. Dues hores d'espectacle durant les quals presentarem un festival de sons de Nova Orleans, vins i caves ...
Acabàvem el tast a Torrelles amb un Negre de Sa Colònia de Toni Gelabert, no és el primer cop que 
