El passat dia 28 vaig anar caminant per aquest camí de ronda que no havia fet mai, malgrat la proximitat. Vaig començar a la cala del Pi, a l'eixida de la població de Platja d'Aro i em vaig portar la sorpresa de veure el túnel tallat per "perill d'esllavissades" (crec que exageren massa, potser els turistes estiuencs no saben per on van, però els que hem fet un poc de muntanya, sabem on posem els peus). Vaig haver de grimpar un poc per passar per dalt del túnel. El camí va passant per les diferents cales i platgetes que hi han fins arribar a Sant Antoni de Calonge per la zona de Torre Valentina. La sorpresa és que a, mes de desembre vaig veure una "sirena" al platja de Treumal (per ahí vivia l'actriu anglesa Madeleine Carroll), una noia molt blanca, prenent el sol i jugant amb un gos, nomès vestida amb la part de baix de biquini i fent-se fotos. A la tornada ja no hi era, la temperatura ja havia baixat uns quants graus respecte al migdia.
Al cant XI, anomenat Oliba, és així com el comte Guifré de Cerdanya demana que es pose una creu al cim del Canigó per poder demanar perdó pel crim que ha comés contra el seu nebot, Gentil, fill del comte Tallaferro. Encara hi ha un creu al cim, serà la mateixa?
Ara que a mi l'avara mort m'espera, una mercè us demano, és la darrera: plantau la Creu del Canigó al bell cim; que, a Déu alçats los amorosos braços, hi endrece les mirades i los passos i esborre en la muntanya lo meu crim.
Al cant VI, descriu una llegenda sobre la fundació de la ciutat de Perpinyà. El que m'ha fet gràcia, és que com la ciutat la va fundar un home que tirava dels bous, potser la gent de la ciutat ha heretat aquesta força i ara la canalitzen jugant al rugbi? o animant a l'USAP?
Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya es deia, tement que el soterrassen les neus, parlà a la Tet: "Oh!, guia'm, tu que hi baixes, al pla que s'assoleia". "Segueix-me", el riu contesta, i el llaurador ho feia per no morir de fred.
Dels bous pren les tirandes i per sa verda riba segueix lo riu que corre camí del Rossellò; quan ja vora les aigües del mar la Tet arriba, diu al bover: "Arrela't aquí, llaura i cultiva, tots camps regaré jo".
Com Ròmulus un dia del Tibre en la ribera, de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla; allí planta una casa, un camp i una olivera; ara és ciutat la casa, mur ample la rodera, la mur de Pepinyà.
......... De les Estunes al fons lo teixien quatre aloges: llur teler és de cristall, de vori la llançadora. ............
Aquests versos corresponen a Muntanyes regalades, a la part anomenada "La de Banyoles". En ella fa referència a la roca esquerdada que hi ha prop de l'estany de Banyoles, on la creença popular fa viure a les goges i les aloges mitològiques. Vos recomane anar i passar entremig de les esquerdes (amb una llanterna, millor).
Muntanyes regalades són les del Canigó; elles tot l'any floreixen, primavera i tardor.
Durant aquestes festes de Nadal he llegit el poema de Jacint Verdaguer. Durant la lectura, he tingut molts records dels llocs on he anat o de coses viscudes. Per exemple, aquesta famosa estrofa de Muntanyes regalades, a mi, m'ha fet recordar el camí de baixada del cim de Canigó, un dia després de Sant Joan.
El darrer dia de curs vàrem fer una excursió a València per veure els inicis del cristianisme a la ciutat. Unes ruïnes que hi ha darrere de la catedral de l'època romana i visigòtica. Després quan, amb tranquil·litat, passetges, te n'adones de petites curiositats, com que al darrere de la Catedral hi ha una porteta xicoteta amb un petit altar dedicat a Sant Jordi (arxiu). Ara, és la primera vegada que veig les cadires del tribunal de les aigües a la porta dels apòstols i la pregunta és: quins plets tracta aquest tribunal si a l'Horta no queda ja quasi horta?
Fa uns quants anys, tres valents edetans estaven practicant snorkel a Cala S'Alguer i quan es cansaren, anaren caminant cap a la Platja del Castell. Allà, tot i el fort onatge que feia, llogaren uns caiacs i es posaren a remar, no sense certa dificultat. En la seva travessia, digna del gran Odisseo, anaren a parar a la Cala Foradada on es varen fer un fart de passar i passar per dins de la cova que dòna nom a la cala, nomès accessible per mar i situada a sota del poblat ibèric del Castell.
Açò de les innocentades mai m'ha fet gràcia, però enguany farè una excepció. El passat dia 28, algú va emplenar el carrer de casa amb uns cartells (veure foto) on s'anunciava una Trobada de camells de dues potes al costat de casa. La veritat és que aquestes trobades ja es solen fer els caps de setmana a la galeries Sant Joan, on aquests bípedes intenten acossar al personal amb els seus productes tòxics per l'espècie humana. Una víctima il·lustre d'aquests depredadors va ser l'anterior alcalde, quan encara ocupava el càrrec, que va fer fugir per cames a un d'aquests individus quan intentava atacar-lo amb les seves toxines. Les últimes notícies que tinc és que aquests depredadors, han canviat uns metres més cap al centre la seva ubicació i ara estan fora de les galeries, a l'aire lliure. La segona és la típica llufa (veure arxiu), però la vaig trobar penjada en una branca al mig del camí de ronda que va de Platja d'Aro a Sant Antoni de Calonge.
El passat dia 26 de desembre, en arribar al pis de Sant Feliu de Guíxols, posem la televisió i ens trobem amb aquest concert al canal 33 (que ací no podem veure gràcies als senyors del PP). Un gran descobriment per al mon de jazz i la música. Amb 16 anys, canta, balla i toca la trompeta i el saxo. Casualitat o no, al dia següent, Carles Capdevila li dedica al dia següent l'editorial al diari Ara.
Va disparar Ulisses la fletxa apuntant a la gola, i travessà la part tendra del coll, s'inclina de costat, li va caure la copa d'entre les mans, i a l'instant va pujar-li pel nas una espessa sang de mortal, com un doll, mentre alhora apartava la taula d'un colp de peu que va fer que el menjar es vessara per terra, i s'embruta tot el pa i la carn ja rostida......
La fi del pretendents a les mans d'Ulisses, el seu fill, Telèmac, i dos criats no té res a envejar en violència a moltes pel·lícules modernes. Sembla ser que el que ara diuen "gore" ja ve de lluny. Moltes escenes que recorde de l'Eneida, tambè estan plenes de sang i cossos mutilats. Virgili tracta d'imita a Homer en aquesta cant en honor d'August. Tret d'algunes diferències, l'escena del film The Odyseey, d'Andrei Konchalovsoky amb Armand Assante, fent d'Odisseu reflecteix prou bé l'escena.
En primer lloc, trobaràs les sirenes, que encisen i encanten tots els homes, siga qui siga que passe prop d'elles. I qualsevol que, sense saber-ho, escolte com canten les sirenes, mai tornarà a casa seua per rebre la calorosa acollida dels fills petitets i l'esposa: .....
Amb aquestes paraules Circe adverteix Ulisses sobre el perill de les sirenes per als mariners, que atrauen amb bonics cants per després fer-los caure en les seues esculls on moren irremeiablement. Potser si Circe haguès vist la pel·lícula O Brother! dels germans Coen, la seva opinió sobre les sirenes seria una altra, hehehehe.
Fa unes setmanes vaig fer caminant un recorregut que abans feia corrent. El meu estat de forma actual és el que és i has de saber que pots fer en cada moment. Vaig eixir de casa cap al port i vaig començar el camí que et porta per la costa cap a la platja de Sant Pol i S'Agaró. El primer tram està totalment reformat (segons m'informaren al Corsari, una llevantada l'havia desfet completament), el que no m'agradà és que ara hi han massa esglaons pel meu gust, i abans era més natural, sobretot per còrrer. Vaig recordar la via ferrata de la cala de l'ametller (foto) i quan la vàrem fer amb cascs per evitar les possibles picades de les gavines (no sé si la varen treure o encara continua). Després de travessar la platja de Sant Pol, ve el troç més conegut i accessible, el que va de S'Agaró a Sa Conca, un bonica cala a la que nomès es pot arribar a peu, ja que no es pot passar en cotxe privat per l'urbanització de S'Agaró. La tornada la vaig fer per l'interior i vaig passar enfront de l'hostal La Gavina on s'allotjava fa molts anys Ava Gardner i, on fa un poc menys, el grup El Tricicle va fer la famosa sèria de tv3: Tres estrelles. Un any, en un curs de cinema al monestir de Sant Feliu, vaig conèixer un dona major que havia treballat tocant al piano en aquest hotel, potser podria haver coincidit amb Ava Gadner i Frank Sinatra?
