“El pacto de no intervención. Pobre República.” Memòries del milicià i brigadista internacional, Josep Almudéver..

El passat més d’octubre el brigadista internacional Josep Almudéver va baixar de la tarima on estaven ell i tots els premiats amb els premis 9 d’Octubre de la Generalitat Valenciana. La raó és obvia, comença a sonar l’himne espanyol que ens han imposat, tant la monarquia com la dictadura feixista. Un acte de coherència que els que no ho acaben d’entendre, ho podran acabar d’entendre llegint les seues memòries o assistint a alguna de les conferències que aquest vell lluitador fa per la geografia valenciana. Potser els membres de protocol de la Generalitat haurien d’haver pensat abans de fer sonar aquesta musiqueta que li acabaven de donar un premi a una persona a la que aquests compassos no li porten bon records precisament, i potser, per una vegada, calia fer una excepció a la rígida norma protocol·lària, no?
Acabe de llegir les seues memòries que vaig comprar fa unes setmanes a Riba-roja de Túria, on cal destacar la quantitat d’anècdotes personals que hi ha. Anècdotes, però, que venen a confirmar el que molts historiadors estan explicant darrerament: el paper clau la intervenció alemanya i italiana en el desenvolupament de la guerra, la nefasta “no-intervenció” francesa o anglesa (i ell com a francès està molt dolgut per aquest fet), les intencions criminals del dictador, i col·laboradors, que ens ha tocat patir en aquest país ( o encara continuem patint?), la barbàrie anarquista de la FAI, que no ajuda gens a guanyar la guerra, el paper de certs militars “republicans” en acabar la guerra (darrer llibre de Paul Preston, La fi de la guerra civil), les presons i camps de presoners franquista i els treballadors forçats, el maquis, …….

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Las inquietudes de Shanti Andia, de Pio Baroja.

Això dels mercats de llibres de segona mà va bé per trobar llibres pendents de llegir. Ja fa temps que volia llegir alguna cosa de Pio Baroja i a la parada de llibres que es posa sota les arcades de la Rambla de la Llibertat, a Girona, vaig trobar aquesta novel·la que narra l’experiència vital i marinera d’un jove basc de nom Shanti. Al mateix temps i entrellaçada amb la seua pròpia, el protagonista va contant la vida del seu oncle, un aventurer que es posa en alguns negocis, que a aquella època ja començaven a ser mal vistos (el tràfic d’esclaus) i les seues vicissituds.
Una novel·la que et trallada, no només al País basc, sinó a diferents llocs del món, on els antics navegants bascos havien deixat la seua empremta. Antics, sí, ja que com el mateix protagonista reconeix al final, els seus fill no seguiran, i els joves ja no volen ser marines d’altura, prefereixen altres oficis; i ell es partidari d’això, però li queda la melancolia del passat.
M’ha fet gràcia que el protagonista reconeguera en diferents parts de l’obra, que per ell, el castellà era un llengua estranya i que li costava parlar-la, i que per això, quan era jove, li costava fer-se entendre entre els espanyols, sobretot els andalusos; no ho diu amb gent d’altres nacionalitats. Potser haurem de replantejar aquest patriotisme que ens ensenyaren a l’escola sobre la Generació del 98? o és que a mi m’ho explicaren en un anys equivocats?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Volta en bicicleta pel terme de Llíria IV. La lloma roja.

Avui he eixit a fer un poc de bicicleta, que feia temps que no la tocava. La intenció era anar a vore un aqüeducte que portava l’aigua a la masia de la Casa de Camp i intentar pujar a la lloma Roja, una muntanya prop del canal del Camp del Túria. En total he fet uns cinquanta quilòmetres, ja que, com sempre, he eixit del maset del riquet i he pujat cap a Casinos, pel camí vell de Xelva i el carril bici paral·lel a l’autovia i he donat la volta a part del terme llirià. Després de travessar el poble de Casinos, he continuat pel camí que ix de la plaça de bous per agafar el camí del Canal del Camp del Túria. Prop d’aquest camí, és on es troba l’aqüeducte, més concretament a la rambla del Frares. M’he quedat amb el dubte si està en terme de Llíria o de Casinos.
Continuant pel camí del Canal, i travessant les Bodegues del Camp,la carretera de Les Alcubles, i el camí de Caicons, arribe a l’encreuament amb la pista del Cabeço Roig, on em desvie cap a l’esquerra per encarar la pujada a la lloma Roja. No he acabat de fer tota la pujada, ja que m’he passat de llarg el camí final de la pujada, ja que he seguit un camí de baixada que passava per la finca del Mas de Moya, i d’allà ja feia tot baixada fins a arribar al parc de Sant Vicent, on a caigut una cerveseta. D’allà ja faltava poc fins a casa.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Promoció turística a Llíria?

Per motius personals he de passar uns dies de Setmana Santa a Sant Feliu de Guíxols. Normalment sol coincidir amb les festes de Divendres Sant i Pasqua, i allà coincideix amb la Fira de Brunyol que se celebra anualment a l’esplanada del Monestir i del Museu d’història de la ciutat. Doncs aquests dies el Museu fa jornada de portes obertes i es pot visitar lliurement i des de fa uns anys, es pot pujar a les parts altes del monestir, com per exemple la torre del fum. Enguany no he anat, però normalment a Girona, el dia de Divendres Sant la catedral sol estar oberta al públic sense haver de pagar entrada, com la resta de l’any.
Tot açò és el que trobes a pobles que tenen experiència turística. Però què passa a Llíria? Què fem ací? Doncs tot el contrari. El dia 12 d’abril, l’ajuntament publica en facebook que l’oficina de turisme i els monuments d’interès romandran tancats en Dijous Sant, Divendres Sant, Diumenge i Dilluns de Pasqua, algú ho entén? Doncs jo no. Quan poden venir els forasters a visitar el nostre poble i admirar les “meravelles llirianes”, que paradoxalment aquests darrers dies estem promocionant, aquestes “meravelles” o part d’elles, estaran tancades al possible visitant.
Si continuem així, cosa que pensava que amb el nou govern canviaria un poc, de res val totes les promocions turístiques que es facen, tant ací com al famós Fitur, o a qualsevol altre lloc. Quan aprendrem d’altres llocs amb més experiència?

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Les Gavarres a Palamós. La vall de Bell-lloc

La vall de Bell-lloc. Les Gavarres a Palamós.
Amb la intenció de pujar al Puig Cargol avui he eixit caminant per la vall de Bell-lloc, prop de Palamós. L’inici del recorregut era al Mas Pere-Tia i transcorria ben marcat i potser aquest excés de marques és el que m’ha fet equivocar-me i continuar per un itinerari diferent, marcat amb conillets verds. Però aquesta errada ha valgut la pena, ja que després de passar pel castell de Vila-romà, he pujat al cim de Montagut on hi ha les restes d’un dolmen, després de fer una volta per diferents llocs de la vall ben marcats al llarg del recorregut. Una vegada he baixat al la font i l’ermita de Bell-lloc, on hi ha una finca agrícola de producció de vi, he pujat al Puig Cargol per on tenia previst baixar, per una ampla pista. Però la veritat, no val la pena pujar només per anar allà. En aquest cim , almenys al lloc on està el punt geodèsic no es tenen bones vistes, al contrari que al Montagut; és un lloc de pas, entre Fitor i els pobles de Calonge i Palamós, dins d’una ruta més recomanable per fer en BTT que no caminant.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Josep Almudéver, el darrer brigadista valencià.

Ahir vaig tenir el plaer i la sort d’escoltar de primera mà a un dels, possiblement, darrers testimonis vius de la guerra civil espanyola, el brigadista internacional Josep Almudéver. El Josep va començar la guerra com a milicià en una columna del PSOE, però al ser ferit al front va retornar al poble d’Alcasser. Com volia tornar i ell era de nacionalitat francesa, per haver nascut a Marsella, va poder allistar-se en una brigada italiana de les brigades internacionals que el varen rebre de seguida ja que sabia quatre idiomes(francès, català, castellà i àrab), i les brigades necessitaven traductors per poder relacionar-se amb la gent del poble. Per culpa del pacte de no intervenció el retornen a França com a tots els brigadistes, però ell fa el possible per tornar, i torna a seguir lluitant per la República, malgrat que falta poc per acabar la guerra. Es fet presoner i més tard alliberat, però poc després ha de fugir a França, degut a la seua relació amb el maqui.
A grans trets, així va anar la seua vida durant l’època de la guerra civil. L’home ara, amb 98 anys, es dedica a fer conferències i a presentar un llibre de memòries per donar testimoni a les noves generacions del que va passar i sempre destaca el paper negatiu dels francesos i anglesos amb el tràgic pacte de no intervenció, afirmant ell que els seus enemics, eren els feixistes italians, alemanys i espanyols en primer lloc, i en segon els no-intervencionistes anglesos i francesos. Amb anècdotes de tot tipus el Josep va desenvolupant el seu relat, que a mi, personalment, em recorda moltes de les coses que he llegit darrerament a Paul Preston.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

València sic transit, de Francesc Bayarri.

Amb la narració de la vida d’un personatge que conforme avancen el anys va perdent totes les seues il·lusions juvenils i caient en pous com la droga, l’alcohol, o el “tantsemenfot” el que fan els altres, l’autor ens descriu, des del punt de vista del protagonista, l’evolució de la ciutat de València, i en part del país, des dels anys seixanta fins a l’actualitat.
Els primers capítols són dedicats als darrers anys del franquisme, la infància del protagonista, la seua foscor i la crisi econòmica d’inicis dels setanta i ens condueixen a les il·lusions dels primers anys de la transició. Il·lusions que molt aviat s’encarregaran els diferents governs de carregar-se. Malgrat que no diu el nom del partit que primer va governar al Generalitat, es mostra que els que estan allà no creuen en el que fan, ni en el país que en teoria han de servir i, en la meua opinió, l’autor insinua com van deixant el camí planer per als futurs governs corruptes que hem patit els darrers anys en aquest país. Tot això barrejat amb els problemes personals del protagonista, que semblen seguir als del país.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Olimpíada matemàtica. Treball en equip.

Avui hem realitzat la fase comarcal de l’olimpíada matemàtica al nostre centre a Vilamarxant. Des de fa uns quants anys es fa una prova de velocitat en la que els alumnes treballen en equip. Equips que es fan amb gent que, en teoria, no es coneix de res i dona gust vore com de seguida es coordinen per resoldre els problemes proposats per fer-los en els cinc minuts que tenen per fer cada problema i, així durant 50 minuts. El treball en equip és bo per ells i els fa aprendre més de com ho farien individualment. Ara, llàstima que aquesta no siga la realitat diària, ja que aquests nens són els que tenen ganes de treballar i es nota. La realitat diària és que al possible grup de treball hi haurà gent que no farà res o pitjor, endarrerirà el treballa dels altres; o possiblement un faça la feina per tots quan ja, desesperat, veu la poca ajuda que rep dels teòrics companys d’equip.
Totes aquestes coses m’han passat pel cap durant els cinquanta minuts que ha durat la prova de velocitat. Potser algun dia aprendran o tindran ganes de treballar en equip quan els potser molt útil pel seu aprenentatge?

Publicat dins de educació, General | Deixa un comentari

València sic transit, de Francesc Bayarri. Tristesa pel carrers de la dictadura.

“Els adults que deambulaven pels carrers dels anys seixanta eren el resultat d’una aniquilació programada, que impregnava tota la seua estètica fins a l’extrem de fregar la brutalitat. Una condició que els havia apartat de tota esperança i possibilitat. I per això els carrers i les places eren propietat dels infants, les parades ambulants no servien difícils menús de peix i verdures. Aquelles parades estaven destinades a nosaltres: mesuretes de cacaus, de papes, d’ametles, de llepolies, de castanyes torrades..i refrescos, orxates i gelats.”
L’efecte de la repressió dels anys 40 i 50 encara dura als 60 com descriu l’autor. Al carrer de la ciutat, l’única alegria la posen els xiquets, que es fan els amos d’ell. Però, passen el temps i actualment, aquests nens d’aleshores s’han fet adults i han transformat els carrers de manera que ara els nens actuals han perdut aquest carrers, els han tancat en parcs artificials i el carrer ha tornat a mans dels adults, sobretot dels seus cotxes, o com l’autor reflexa amb el canvi a les parades de menjar ambulant.
Ara, aquests dies, hi ha certs diaris de la capital que sembla que els agrada la situació i no volen recuperar la ciutat i els seus carrers pels ciutadans i no per les màquines de quatre rodes.

Publicat dins de el meu país | 1 comentari

València sic transit, de Francesc Bayarri. Escoles privades.

“Els fills de les fortunes de la ciutat disposaven d’uns altres centres, també religiosos, on una mensualitat més elevada garantia que no hi hauria filtracions. La religió jugava el paper cordó sanitari que anys més tard hauria de jugar l’ensenyament d’idiomes estrangers.”
Canvien les modes, però l’elitisme continua.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari