Porrajmos. L’holocaust oblidat: Karel Holomek.

Amb l’annexió dels sudets i la partició de l’antiga Txecoslovàquia en dues parts, els nazis comencen a aplicar la seua política racial en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Comencen al concentrar en camps al gitanos, jueus en camps per més tard ser deportats als camp d’extermini. Ahir varem tenir la sort de poder escoltar a València a un supervivent d’aquest extermini contra l’ètnia gitana a l’Europa central, el ciutadà txec Karel Holomek. Els gitanos de la zona d’Eslovàquia varen tenir un poc més de sort dins del règim nazi titella que allà manava, ja que varen voler deixar el “problema gitano” per quan acabaren amb el jueu i no els va donar temps a començar l’extermini en massa.
Karel va parlar sobre els esdeveniment anteriors a la guerra mundial donant a entendre que els nazis ja es varen trobar molta feina feta abans per la burgesia txeca que no veia un problema en aquest poble, malgrat la integració que molts d’ells havien fet a la societat txeca. Per exemple, son pare havia estudiat dret i era advocat. Aquesta feina de son pare, li va permetre fugir a Eslovàquia i poder sobreviure a l’extermini quasi total que es va produir a la part txeca. També això els va ajudar molt a sa mare i la resta de la família per poder amagar-se en pobles rurals, ja que son pare havia estat advocat de molts camperols i els havia ajudat en els sues problemes legals.
Després d’un repàs del principals fet ocorreguts durant la guerra: concentració i trasllat de molts a Auschwitz, es va referir al que va passar després. El regim comunista no li va interessar molt saber el que havia passat, inclòs va alliberar a vigilants txecs dels camps de concentració que col·laboraven amb els nazis. Només l’interessava en el sentit que eren resistent antifeixistes, però mai va admetre la part xenòfoba de l’extermini. Cap al 1968 es va iniciar la recuperació de la memòria històrica del poble gitano a l´antiga Txecoslovàquia, tot truncat per l’entrada dels tancs soviètics a Praga a la famosa primavera del Praga del 1968. Han d’esperar fins a la caiguda del poder soviètic i a un president com Václav Havel per començar a recuperar la memòria dels genocidi gitano a al república txeca. A la ciutat de Brno han dedicat un museu a la cultura romaní i en ell s’exposa el tema de l’extermini. Però no són tots flors i violes, com reconeix el mateix Karel, en un país on el 80% de la població declara que els gitanos són un problema. Sembla que els populismes de caire xenòfob i feixista triomfen al centre d’Europa i això no són bones noticies de cara al futur. Hauríem de reflexionar sobre els fets passat per intentar evitar les mateixes errades al present o al futur.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El navegant, de Joan-Lluís Lluís.

Voldria córrer aventures, les aventures que ha llegit als llibres de Verne i altres autors contemporanis, però les seues aventures no seran ni de lluny tan romàntiques com ell espera. El seu do, el do de parlar qualsevol llengua no li va valer per aquest ideal, potser s’ha equivocat en néixer abans de temps? O potser com reconeix el protagonista, que parlar una llengua no vol dir entendre del tot les costums i la manera de ser del poble que la té com a pròpia? Ell mateix se n’adona i acaba per deixar de banda tot ideal romàntic i …. (ja no dic res més, llegiu la novel·la).

No defrauda gens aquesta darrera novel·la de Joan-Lluís que comença a Perpinyà i acaba a les colònies franceses del Pacífic, havent passat abans per la ciutat de París i la seua fallida comuna revolucionària del 1971, una vegada acabada la guerra amb els prussians de Bismark. Una novel·la en la que la “grandiosa i meravellosa França” no ix ben parada: el seu colonialisme poc conegut al sud del Pirineus (Recordem els fets d’Ouvéa de 1988!), o el seu tracte als diferents pobles que en teoria la forme, o el tracte dels republicans als membres de la comuna. Els mites romàntics sobre França que ja haurien d’haver caducat fa temps.

També hi ha una petita reflexió sobre el fet de narrar i escriure, però ja la descobrireu en la figura d’un Homer canac.

Publicat dins de els veïns del nord | Deixa un comentari

El navegant, de Joan-Lluís Lluís. La premsa adepta al regim.

“La guerra avança i els diaris regalimen eufòria. Celebren que el prussià hagi penetrat en territori francès, així ja no podran descansar ara que cada casa i cada arbre són els seus enemics; celebren que el prussià assetgi ciutats, així l’exèrcit francès en pes recobra forces abans de l’atac final. de celebració en celebració es perden escaramusses, després batalles, tot seguit cauen viles i ciutats, i esdevé notori que l’emperador tindrà aviat la guerra finida.”

Curiosa i contradictòria manera de vendre les notícies és aquesta que tenia la premsa adepta a l’emperador Napoleó III. Canvien les derrotes per victòries fins arribar a la gran “victòria” de Sedan. Però mirant com escriuen actualment en molts diaris, sobretot a ponent del meu país, no sembla que alguns hagin après molt d’ètica periodística, més d’un segle després, o sembla que això de manipular la premsa no va ser cap originalitat de Goebbels uns quants anys després.

Publicat dins de els veïns del nord | Deixa un comentari

El món d’Horaci, de Vicenç Pagès Jordà. Horacianes tocades per la tramuntana.

La caòtica vida d’un pis d’estudiants a la Barcelona olímpica es reflectida en aquesta novel•la escrita d’una forma “caòtica”, per dir-ho d’una manera, o com diu l’autor escrita amb el mètode paranoic-crític , ja utilitzat pels surrealistes com el pintor Dalí. Jo diria més modernament i Sopadecabrament, tocat per la tramuntana. Diferents estils en cada capítol i diferents maneres de narrar donen un conjunt amb un final obert en alguns punts., potser per fer volar la imaginació del lector?
Després de la lectura i com a matemàtic, encara pense i amb més raó que la gent que busca trames ocultes a tot arreu i complots internacionals amagats hauria d’estudiar un poc de probabilitat. Potser no li donaria tantes voltes al cap cercant raons a coses que són meres coincidències sense importància. Potser haurien de fer el típic problema que s’explica a les escoles quan fas probabilitat, el problema de l’aniversari? I així veurien que algunes coses són més probables del que es pensa? O llegir “L’home anumèric” de John Allen Paulus.
He fet un recull d’algunes de les reflexions del protagonista, que plagiant el nom del famós poeta anomene d’aquesta manera:

Horacianes tocades per la tramuntana.
1.Cartes
-És un yuffie (Young urban faliure, com un yuppie per ò en fracàs).
-Vaig haver de comportar-me d’una manera molt desagradable per aconseguir dormir sol.: soc el teu cavaller, tu ets la meva bandera.
-No cal dir que el conductor (d’un taxi a New York) era una barreja de Robert de Niro i Anthony Perkins.
-T’hauria agradat veure el mercat de llibres antics del Gran Basar, on he passat cinc hores brevíssimes.
-Babutxes d’or (com els teus cabells, cordes d’arpa que voldria llepar fins que en sagnés la llengua)
-El diamant de l’escarabat. El robaria i te l’enganxaria amb saliva al melic.
-L’estàtua d’Afrodita que hi ha entre les columnes de la stoa d’Àtal (com diria el poeta, només hi ha una altra cintura com la seva, i ja saps quina vull dir).
2.Bloc
-Tot estalvi, sobretot d’energia, implica la mateixa despesa en un altre àmbit, particularment en l’àmbit immaterial…..L’augment de materialitat implica sempre la pèrdua d’espiritualitat , i a la inversa.
-La publicitat és intrínsecament perversa.
-Classificació dels amors: anuals, que es panseixen quan ve el mal temps,; vivaços, duren més d’un any; bulbs, es mantenen subterranis fins que floreixen, i tu ja m’entens.
-No nego que ahir em vaig adormir fullejant el Calculus (Spivak).
-L’amor és una funció (matemàtica)
-Babydollejar, pfeiffejar, Suelyonejar…..
3.Altres.
-El príncep dels semiòtics.
-Quan la suggestió té orígens divins i és exercida sobre un nombre suficient de testimonis s’anomena “miracle”.
-¿Recordeu John Goodman a Barton Fink?…..Era la Bèstia, pitjor que l’Orson Welles a Sed de mal.
-Les lletres llisquen de baix a dalt en negatiu mentre sonen les variacions de Glenn Gould versionades per Henry Mancini a la manera de Michael Nyman homenatjant Nino Rota.
-La Coca-cola que inicialment contenia cocaïna.
-¿Hi ha cap intel•lectual que no reconegui que mira la televisió, si més no un parell d’horetes al dia? El silenci em respon, i això em basta.
-Els estudis apunten que la televisió en els asils accelera la demència senil.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Uns altres Sant Miquels. Un poeta en Granada, Ian Gibson.

Se montaban puestos ambulantes a la largo de la subida, y en la explanada del templo se vendian “buñuelos, tejeringos, aguardiente, vinos, licores, cacahuetes, nueces, acerolas, torrados, pasteles, etc, y especialmente los higos chumbos, de los cuales se hace un gran consumo”. Surroca añade que el día de San Miguel la juventud granadina enamorada “tiene por costumbre los regalos de un girasol y ramas de erizos verdes” (es decir, castañas).
Se ven desde las barandas
por el monte, monte, monte
mulos y sombras de mulos
cargados de girasoles.

Una altra manera de celebrar la festivitat de Sant Miquel, de les més populars al meu poble, l’he trobat a Granada. Però segons l’autor del llibre, és un celebració que es feia en temps del poeta, però que actualment ha perdut molt. Potser que aquestes celebracions siguen més comunes en pobles o ciutats petites que no pas a l’actual Granada, ja convertida en una gran ciutat invadida per turistes durant moltes èpoques de l’any.
40fbb3bc29a014779a690e71b56678eb
L’autor l’anomena el patró gay de Granada. I potser entendreu la raó si mireu l’imatge del sant, una imatge una mica andrógina i amb un posat gens masculí per l’acció de matar al dimoni.

Publicat dins de anècdotes | Deixa un comentari

Albaicín. Poeta en Granada, d’Ian Gibson.

“Pero primero un breve comentario sobre su nombre, que algunos, entre ellos Lorca, prefieren escribir Albayzín. Parece ser que procede de Baeza,por el hecho de haberse establecido aquí los moros que huían de aquella ciudad en el siglo XIII ante la embestida de los cristianos………………
En el Albaicín se produjo, en la noche de Navidad de 1568, una sublevación contra los cristianos por parte de los moriscos, cuando Felipe II prohibió a estos el uso del árabe y de sus trajes y costumbres tradicionales. Como era invitable, dada la realació de fuerzas, fueron derrotados.
Casi cuatro siglos después el barrio fue escenario de otros hechos violentos al iniciarse la Guerra Civil. Los republicanos, sin apenas armas, resistieron como pudieron pero fueron reducidos en tres días por los soldados y falangistas y la artilleria insurgente, que abrió fuego sobre ellos desde el cubo de la Alhambra y la carretera de Guadix, detrás del barrio. Tamnbién intervinieron aviones de la base militar d’Armilla, en las afueras de la ciudad. La represión consiguiente fue brutal.”

Sembla que els habitants d’aquest barri tan bonic mai han tingut sort, com tampoc lava tenir el poeta protagonista d’aquestes rutes per Granada que ens relata l’autor del llibre.
albaicin

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Bar-restaurante Sevilla. Poeta en Granada, Ian Gibson.

“Frente a la Capilla Real està el Bar-Restaurante Sevilla, uno de los pocos establecimientos de hosteleria anteriores a la Guerra Civil que todavía sigue en la brecha. Aquí ocurrió un episodio que gustaba de relatar a Dámaso Alonso, que estuvo en Granada a finales de 1927 después de haber participado con Lorca y otros compañeros en el famoso homenaje a Góngora celebrado en Sevilla. Una noche Federico le invitó a cenar con és en este restaurante y, nada más sentados, llamó al camarero y le pidió “Las Soledades!” , Alonso creía que se trataba de alguna especialidad de la casa, o quizás algún exquisito vino local, pero para su asombro el camarero empezó a recitar, con verdadero esmero y retentiva perfecta, los difíciles versos de la Primera Soledad del maestro cordebés. Unos dias antes, en Sevilla, Dámaso, férvido gongorista, había logrado el prodigio de recitar el poema entero de memoria. Ahora Lorca había organizado las cosas para que cayeraen la cuenta de que tenía un rival de cuidado en Granada. El “camarero” resultó ser el propietario del establecimiento buen amigo de Federico.”

La meua anècdota és més terrenal i no tan culta: haver sopat la nit de cap d’any del 1999 en aquesta mateix restaurant al costat de la catedral de Granada. Sí, aquell any que tot pensaven que era la fi del mil·lenni per no saber comptar i un poc de matemàtiques bàsiques. Després del sopar anàrem a escoltar les suposades campanades de final de mil·lenni a la plaça de l’ajuntament.
IMG_0001

IMG_0002

Publicat dins de anècdotes | Deixa un comentari

Els valencians, des de quan són valencians?, de Vicent Baydal

He tardat a llegir aquest llibre del que tant es parlava darrerament. El llibre està molt bé per apropar al gran públic el naixement del nostre país. Un llibre molt recomanable per a molts ignorants que corren per aquest país que tenim. Ara dubte que aquests es dignen a llegir aquest llibre i s’escudaran dins del mur del seus tòpics tronats i seguiran igual d’ignorants, ja que no crec que siguen capaços de llegir cap llibre, no traduït a la llengua del país veí. Per mi, no he trobar res que no sabera ja, potser afinar més els successos històrics i reafirmar-me més encara en les meues idees sobres qui som i d’on venim i cap a on m’agradaria anar.
CAM05395
Les conclusions finals m’han recordat un poc una cançó de Raimon que deia: qui perd els origen perd identitat. Els valencians que varen lluitar pels furs al segle XIV davant el rei i altres enemics sembla que tenien clar que eren alguna cosa nova, però tenien també molt clar d’on venien i que representava això. I tenien molt clar que no eren i no serien mai, cosa que molts dels actuals sembla que ho han oblidat.

Publicat dins de el meu país, General | Deixa un comentari

Good morning, Debbie Reynolds (1932-2016)

Singin-in-the-Rain-Good-Morning
Good mornin’,

Good mornin’!

We’ve talked the whole night through,

Good mornin’

Good mornin’ to you.
Good mornin’, good mornin’!
It’s great to stay up late,
Good mornin’, Good mornin’ to you.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Narragoniem, de Chema Sánchez Alcón

Narragoniem, de Chema Sánchez Alcón.
“Las “memorias” post morten de fulanito se hubiesen vendido como rosquilles y hubiesen hecho ganar mucho dinero a la empresa y al que escribe estas letras. Con el planteamiento actual entierro todas mis il·lusiones por abrirme una carrera como narrador de actualidad y me meto en camisa de once vares tratando de darle una dimensión diferente a un crimen común.”
Uns documents trobats al CNI actual (antic SECED) serveixen a l’autor per escriure una novel·la al voltant dels presumptes crims que un advocat franquista, fill d’un cacic de províncies, hauria comès amb tota impunitat, aprofitant-se del seu càrrec dins de la dictadura franquista. Però com diu l’autor en aquest text que he reproduït, ell no es conforma en contar només uns fets truculents, que potser hagueren estat bé per un d’aquests best-sellers que es venen com a xurros, però que no tenen cap substància. Ell ho conta de manera diferent, amb una espècie de vides paral·leles de Plutarc, però no amb grans personatges històrics, sinó comparant la vida del protagonista dels fets amb la vida d’uns “bojos” que viuen en pintures famoses exposades en diferents museus. Així al mateix temps que conta un fets dels anys cinquanta en conta les diferents maneres de com s’ha tractat el problema de la bogeria i els malalts mentals al llarg dels temps, i deixant una mica en l’aire una famosa pregunta: el bojos, estan dins o fora?
En definitiva una agradable sorpresa de llegir, del millor que he descobert darrerament i més si aquesta agradable sorpresa ve d’un company de feina. Jo la recomane, i molt.
CAM05370

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari