Serra: Barranc del Marianet, font de la Prunera.

Ahir diumenge, varem fer un ruta familiar per la Calderona. La ruta era pujar pel Barranc del Marianet fins a la font de la Prunera. La part inicial del barranc és espectacular, sobretot si hi ha aigua a les gorges inicials. El recorregut que férem anava per dins del barranc el primer terç del recorregut. Després se n’eixírem per agafar al pista principal al lloc on està la senda que puja a Rebalsadors. Uns minuts després ja veiem l’antic refugi on està situada la font de la Prunera, on esmorzàrem.
La sorpresa va ser que no eixia aigua de la font, ja que està tancada pels propietaris del refugi, que per més absurditat no funciona des de fa anys. Em varen comentar que pertany a una ordre religiosa i tanquen l’aigua de la font. Jo deduïsc que aquest refugi l’utilitzarien als anys 70 o 80, quan en molts pobles, les parròquies, mitjançant els Júniors o associacions semblants, dominaven l’oci juvenil. Amb el pas del temps, varen perdre aquest control i aquests instal·lacions han estat mig abandonades. Però perquè no les cedeixen a altres associacions? o arriben a l’extrem de fins i tot no deixar beure aigua? és això el missatge cristià?
La tornada va ser fàcil,seguint el GR i la pista de la Prunera, fent una visita a la font de la Misèria i arribant a dinar a l’àrea recreativa d’aliguetes, dalt de la font del Marianet.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

De fora vingueren, de Matthew Tree.

A Matthew Tree el coneixia per la seua faceta de periodista en diferents mitjans de comunicació i sobretot per dos assajos que havia publicat fa anys, un contra la monarquia i l’altre contra les religions. Aquesta vegada he descobert la seua faceta de novel·lista amb aquesta novel·la, que originalment no l’ha escrita en català, sinó en la seua llengua materna, l’anglès, i que ha estat recentment traduïda a la nostra llengua. En ella, i amb l’excusa d’un estrany assentament vacacional il·legal d’un grup de negres en una petita badia de l’illa de Wight, l’autor ens destapa el racisme i la xenofòbia (o por al que és diferent i al canvi) ocult en molts llocs rurals d’Anglaterra, que posteriorment han eixit més a la llum pública degut al resultats del referèndum del Brexit anglès. La novel·la està narrada alternativament per quatre personatges però sense perdre linealitat temporal (només un poc al flaix-bac final) i així et va mostrant els diferents graus de racisme de cada personatge de la narració, des del més descarat fins al que està més amagat. L’autor ens va comentar a la presentació que l’ambientació de la novel·la als anys setanta era necessària per dues raons: actualment, amb els mitjans que hi han seria pràcticament impossible aïllar un poble com es descriu a la narració i a més ell era un adolescent anglès en aquella època.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Diari Levante-Emv, de mal en pitjor.

No sé que pretén darrerament el diari Levante-Emv, semblar-se al pitjor “Las provincias”? atiar el fantasma de l’anticatalanisme? Mireu quins dos titulars que han publicat avui, a premsa escrita i la web:

-El gobierno habla de perdonar deudas horas antes de anunciar inversiones en Catalunya.

-Rajoy dona 4000 milions a les Rodalies de Catalunya mentre ignara la C. Valenciama.

El que no expliquen és que aquestes promeses són les mateixes que fa més de deu anys que encara no s’han complit, ni que crec que tinguen intencions de complir.

A que juga aquest diari que se les vantava de més progressista que l’altre? que és això? blaverisme light? I ja fa temps que estan duent la mateixa política editorial. Quin pecat hem comès els valencians per haver de patir un premsa tan dolenta?

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

La llengua a l’Albufera sembla oblidada.

El meu fill ha anat avui d’excursió a l’Albufera i malgrat que l’escola és PEV, li han donat una guia escolar en castellà. Aleshores de que val ser PEV?, de que valen les Trobades que comencem a fer d’ací un dies? Quina és l’administració responsable d’aquest fet? Encara queda molta feina a fer en aquest país.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Gestalgar: passeig pel riu amb xiquets.

Hui hem pujat a Gestalgar a caminar un poc al voltant del riu per fer caminar un poc als xiquets. La ruta és molt senzilla i curta, es puja per un costat del riu, en aquest cas per la riba esquerra, agafant una senda que ix de la platgeta del motor. La senda va passant per alguna font i amb alguns trams envoltada de canyes fins arribar a l’antiga pressa que hi ha a l’inici del congost que fa el Túria entre Xulella i Gestalgar, una pressa que es va caure sense haver-la ni inaugurat. Després es travessa el riu per un passarel·la per anar a la zona de sota de la Penya Maria, i ja per l’altre costat del riu i seguint el seu curs podem arribar a la Font de Morenillo. Hui hem tingut sorpresa, ja que baixava una barbaritat d’aigua pel barranc on està la font, de manera que he hagut de canviar els plans de tornar per la riba dreta del riu ja que no es podia passar degut a la gran quantitat d’aigua que baixava. Hem tornat pel mateix camí d’anada.
L’anècdota del dia ha estar el trobar-se tres rucs pasturant al camp de futbol del poble. Potser menjant l’herba crescuda sense control, demostraven més intel·ligència que molts jugadors d’aquest esport.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Bocairent-Pou clar d’Ontinyent.

Moltes vegades em dóna mandra anar a excursions tan lluny del poble, però aquesta vegada ha valgut la pena. La ruta circular que et porta del poble de Bocairent fins al pou clar d’Ontinyent, al riu Clarià fan que aquests quilòmetres fets en cotxe valguen la pena haver-los fet. La ruta ix del centre del poble i baixant cap al pont de l’ermita enfilem la pujada pel calvari cap a l’ermita del Sant Crist. Des del camí es té una bona vista,tant del poble com de les famoses covetes del moros, que deixem per un altre dia. Des des l’ermita i per una senda que ens fa travessar dos barrancs, per arribar a la part de dalt de la senda del Cabeço gros o dels enginyers (no tinc clar el nom), per baixar-la fins al final i trobar-se així amb la carretera que unix el pobles d’Ontinyent i Bocairent, a l’alçada d’un dipòsit d’aigua. Des d’allà per la carretera ens apropem al Pou Clar, un bonica zona amb gorges al riu Clarià on no he pogut resistir la temptació de posar els peu. La resta no ha anat darrere per falta de temps. Retornant la zona del dipòsit d’aigua per la mateixa carretera, hem tornat al poble de Bocairent pel barranc dels tarongers, un barranc amb restes d’antics molins i una senda que fa pujada tota l’estona però sempre amb pendents suaus que val la pena recórrer. Hem entrat al poble pel pont de pedra que hi ha sota el poble i fent el que promocionen turísticament com a ruta màgica, un petit recorregut entre bancalets i feixes a la part baixa del poble i a sota del barranc que passa pel costat. Finalment hem dinat en el Bar Ximo, a la plaça del poble i no he pogut resistir la temptació de comprar algun vi dels Alforins.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

L’Ebre, un riu que fa pujada, d’Arturo Gaya.

Arturo Gaya, més conegut com Quico el Cèlio, ens presenta el seu personal recorregut pel riu que el va vore nèixer a la ciutat de Tortosa. Des de la desembocadura fins a la ciutat de Fontibre, on presumptament naix el riu més cabalós de la península, ens va descobrint els llocs que a ell més li han impactat. Potser cada lector faria una ruta diferent o destacaria altres indrets, però això ja ho recorda l’autor al final del llibre quan diu d’ell que pot ser ampliat amb les suggerències del lector.
Personalment, m’han agradat més les parts on parla de zones que conec o he visitat o de les referències literàries a altres autors ebrencs, com el gran Jesús Moncada o l’autor de Benissanet, Artur Bladé Desumvila, o a les cançons del seu grup musical més conegut, Quico el Cèlia, el noi i el mut de Ferreries. A més, estic totalment d’acord amb ell sobre que la majoria de tradicions pugen riu amunt,ja que la majoria de civilitzacions arribaren a la península per mar, i per tant entraren cap a dins seguint camins i les cursos del rius, i per tant la jota té origen valencià i català, malgrat que altres diguen el contrari. I com diu ell a les primeres pàgines, els aragonesos que entenen del tema, així ho reconeixen.
Que recorda la gent tota
esta és la bonica història
que recorda la gent tota
d’aquell conegut poeta
del qui va nàixer la jota.

Aben Jot era el seu nom,
la seua terra València,
la seua música alegre
tenia molta influència.

Per no amagar la injustícia
i per contar la veritat,
va haver de deixar València
i va marxar desterrat.

I en lo seu llarg caminar
anava de poble en poble
en lo seu llarg caminar
mai va perdre l’alegria
mai va deixar de cantar.

Quan Aben Jot la cantava,
s’omplia la plaça tota.
I la música va ser
coneguda com la Jota.

Per Catalunya i Mallorca
La Jota primer va créixer.
I va arribar a l’Aragó,
què és on més se va conèixer.

Vaja feliç que seria
si ara l’home ho pugués viure
i què feliç que seria…
Tanta gent que canta i balla
en la seua melodia.

Que recorda la gent tota
esta és la bonica història
que recorda la gent tota
d’aquell conegut poeta
del qui va nàixer la jota.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

La lluna per Tots Sants, d’Ivan Carbonell.

A la seua primera novel·la “El món d’Horaci”, l’escriptor empordanès Vicenç Pagès, segons diu ell, utilitza el mètode paranoic-crític que ja era utilitzat pels surrealistes com el pintor Dalí. Una sèrie d’arxius trobats en un PC sense aparent connexió que tots junts formen la narració que ens vol contar. Ivan Carbonell fa el mateix en aquesta darrera novel·la que ha editat Viena edicions. Una sèrie d’escrit trobats de casualitat, de diferents èpoques i altres textos que semblen sense cap relació entre ells, ens narren la història del que jo anomene l’Sleepy Hollow valencià, que enlloc d’espasa, porta corbella. Uns fets que sembla que només passen un determinada nit de l’any si coincideix amb la lluna plena i que sembla que es tornen a repetir com els d’aquella pel·lícula de “El dia del marmota” amb Bill Murray, però de manera més tràgica.
Com la novel·la de Vicenç Pagès, Ivan ha fet una veritable esforç per poder donar consistència a tota aquesta anarquia de capítols per a construir una història ben trenada, però que, en la meua opinió deixa alguna pregunta oberta al lector. Supose que és la intenció de l’autor.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La ballarina de Berlín, de Joan Daniel Bezsonoff.

Joan Daniel creua Europa en l’espai i en el temps a la seua darrera novel·la. Se’n va de Perpinyà cap a l’est i centre d’Europa i ens trasllada al Berlín d’entreguerres, cap a la fi de la república de Weimar i l’ascens de Hitler al poder. Berlín, una illa de modernor al voltant d’un país que comença a sucumbir a la barbàrie nazi, com descriu un dels personatges de l’obra.
La història és un novel·lització d’uns fets reals amb personatges reals, alguns menys coneguts i altres molt més famosos, com Hitler i el seu ministre de propaganda, Goebbles. Una història d’espionatge amb tocs d’erotisme que aprofitat l’autor per explicar com s’estaven vivint aquells anys a Polònia, a Berlín i altres ciutats de l’est. Aprofita per recordar-nos als seus lectors, el seu amor cap a les llengües del món i l’etimologia de les paraules, i per fer-mos veure el seu bon gust per fer una obra molt documentada, per que pugues fer un viatge virtual a aquestes ciutats a l’època de la narració.
A vegades he escoltat dir a Joan Daniel que ja no escriuria més, per favor continua. A més pocs són capaços de dir obvietats com aquesta:
“Fóra un narració a part, inútil i avorrida com les novel·les intercalades del Quixot, llevat de la història de la pastora Marcela.”

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La flecha negra, de Robert L. Stevenson.

Fa una setmana a la llibreria Tirant lo Blanch vaig vore una oferta de llibres de butxaca, i la nostàlgia dels còmics de l’editorial Bruguera va poder més que la de passar de llarg. Vaig vore aquesta novel·la d’Stevenson, allunyada dels seus pirates i dels mars del sud o del seu Dr. Jekyll. Com he dit havia llegit de jove un còmic basat en la novel·la i recordava vagament alguna adaptació televisiva d’aquesta narració ambientada a la guerra de les dues roses a l’Anglaterra del segle XV, una novel·la en la que es sembla voler acostar al seu paisà Walter Scott, però crec que de manera diferent. Els personatges no són tant perfectes com els d’Ivanhoe o El talismà, tenen més grisos al seu comportament cavalleresc, per dir-ho d’alguna manera, i més en aquesta guerra civil, on les canvis de bàndol estaven a l’ordre del dia. Hi apareixen personatges reals com Richard de Gloucester, el futur Ricard III:
“Richard de Gloucester, els mismo que más tarde sería entregado a al execración de la posteridad con el nombre de Ricardo III”, influència Shakespeariana?

Per cert, l’edició amb moltes errades tipogràfiques. No m’estranya que el veneren a dos euros.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari