Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Glengarry Glen Ross-Casa de juegos. David Mamet

Crec que hi ha dues classes teatre llegit, el que no et cal veure’l escenificat per entendre el que estàs llegint i el que si que cal, com és aquest cas, sobretot la primera obra. He llegit Shakespeare, Lorca, Guimerà o el duet Hecht-MacArthur i amb ells, he pogut imaginar la història. Però en aquest cas, sobretot en Glengarry no. M’ha costat seguir la trama, pot ser per tantes interrupcions, repliques, contrarèpliques,….i sense l’ajuda visual dels Pacino, Lemmon, Baldwin, Spaceu, Harris,….costa d’entendre i visualitzar les situacions. A Casa de Juegos també em passa, però no tan exagerat, i vore a Mantegna o Crouse ajuda a entendre millor l’argument.
Potser sóc jo que no estic molt acostumat a llegir teatre? però en altres obres no m’havia passat. O potser és aquest estil americà que sembla ja fet aposta per portar-lo al cinema?


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.