El navegant, de Joan-Lluís Lluís.
Voldria córrer aventures, les aventures que ha llegit als llibres de Verne i altres autors contemporanis, però les seues aventures no seran ni de lluny tan romàntiques com ell espera. El seu do, el do de parlar qualsevol llengua no li va valer per aquest ideal, potser s’ha equivocat en néixer abans de temps? O potser com reconeix el protagonista, que parlar una llengua no vol dir entendre del tot les costums i la manera de ser del poble que la té com a pròpia? Ell mateix se n’adona i acaba per deixar de banda tot ideal romàntic i …. (ja no dic res més, llegiu la novel·la).
No defrauda gens aquesta darrera novel·la de Joan-Lluís que comença a Perpinyà i acaba a les colònies franceses del Pacífic, havent passat abans per la ciutat de París i la seua fallida comuna revolucionària del 1971, una vegada acabada la guerra amb els prussians de Bismark. Una novel·la en la que la “grandiosa i meravellosa França” no ix ben parada: el seu colonialisme poc conegut al sud del Pirineus (Recordem els fets d’Ouvéa de 1988!), o el seu tracte als diferents pobles que en teoria la forme, o el tracte dels republicans als membres de la comuna. Els mites romàntics sobre França que ja haurien d’haver caducat fa temps.
També hi ha una petita reflexió sobre el fet de narrar i escriure, però ja la descobrireu en la figura d’un Homer canac.